Música

Mor el músic Ennio Morricone als 91 anys

El llegat del compositor italià inclou bandes sonores de films com 'La missió' i 'Cinema Paradiso'

El músic italià Ennio Morricone ha mort aquest dilluns als 91 anys a Roma, segons informen diversos mitjans italians. Nascut a la capital italiana el 10 de novembre del 1928, Morricone ha sigut un dels grans compositors de bandes sonores, algunes tan emblemàtiques com les de pel·lícules com La missió, Cinema Paradiso, Els intocables d'Elliot Ness i les tres de la Trilogia del dòlar de Sergio Leone. Morricone estava ingressat en un hospital romà des de fa dies, després de patir una fractura de fèmur.

Al llarg de la seva trajectòria, que inclou més de mig miler d'obres per al cinema, va destacar per la facilitat amb què s'adaptava a diferents gèneres cinematogràfics i pel tractament melòdic. També va ser rellevant la manera de fixar el caràcter dels personatges amb pocs elements. En aquest sentit, l'exemple més paradigmàtic és la seva feina a Fins que li va arribar l'hora (1968), en què la tímbrica de l'harmònica fixa el personatge que interpreta Charles Bronson. Però n'hi ha d'altres, com la manera com va fer servir l'oboè a La missió (Roland Joffé, 1986) per transmetre el tarannà del jesuïta interpretat per Jeremy Irons, i també per comunicar el poder de la música.

Morricone va estudiar trompeta i composició i de seguida va aconseguir feines com a trompetista i arranjador en diferents orquestres. Va fer, entre d'altres, un arranjament per a la versió de Pastures of plenty, de Woody Guthrie, que va cantar Peter Travis, i que posteriorment inspiraria el mateix Morricone a Per un grapat de dòlars (1964). A partir de finals dels anys 50 va diversificar el seu camp de treball, que es va eixamplar per dues bandes: la composició cinematogràfica i la direcció musical, inclosa la d'artistes de cançó melòdica i pop. El crooner nord-americà Paul Anka, per exemple, va triar Morricone com a director musical. "Don Costa, el meu arranjador original, tenia tant talent com l’Ennio, però jo era un noi jove, i el meu èxit no només depenia del que jo escrivia, sinó també de la feina d’altres, i l’Ennio és un dels millors amb qui he treballat. A més, era més gran que jo i representava una figura de pare i germà gran per a mi", recordava Paul Anka fa uns anys. De Morricone són també fites com els arranjaments de les cançons Sapore di sale de Gino Paoli i Se telefonando de Mina. En aquesta faceta diguem-ne més pop destaca  Here's to you, una peça que el compositor romà va fer per a la banda sonora de la pel·lícula Sacco i Vanzetti (Giuliano Montaldo, 1971), a la qual Joan Baez va posar lletra i que va transcendir com a cançó al marge del film. Curiosament, el mateix Morricone estava convençut que la peça de la banda sonora que tindria més èxit seria La ballata di Sacco e Vanzetti. "El resultat em va fer reflexionar. Crec que l'èxit de Here's to you rau en la repetició melòdica. És un himne que es repeteix inexorablement en si mateix. Com passa en una manifestació, quan els crits dels manifestants es fusionen a poc a poc durant la marxa, al llarg de la peça vaig anar afegint a la veu de Joan Baez el cor, com si la denúncia d'una persona l'anés sostenint gradualment el poble, un col·lectiu unit cap a una reivindicació justa que transcendeix la individualitat del subjecte", explicava Morricone al llibre En busca de aquel sonido, publicat en castellà per Malpaso.

Alhora, Morricone també va formar part del Gruppo di Improvvisazione Nuova Consonanza, el col·lectiu de música experimental creat per Franco Evangelisti. És a dir, va ser molt més que un grandíssim compositor de bandes sonores i, de fet, tota la seva experiència al marge del cinema va ser fonamental en una carrera cinematogràfica que va començar a ser significativa als anys 60, i sobretot arran de la seva col·laboració amb el cineasta Sergio Leone. Les bandes sonores dels seus spaghetti western formen part de la història de la cultura popular del segle XX. La relació Morricone-Leone inclou westerns com Per un grapat de dòlars (1964), La mort tenia un preu (1965), El bo, el lleig i el dolent (1966) –totes tres protagonitzades per Clint Eastwood–, Fins que li va arribar l'hora (1968) i Abaixa el cap, maleït! (1971). Més endavant, van tornar a treballar plegats a Hi havia una vegada a Amèrica (1984), la monumental adaptació de la novel·la de Harry Grey protagonitzada a la gran pantalla per Robert de Niro. La relació de Morricone i Leone té un punt d'operístic, com si el compositor fos una mena de continuador de Puccini amb altres mitjans: el cinema en comptes de l'òpera. Una de les peculiaritats d'aquest tàndem creatiu és que en alguns rodatges sonava la música i els actors es movien al compàs de Morricone, tal com recordava Leone sobre la filmació de Fins que li va arribar l'hora a Almeria i va recollir Christopher Frayling al llibre S ergio Leone. Something to do with death, disponible en castellà en l'edició de T&B Ediciones. El mateix sistema va repetir Giuseppe Tornatore durant el rodatge d'algunes escenes de Cinema Paradiso (1988): la música sonava al plató i influïa en el moviment de la càmera, tal com explicava el mateix Tornatore.

Només per les pel·lícules de Leone, Morricone mereix un lloc d'honor en la història del cinema i de la música, i tanmateix només representen un percentatge molt petit d'una obra que té molts altres punts àlgids, com ara la banda sonora de La missió, el film de Roland Joffé amb Jeremy Irons i Robert de Niro.

Als anys 60, el prestigi de Morricone va créixer en paral·lel al seu volum de feina, i va ser reclamat pels principals directors del cinema italià. Per exemple, en un mateix any va compondre bandes sonores com les d' Ocellots i ocellets (Pier Paolo Pasolini, 1966) i La batalla d'Alger (Gillo Pontecorvo, 1966), i posteriorment, a més de repetir amb Pasolini ( Teorema, 1968; El Decameró, 1971, i Els contes de Canterbury, 1972) i Pontecorvo ( Queimada, 1969), va treballar amb Dario Argento ( L'ocell de les plomes de cristall, 1970), Elio Petri (La classe obrera va al paradís, 1971), Bernardo Bertolucci ( Novecento, 1976) i Valerio Zurlini ( El desert dels tàrtars, 1976). Morricone s'adaptava pràcticament a tots el gèneres, del terror a l' spaghetti western i al drama, i tan aviat podia signar la banda sonora d' El exorcista II (John Boorman, 1977) i Orca, la balena assassina (Michael Anderson, 1977) com la d' Operació Ogre (1979), el film de Pontecorvo sobre l'atemptat contra el primer ministre franquista Carrero Blanco, la de la comèdia Casa de boges (Édouard Molinaro, 1980), la del drama eixut de Sam Fuller Gos blanc (1982) o la música amarada de nostàlgia de Cinema Paradiso (Giuseppe Tornatore, 1988).

Morricone i els premis Oscar

Tot i la seva importància en el desenvolupament de les bandes sonores, Ennio Morricone no va ser reconegut amb l'Oscar fins l'any 2007. Va ser, a més, un Oscar honorífic. Més endavant el va guanyar per Els odiosos vuit (2015), el western de cambra de Quentin Tarantino. El cineasta nord-americà sovint havia manifestat la seva admiració pel compositor italià. Aquesta admiració el va dur a utilitzar música de Morricone en films com Kill Bill I i II (2003-2004), Maleïts malparits (2009), Django desencadenat (2012). Aquesta pràctica no era sempre ben vista per Morricone. "Tarantino s'ha apropiat moltes vegades de la meva música, posant-la en un context completament diferent al que jo havia pensat quan l'havia escrit", explicava Morricone a Alessandro de Rosa a En busca de aquel sonido. El compositor finalment va accedir a fer la banda sonora d' Els odiosos vuit, malgrat tot.

La relació del compositor romà amb Hollywood va ser irregular, a vegades frustrant, però també amb fites inoblidables, com la banda sonora de Dies del cel (Terrence Malick, 1978), una de les pel·lícules preferides de Morricone i per la qual va ser nominat a l'Oscar per primera vegada. En altres casos, tot i els bons resultats, les decisions musicals dels directors no sempre coincidien amb la proposta del compositor. El cas més evident és el de la banda sonora de La cosa (John Carpenter, 1982). Morricone havia fet una primera versió de la música interpretada amb sintetitzadors, a partir de la qual va fer el que havia de ser  enregistrament definitiu amb una orquestra. "Vaig esperar l'estrena de pel·lícula amb ganes de valorar el resultat final. I aleshores, estupefacte, hi vaig veure la infàmia: en comptes de fer servir l'enregistrament orquestral, Carpenter va utilitzar la versió amb els sintetitzadors", recordava Morricone. No tan dramàtica, la primera experiència amb Brian de Palma a Els intocables d'Elliot Ness (1987) també va tenir algun ensurt. De Palma buscava un tema musical que acompanyés el triomf de la policia. Morricone en va escriure sis composicions. "En una carta li demanava que no triés la sisena, perquè era la que menys em convencia. Era la pitjor", deia Morricone. I justament la sisena és la que va triar de De Palma, amb qui Morricone va tornar a treballar a Cors de ferro (1989).

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF