ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Misteri resolt

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors. El títol serà ‘Anit vaig somiar que Paul Auster era Déu’. La idea és que els lectors hi enviïn els seus texts explicant experiències personals, familiars, sempre en primera persona; fragments de la seva vida, tal vegada íntims, potser inexplicables, dramàtics... Aquest relat de L. C. Romero n’és un exemple

Una nit, fa devers vuit anys, la meva parella i jo tornàvem a casa d’un sopar. Com sempre, en obrir la porta, el nostre moix de llavors, que havíem batejat Capitán, es va acostar a nosaltres emetent el seu suau miolar per rebre les corresponents carícies.

- Sembla que ens hem deixat la porta de la gelera oberta -em digué el meu al·lot en entrar.

- Que estrany! -li vaig respondre-. No record haver-la tocada abans de partir. Potser ha entrat algú, ha obert la gelera i després ha partit -li vaig dir, fent broma.

La tancàrem sense donar-hi més importància, però un parell de dies després tornà a passar. I així successivament, molts i molts dies.

Algunes vegades ens aixecàvem del llit al matí i era allà, oberta de bat a bat, refrescant tota la cuina. Unes altres, quan tornava després de la feina..., la mateixa història.

Vàrem revisar les gomes del tancament de la porta. Era una possibilitat que amb el temps s’haguessin gastat. Però no era així. Tot es trobava en perfecte estat.

Ja intrigada davant d’aquella situació, vaig començar a cercar unes altres respostes. Potser hi havia un fantasma a la casa que, mancat d’entreteniments, es dedicava a obrir la porta de la gelera, o tal vegada ho provocaven els canvis de temperatura.

En no trobar-hi resposta, vàrem decidir posar-hi un bocí de cinta adhesiva i oblidar el tema. Encara que resultava una mica incòmode haver-la de desferrar cada cop que necessitàvem accedir als aliments, la veritat és que fou una bona solució.

No va tornar a passar fins que, transcorreguts uns mesos, vaig decidir fer la prova i llevar la cinta.

I així, un nou dia, en arribar a casa, la gelera tornava a estar oberta, mostrant-me tot el seu contingut.

Fou llavors que la curiositat ens va dur a fer allò típic que mai no has de fer: decidírem instal·lar el portàtil a la cuina amb una webcam amb infraroigs per poder enregistrar en la foscor.

Encara que jo no era gaire partidària de fer-ho -perquè a moltes pel·lícules de por surten escenes com aquesta, imatges enregistrades allà on es veuen i se senten coses que més valdria no veure ni sentir-, vaig acceptar la decisió com un vot de confiança i deixàrem l’ordinador connectat tota la nit, mentre dormíem.

L’endemà, en aixecar-nos al matí, vàrem tenir la sort de trobar la gelera oberta de bell nou. A la fi resoldríem el misteri!

Però com que havíem d’anar a fer feina, vàrem haver d’esperar fins a l’horabaixa per veure el vídeo. Frissava que acabàs el dia per tornar a casa.

El meu al·lot i jo ens posàrem davant l’ordinador i allà era.

En una de les escenes nocturnes, compareixia el nostre Capitán en primer pla, mirant i ensumant l’ordinador; però fou la següent la que ens deixà perplexos.

El primer que vàrem percebre foren els roncs del meu al·lot però, després, un so com si algú estigués rapinyant alguna cosa ens va alertar.

Fou així que abaixàrem la vista i, a la pantalla, en un dels cantons inferiors de la gelera, es veia el nostre preciós moix tan a gust, tombat panxa amunt, ficant les ungles per les ranures de la porta fins que aquesta s’obrí com a premi del seu laboriós esforç.

Vàrem quedar astorats davant la situació i, mentre rèiem a les totes, veiérem com Capitán, feliç i orgullós davant el repte un altre cop assolit, observava l’interior del frigorífic i, després d’ensumar un poc, s’allunyava, ben orgullós de la seva proesa.

No sé si el que més ens va fer riure fou la quantitat de coses que vàrem arribar a imaginar que podien fer obrir-se la porta o veure el nostre estimat moix representant una escena de ciència-ficció.

I fou així com vàrem resoldre el misteri, però no hi trobàrem la solució. Així que tornàrem a posar la cinta aferrada a la porta.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF