ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Mark Mickey Timoner: somnis de campió

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

Tots els nins tenen un heroi. O uns quants. Jo en tenia un, però era la mescla d’un parell. O, per entendre’ns, tenia un nom compost, una mica a l’americana: dos noms i un llinatge.

Nomia Mark Mickey Timoner i era el millor esportista del món. També era, és clar, un superheroi amb habilitats provades per salvar el món, encara que això no era el que més l’interessava. El que més li agradava era fer-se un fart de guanyar medalles d’or als Jocs Olímpics de Los Angeles 84.

Participava a tots els esports, i a tots aconseguia medalla. Era l’exemple perfecte d’heroi per a un nin de 7 anys amb una imaginació desbordant, que va passar tot aquell estiu jugant a les Olimpíades i somiant que aquell superheroi col·leccionava metalls a totes les disciplines. Si hagués conegut el que significava alter ego potser hauria entès que no era més que una projecció dels meus somnis, però era massa jove i era estiu. Només pensava a jugar.

Etimològicament, el nom tenia una explicació molt senzilla que no se li hauria escapat a cap al·lot de l’època. Mark era el nom del líder de Comando G ’, la sèrie de dibuixos animats que agradava més. Tot l’escamot era genial, però a mçés Mark era el cap de tots ells. Era l’home que tots volíem ser quan, a dalt d’un arc de ferro d’aquells gronxadors que ja no es fabriquen, jugàvem a defensar la Terra dels atacs d’éssers d’altres galàxies.

Mickey és molt més conegut, és clar. Però aquell Mickey dels 80 res no tenia a veure amb el ratolí cursi que es veu ara a les camisetes de Primark llançant besades a Minnie. Ja sortien junts, d’acord, però l’intrèpid ratolí se centrava llavors a resoldre misteris que desconcertaven tot Ratolàndia. I era el protagonista dels còmics Don Miki.

Un puta crac, vaja. Mentre que Donald es presentava com un ànec bastant beneitó que sospirava pels diners del tiet Gilito, Mickey era un exemple per a tots els humans. I per descomptat que combinava molt bé amb Mark per crear un nom compost.

Ara bé, el més estrany del meu superheroi era el llinatge, Timoner. Quin nin que no estigués sonat afegiria al seu elenc d’ídols un llinatge aparentment tan normal?

Té una explicació, i en aquest cas comença amb el futbol. Abans dels Jocs Olímpics del 84 es va celebrar a Espanya un esdeveniment del qual es varen fer ressò tots els mitjans i al qual cap al·lot va ser aliè: el Mundial del 82. I, tot i que la sèrie Naranjito era dolenta i Espanya ho va fer encara pitjor, qui més qui manco va somiar alguna vegada ser futbolista. Les nostres carpetes s’ompliren de cromos i els carrers es varen inundar de pòsters; era un esdeveniment mundial i tothom en parlava.

Per alguns dels capritxos de la meva vida, a casa meva va comparèixer un llibre amb la història dels mundials. El vaig llegir tantes vegades que encara record estar mirant les seves tapes blanques i les pàgines plenes de fotografies. S’hi repassava tot allò que havia passat des del 30 fins al 82 i presentava, no sense raó, la selecció del Brasil com una de les grans meravelles de la història de l’esport.

Pelé i els seus eren presentats gairebé com si fossin déus, i hi havia motius per fer-ho. Llavors eren els únics que havien guanyat tres vegades el campionat del món.

I és per aquí que jo hi era, idolatrant la canarinha, quan m’arribaren notícies d’un ciclista mallorquí que havia guanyat sis vegades el campionat del món. Vaig flipar. Si entre tots només han aconseguit guanyar-lo tres pics (això els que més), com pot haver-lo guanyat una sola persona sis vegades?

Estava absolutament impressionat i, a més, tenia només 5 anys. Ni se’m va passar pel cap que els mundials dels uns i dels altres poguessin tenir una periodicitat diferent, o que hi hagués altres esportistes (el mateix Ángel Nieto) que pogueren superar aquesta xifra. Guillermo Timoner s’havia convertit en el meu ídol indiscutible.

Timoner guanyà sis vegades el campionat del món de mig fons darrere motocicleta entre el 1955 i el 1965. El d’Espanya el va guanyar tantes vegades que es fa avorrit comptar-les, però la darrera va tenir un mèrit especial, perquè la va guanyar l’any 84, quan estava a punt de fer 60 anys. Potser va ser això el que ho va tornar a posar de moda aquell estiu en què jo jugava a col·leccionar medalles imaginàries amb l’heroi de la meva infantesa.

El cas és que, a més a més, Timoner era del poble de devora, Felanitx, i tenia una botiga allà on venia bicicletes. Un dia els meus pares em dugueren a conèixer-lo i l’hexacampió del món em va signar un autògraf. Fou un dels moments més bells i emocionants de la meva curta vida.

No s’ha demostrat encara que Guillem Timoner sigui un superheroi, però tampoc no queda clar que sigui un simple mortal. Acaba de fer 90 anys i l’esport espanyol encara té la sort de tenir un dels més grans. Un home enamorat de la bicicleta que fa només un parell d’anys va demanar poder córrer 100 quilòmetres en pista per la inauguració del Palma Arena.

Al final jo mai no he estat campió del món. També s’ha de dir que mai no ho he intentat, encara que les meves opcions eren nul·les fins i tot a la ‘petanca fora pista’. Però la veritat és que mai no m’ha importat. He gaudit, i gaudesc, tant de l’esport que fins i tot el mallot groc se m’ha descolorit de tantes vegades que he somiat que me’l posava. Té un punt blanquinós que no m’afavoreix, però a cada pedalada, cada braçada o cada tir lliure continuu somiant que em pos a l’altura d’aquest gran heroi que em va ensenyar a estimar l’esport. Imaginari, sí, però també mallorquí, galàctic i, per damunt de tot, un gran campió.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF