DANSES TRIBALS

Marcel Riera, sènior de la darrera fornada

Marcel Riera va arribar fa poc a les vides dels lectors de poesia en llengua catalana, però sembla que hi hagi estat sempre, i sobretot que, si no hi fos, el seu buit seria important. A l’inrevés del que fa tothom, no va començar a publicar els seus versos fins a cinquanta anys, amb els llibres 'Lluny' i 'L’edat del coure', publicats tots dos per l’editorial Viena el 2006 i el 2008. Molts, però, el vàrem descobrir amb 'Llum d’Irlanda' (Proa, 2012, premi Carles Riba) i, després, amb dos títols més, publicats a Mallorca per El Gall Editor: 'Occident' i 'Altres veus' (2016 i 2017, premis Ciutat de Palma i Pollença, respectivament). Al costat de la seva obra de creació pròpia, però, és igualment important la seva tasca com a traductor de poesia: són valuoses les seves 'Versions de Bai Juyi' (publicades per Labreu el 2013), però sobretot les seves incursions dins la mina inesgotable de la poesia anglosaxona moderna, britànica i nord-americana: 'Finestrals', de Philip Larkin (Labreu, 2009); 'L’amor no ho és tot', d’Edna St. Vincent Millay (Quaderns Crema, 2017), i 'Aquesta és la meva carta al món' (una àmplia antologia de la poesia d’Emily Dickinson, apareguda també el 2017 amb Proa), són llibres de referència que podem llegir en les sòlides versions catalanes de Riera. I ara s’hi afegeixen la 'Poesia completa' d’Edward Thomas (que acaba de publicar Adesiara) i, ben aviat, una selecció de poemes de W. H. Auden de publicació imminent sota el segell d’Edicions de 1984. Marcel Riera és conscient que la veu d’un poeta es construeix amb les veus dels altres. Pel que fa a producció pròpia, no hem de passar gens de pena: s’ha entretingut a comptar-los i du publicats cent noranta poemes, però en té escrits uns nou-cents.

—No vares frissar gens de publicar.

—No, és cert –assenteix, mentre ens asseiem dins el local de la cadena Es Rebost que substitueix l’antic bar Cristal, a la plaça d’Espanya de Palma–. Començar tard a publicar té la virtut pràctica d’estalviar a la humanitat lectora les teves primeres provatures, que després sovint són refusades pel mateix autor. Però tampoc no va ser res premeditat: senzillament la vida ho va dur així.

Marcel Riera va dedicar anys i esforços a activitats que se solen considerar allunyades del quefer poètic, com ara els esports (concretament el bàsquet) i la política, sota les sigles de Convergència Democràtica de Catalunya, el partit actualment conegut com a PDECat o, segons com, Junts per Catalunya.

—Vaig ser directiu del Club Joventut de Badalona, la Penya, durant uns anys. També, de jove, havia estat un jugador mediocre de bàsquet. Després vaig ser regidor d’Esports i, més tard, tinent d’alcalde, a l’Ajuntament de Badalona, i més endavant, encara, diputat al Parlament... La política és absorbent, i deixa poc espai a la poesia. Quan la vaig deixar em vaig poder concentrar més en els meus poemes, tot i que no he volgut ser mai un professional de la poesia. Si una cosa tenim en comú tots els que ens hi dediquem, és que cap no vivim d’això.

—Juan Ramón Jiménez deia que la poesia “da para merendar, pero no para comer”.

—I això que era premi Nobel! –riu. Marcel Riera té una rialla franca i alegre, gens impostada.

—I Orson Welles advertia que calia desconfiar de qualsevol artista que volgués ser un professional.

—Sí, però potser ho deia per allò que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Welles va tenir sempre problemes per professionalitzar-se en el cinema, problemes de finançament. Ara, si no hagués dit aquestes coses potser tampoc no hauria estat Orson Welles. Un geni.

—Som –li confés– un dels que et varen descobrir amb el premi Carles Riba de l’any 2011, 'Llum d’Irlanda', i que després varen cercar els teus llibres anteriors.

—Guanyar el Riba em va donar molta moral, negar-ho seria una beneitura. Més que més perquè m’hi vaig presentar sense cap expectativa: no coneixia cap membre del jurat ni jo era un autor conegut, de manera que va ser una sorpresa ben grata que escollissin el meu llibre. Veig 'Llum d’Irlanda' com un llibre molt semblant al primer, 'Lluny', i també al quart i al cinquè, 'Occident' i 'Altres veus'. Tots tres són extrets d’allà mateix, contenen poemes escrits en èpoques diferents però que s’agrupen tonalment, comparteixen una mateixa atmosfera. A mi m’agrada dir-ne poesia judeocristiana, poesia culta, sense gens de pedanteria, sinó en el sentit que és una poesia que intenta aprofundir en les nostres arrels culturals, enteses en sentit ampli.

—Un sentit ampli que inclou la poesia anglosaxona.

—I la italiana, i una part de la poesia xinesa clàssica... En els meus poemes, de manera inconscient, s’hi barregen Verdaguer, Salvat-Papasseit, Carner i Vinyoli amb Auden, Brodsky, Keats i Larkin, perquè és el que m’interessa, el que m’agrada llegir, més que la literatura espanyola o la francesa. I també em poden agradar més alguns poetes xinesos clàssics que certs catalans contemporanis. Costa i Llobera i Sagarra em semblen poetes literalment impressionants, d’una grandesa inqüestionable. Entre els italians, Leopardi, Quasimodo, Montale i Ungaretti em semblen imprescindibles. I en la poesia anglosaxona és on trobo amb més freqüència allò que considero el millor: un fons profund expressat a través d’una forma exuberant i rodona. Al final tot plegat és una qüestió d’afinitats electives, com deia Goethe.

—I una manera de compartir-les, aquestes afinitats, és la traducció.

—Exactament. Tampoc no m’havia plantejat seriosament publicar-les, les meves traduccions, que he fet sempre com un camí per acostar-me més a alguns poetes, una manera d’entrar-hi i d’entendre’ls millor. Però m’hi va animar el també poeta Lluís Urpinell, que em va dir que a Labreu buscaven algú que tingués traduccions de Philip Larkin, i així va ser com hi vaig entrar en contacte i en va sorgir el volum de 'High windows' ['Finestrals', en la versió catalana]. Em va animar força que aquest llibre sortís, i que sortís ben editat i fos ben rebut. A partir d’aquí han anat venint les altres traduccions, que he donat a diverses editorials. Aviat ha de sortir el volum d’Auden, i de Larkin n’estic preparant uns 'Collected Poems' que sortiran amb Quaderns Crema. Jo crec que, en la traducció d’un poema, el més important és captar-ne l’esperit, i l’esperit sol tenir una forma, que es tradueix en lletres i en sons. Es tracta d’ajustar la sintonia, com amb una ràdio, entre els sons que tu vas treballant i el so original del poema.

—Una altra manera de compartir passions lectores és l’edició de llibres.

—Bé, jo no soc editor, només un membre dels quatre que té [Isabel Monsó, Àlex Susanna i Enric Viladot, a més del mateix Riera] el consell editor de la col·leció El Cercle de Viena, que duem endavant entre tots. És una cosa que fem purament per gust i que ens dona una satisfacció moral, no econòmica ni per als nostres egos. La satisfacció de veure a les llibreries, ben traduïts i editats, uns llibres i uns autors pels quals sents admiració. Hem publicat setanta títols en deu anys, una mitjana de set cada any, que no em sembla abusiva. I tots d’autors estrangers, i tots morts. Hi ha lectors que es compren els llibres d’El Cercle de Viena sense conèxer-ne l’autor, només perquè confien en la col·lecció, i això per a mi és el millor reconeixement.

Com que, afortunadament, Marcel Riera no és estranger ni és mort, el seu proper llibre no sortirà a El Cercle de Viena, però sí que el podrem llegir ben aviat:

—Sortirà al setembre amb l’editorial Labreu, a la col·lecció Alabatre. Es titula No seràs un estrany, i té també un subtítol: 'Oda a Joseph Brodsky'. Té tres parts: la primera és, efectivament, una oda en disset cants, cadascun dels quals duu un lema (la frisança, la soledat, l’angoixa), i en conjunt fan una glossa de la construcció del poeta Brodsky, dels seus anys a Rússia. La segona part és veneciana, i consisteix en una lectura de 'La marca de l’aigua' [el sorprenent dietari novel·lat 'Watermark', de Brodsky, que Marcel Riera va traduir fa cinc anys per a El Cercle de Viena] a través d’un personatge que es desdobla en un gat, o en un peix, i que veu la realitat a flor d’aigua, amb un epíleg que és un poema escrit a Venècia la nit que jo feia 60 anys, amb les cames penjant damunt el canal mentre mirava cap a l’illa de San Michele, on està enterrat Brodsky. I la tercera part és una trucada de telèfon frustrada que fa Brodsky des del 'college' de South Hadley, a Massachussets, que és el 'college' on va estudiar Emily Dickinson i on van impartir classes Luis Cernuda, Wystan Hugh Auden i el mateix Josehp Brodsky. Truca a casa, a Rússia, però no li contesta ningú, perquè els seus pares ja no hi són i aleshores decideix que ja no té sentit tornar-hi.

—Està bé que publiquis a Barcelona, però a tots els efectes ja ets un escriptor mallorquí.

—Em sento molt ben tractat a Mallorca, encara que Mallorca no en tingui consciència –torna a riure–. Em fa molta il·lusió haver publicat 'Occident' i 'Altres veus' amb El Gall Editor, tot i que prometo no presentar-me a més premis aquí. Ara de veres, el que sí que percebo és una major simpatia, una major cordialitat, en l’ambient literari d’aquí que en el de Catalunya. Per cert –es fixa en el local–, jo havia vingut una altra vegada aquí, però abans era diferent, oi? Com a més antic...

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF