ÒPERA

‘Manon Lescaut’, empresonada en un bordell

Davide Livermore dirigeix al Liceu una versió de l’obra de Puccini que reflexiona sobre la immigració actual

Puccini va estrenar Manon Lescaut el 1893 al Teatro Regio de Torí. Un any abans, els Estats Units inauguraven Ellis Island com un espai d’aturada obligatòria per a tots els immigrants que arribaven a la costa nord-americana amb l’esperança de construir-hi una vida més lliure i feliç. Precisament aquest és el somni que persegueixen Manon Lescaut i Renato Des Grieux, els protagonistes de l’òpera de Puccini, en una història d’amor marcada per les presons socials i la tragèdia. La producció, conduïda a escena per Davide Livermore i sota la direcció musical d’Emmanuel Villaume -que amb aquesta obra debuten al Gran Teatre del Liceu-, s’estrena dijous vinent i arrenca justament amb un Des Grieux octogenari el 1954 a Ellis Island, quan el centre per a immigrants està a punt de tancar per sempre. “L’home necessita ser allà per recordar. A Ellis Island desbloqueja la memòria i rememora totes les experiències de la seva vida”, explica Livermore.

A l’illa, Des Grieux invoca en forma de record Manon Lescaut, el gran amor de la seva vida. Amb les sopranos Liudmyla Monastyrska i Maria Pia Piscitelli en el paper de la protagonista, l’espectacle ressegueix així l’evolució d’una jove i bella Manon que sedueix Des Grieux, però també el ric Geronte, i acaba compartint llit amb aquest últim i vivint a costa seva. “Manon tria un home molt més gran que ella que li ofereix una vida plena de luxes però buida de passió. Aquesta és la seva dicotomia, perquè ella està enamorada de Des Grieux”, assenyala Piscitelli. En aquesta versió, Livermore es pren la llicència de mantenir el Des Grieux octogenari a escena com un testimoni mut de la seva pròpia vida, com també de situar Manon en una casa de prostitutes comandada per Geronte.

“Una dona que accepta viure amb un home de qui no està enamorada no està tan lluny de la prostitució. Manon és víctima d’un xantatge psicològic fortíssim”, justifica el director, que apunta que en la posada en escena hi ha un component de denúncia social. Piscitelli afegeix que el muntatge “mostra com les dones de l’època vivien en una condició humana molt penosa i eren maltractades diàriament”. El declivi de Manon va acompanyat d’un viatge vocal que arrela tota l’estona als seus sentiments i que, segons els intèrprets, és la principal dificultat de la peça.

Un altre nivell de passió

“La meva òpera de Puccini preferida era La Bohème fins que vaig descobrir Manon Lescaut -assenyala Gregory Kunde, un dels intèrprets de Des Grieux-. Aquí hi ha un altre nivell de passió. És una obra molt emotiva, que no pots cantar sense implicar-hi els propis sentiments”. Piscitelli també destaca el recorregut vocal del paper protagonista que, diu, “comença amb melodia simple i fresca per desembocar en una vocalitat profunda i central, que expressa amb els aguts l’estat emotiu i sensual del personatge”.

Tot i que el muntatge s’ambienta a la França de finals del segle XIX, el punt de partida des d’Ellis Island vol suscitar una reflexió sobre el tractament de la immigració avui. “No cal que els intèrprets portin roba actual per parlar de la contemporaneïtat”, diu Livermore, que a través de la història de Manon apel·la a les vivències “de molts dels nostres ancestres que van ser immigrants”.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF