ARTS ESCÈNIQUES

‘Macho Man’: viatge a l’infern del masclisme

Àlex Rigola signa una instal·lació que denuncia la violència contra les dones, de la Manada als videojocs
LAURA SERRA
LAURA SERRA

És impossible sortir indemne de Macho Man. Impossible. L’acumulació d’impactes artístics, emocionals, judicials, fotogràfics i mediàtics que mostren la violència més brutal contra les dones va ferint l’espectador fins a arribar a fer mal físic. És brutal, però les estadístiques demostren que la realitat és brutal. I ho és des de fa segles. El recorregut per aquesta “instal·lació de teatre document”, com la defineix el seu director, Àlex Rigola, comença observant el tríptic de Botticelli de La història de Nastagio degli Onesti de 1484 -en què es veu una dona a qui li arrenquen el cor i la llancen als gossos un dia rere l’altre com un càstig etern fins que no correspongui a l’amor del seu admirador- i acaba amb la versió segle XXI d’aquella pintura salvatge, el videojoc Grand Theft Auto V,en què el jugador pot escollir pagar per tenir sexe amb una dona (sempre és dona i sempre se sotmet) i després esquarterar-la. Ha venut 90 milions de còpies al món.

Entremig, una desena de petites sales per les quals l’espectador transita durant 50 minuts en grups de sis i equipat amb uns auriculars que fan la visita íntima i punyent. La guia és, de fet, una actriu que descobrim que també va patir agressions per part de la seva parella fins a l’extrem de témer per la seva vida. Cada sala té un format diferent i original, pensat per implicar de manera directa el visitant: un vis-a-vis, una passejada per un jardí infantil per veure els quaderns de nens víctimes d’agressions, quatre minuts envoltats de les cares de les dones mortes els últims anys, fragments del judici de la Manada, el testimoni d’Ana Orantes -assassinada després de denunciar a la televisió 40 anys d’agressions domèstiques contínues.

Macho Man s’ha instal·lat fins al 25 de novembre al Teatre Municipal de Girona. L’espectacle aborda la violència en l’àmbit familiar, d’oci o judicial, des de la fredor de les estadístiques i des de l’horror dels testimonis, que expliquen la dificultat de sortir d’aquest infern paralitzador. Rigola busca “l’empatia” de l’espectador: “Tots llegim notícies, tots sabem el que veiem aquí, però quan ho ajuntes tot és esfereïdor. I entens perfectament, d’una manera molt bruta però molt clara, per què no hem de seguir tolerant acudits masclistes als grups de WhatsApp. Sembla que sigui molt radical, però una cosa porta a l’altra”, diu.

La psicòloga Alba Alfageme ha assessorat l’equip dramatúrgic, format per Rigola, Ferran Dordal, Alba Pujol, Irene Vicente i amb un disseny de l’espai de Max Glaenzel, que és el que més acosta la instal·lació al teatre. “Els feminicidis són l’extrem del masclisme, però va molt més enllà, hem de veure el conjunt: el masclisme colpeja les dones i els resta drets, i dona privilegis als homes i també els diu com han d’actuar. Combatre el masclisme és corresponsabilitat de tots i totes”, defensa Alfageme, que assenyala la necessitat d’atacar també la violència psicològica, que estigmatitza i responsabilitza la víctima. “La instal·lació fa de mirall perquè hi ha situacions que tots hem patit i hi posem nom, ressignifiquem situacions que havíem normalitzat”, afegeix l’especialista. Macho Man vol remoure consciències i fins i tot ajudar víctimes de violència masclista. En les funcions prèvies ja s’han trobat reaccions imprevistes, com que una àvia revelés per primer cop que va ser violada quan era una nena.

Davant de l’horror, un es pregunta on ha col·locat Rigola el llindar del dolor i del sensacionalisme. “En la meva intuïció. No es tracta de trobar el material més fort. No volíem fer una peça de terror, sinó que serveixi per canviar les coses”, afirma. La sensibilitat de cadascú dirà què l’impacta més, què troba insuportable i què troba reiteratiu. Rigola emparenta Macho Man amb aquell Migranland que va fer amb immigrants de Salt el 2013. Són teatre documental i teatre social. Ja en té nous capítols al cap. De moment, aquest es podrà veure durant deu dies en funcions constants al llarg de diverses hores. Coproducció de Temporada Alta i els Teatros del Canal, la instal·lació és en castellà i té una versió anglesa per poder ser exportada. Tot i això, encara no té seu per aterrar a Barcelona.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF