MÚSICA

Lluís Gavaldà: “El que volíem explicar en clau de país ja ho hem explicat”

Els Pets publiquen ‘Som’, un disc produït per Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que presentaran al Gran Teatre del Liceu

Cinc anys després de L’àrea petita (2013), Els Pets tornen amb Som (RGB, 2018), un disc produït per Joan Pons (El Petit de Cal Eril) en què il·luminen amb pop les ombres de la quotidianitat madura. El presentaran en una gira que començarà oficialment el 16 de desembre al Liceu. “Les guitarres tindran molt més protagonisme en els concerts”, avança Lluís Gavaldà.

Quin ha sigut el motor del disc? ¿Unes cançons que ja teníeu? ¿La necessitat de tornar a fer coses plegats?

En aquest aspecte no som gaire ortodoxos, almenys en el meu cas. No tinc la necessitat de fer cançons per explicar-me el món. De fet, no tinc la necessitat d'explicar-me el món. I cada vegada menys. El que passa és que la meva feina m'agrada molt i per poder sortir als escenaris i cantar amb certa dignitat se suposa que has de portar material nou. Bàsicament, ens posem una data límit, que és la que t'ajuda a arrencar a l'hora de fer les cançons noves. I com que ja feia cinc anys que no en fèiem cap, vam pensar que potser ja havia arribat el moment de posar-nos a treballar.

Com descrius Som ?

És un disc amb un optimisme adult. Molta gent diu que és amarg, i fins i tot fosc, però des del meu punt de vista mostra la situació vital dels seus protagonistes. És un disc d’un grup que té més de trenta anys de carrera, i els membres del qual tenen 55 anys. Per això està ple de sales d’espera de psiquiatres, de parelles de 80 anys, d’incontinència urinària a les nits i també de desitjos, d’amors, de primers amors retrobats, de cicatrius sentimentals mal curades. Em fa l’efecte que és bastant honest, si és que aquest concepte encara es pot fer servir perquè està molt rebregat. No fem veure el que no som. Som gent de 55 anys que viu a Catalunya i que suposo que té uns anhels i unes preocupacions semblants a la gent de la nostra generació.

També connecteu amb generacions més joves.

Aquest és un fenomen que per una banda és clarament imprescindible per tenir un llarg recorregut i que per l’altra banda és difícil d'explicar. Tu com a compositor i artista fas les cançons intentant arribar al màxim de gent, però és el públic el que et tria. Ara no fa gaire vam fer una juguesca per regalar unes entrades per a un concert i vam demanar que la gent expliqués records seus relacionats amb Els Pets. I la resposta m'ha flipat bastant. Ja n'ets conscient, que formes part del mobiliari sentimental de molta gent, però fins que no ho veus escrit no t'adones de fins a quin punt. I sobretot veus que hi ha molta comunicació intergeneracional. El gruix del nostre públic no té vint anys, aquest públic va a veure Els Catarres i Txarango, que és el que els toca. Però no ens podem queixar, tenim gent de bastantes edats.

¿Els Pets sou com us pensàveu que seríeu?

No. Si ens basem en el que érem quan vam començar, no. En absolut. Quan vam començar teníem una aspiració bastant més modesta del que serien els nostres objectius. I d’altra banda, jo crec que cap persona amb 22 anys té ni la més mínima idea del que serà amb 55. De fet, pot ser que en tingui una però estarà totalment equivocada.

I el Lluís Gavaldà de Sol (1999)?

Sí, potser a Sol ja tenia més clar quina era la línia argumentativa d’Els Pets, però a nivell personal no tenia ni puta idea tampoc de com seria.

En una entrevista a la revista Enderrock expliques que tenies certa por a l'hora d'encarar l'enregistrament del disc per l'experiència desagradable de la gravació de L'àrea petita. Per què, desagradable?

Que ningú es pensi que el Raül Fernandez [el productor de L'àrea petita] em va maltractar. Senzillament, vaig passar una època anímica molt dolenta. Vaig tenir com una espècie de brot depressiu a mitja gravació que va desencadenar que hagués de suspendre la gira i hagués de prendre'm quatre mesos de descans degut, més que res, al fet que, malgrat la trajectòria i l'edat, encara no havia après que un disc és un disc, que ningú es morirà si no surt prou bé, que encara que facis un disc has de menjar, has d'esmorzar, has de dormir... Jo soc molt obsessiu, i en aquell disc vaig petar. Però el pobre Raül no va ser cap tipus de botxí, sinó que va ser una víctima de la meva situació personal. I prou bé que se'n va sortir i prou que va ajudar.

Un dels aspectes més rellevants de la producció de Som és que Joan Pons t’ha fet canviar la manera de cantar.

Sí, és veritat. El primer dia de gravació em deia: “No interpretis tant. Canta menys”. Tota la vida tothom dient-me que tregui més veu, i el Joan m’anava dient que no. Les vaig passar putes, aquell primer dia, fins que no vaig entendre el que m’estava demanant. M’ha fet cantar d’una manera més tranquil·la, més fluixet, concentrant-me més en el que estic explicant, i crec que he afegit un toc una mica més melangiós a la interpretació que ajuda bastant les lletres. El Joan és una persona que no t'imposa res però sí que t'acompanya de manera molt gentil cap a un lloc on creu que la cançó hauria d'anar. I això està molt bé. Té molt clar al cap què vol de la cançó, que bàsicament és anar a l'essència total, al pinyol, a treure-li totes les floritures i exhibicionismes, fer cançons curtes, concises, amb molt poca instrumentació però que alhora tingui molts detalls.

Els Pets, un nou embolcall

També sona diferent la bateria.

Exacte. A mi m'ha fet cantar diferent, però és que el Joan no sembla el Joan. L'ha fet tocar petit, amb bateries amb dos micros que a més eren bateries de quan la Núria Feliu era jove. I el Joan Pau Chaves, que és una persona a qui agrada tocar i posar notes, ha estat treballant amb teclats analògics i fent treball només ambiental. I després hi ha la feinada espectacular del Jordi Bastida, un guitarrista que està en un moment dolç creativament parlant i que tenia moltes ganes de fer un disc d’Els Pets perquè encara no n'havia fet cap.

¿Pot ser que estigueu caminant cap a un so més nord-americà que britànic?

No ho sé. El Joan és molt americà i jo soc molt anglès. Però d’altra banda m'encanten els Wilco. A vegades és difícil posar la línia entre el que és anglès i el que és americà, perquè es retroalimenten. Què hi trobes, d'americà, en aquest disc? Les cançons? La instrumentació?

Hi ha aquesta austeritat tant instrumental com compositiva, aquest anar a l'essència, i cançons que connoten molt el toc americà com Corvus, que és...

...Una mica el Johnny Cash amb el Rick Rubin.

En el disc també hi ressona la influència dels Black Keys.

Sí, i hi ha una mica de Real Estate a les guitarres. És veritat. Quan fem un disc escoltem molta música; és una de les coses que més gaudeixo. El que demanem a un productor no és que sàpiga anar fer bé tots els botons, sinó que ho entengui, que tingui cultureta musical i en parli, i amb el Joan Pons ens ho hem passat bomba escoltant les bases de la Rosalía, després els Alabama Shakes... Tot això també t'ajuda. I, sí, molta cosa que escoltàvem quan fèiem el disc era americana, és veritat, sobretot aquest R&B hiphopero que ara està bastant de moda i que jo no controlava gens, però el Joan sí. Em va posar coses com el Childish Gambino, que jo no tenia controlades i que em feien flipar bastant.

"La cançó 'Prendre mal' la vaig fer després de l’1 d’Octubre i sobretot perquè viure l’1 d’octubre des de 3.000 km va ser molt frustrant, veient per la tele com atonyinaven un saxofonista d’Els Pets"

Les lletres de Som reflecteixen més una quotidianitat social que la situació política actual.

Sí. Això és una cosa que ja fa temps que hem decidit. Nosaltres teníem una càrrega ideològica molt gran des d’un bon principi, fins i tot en moments en què era una cosa de quatre friquis, i tinc la sensació que moltes de les coses que volíem explicar en clau de país ja les hem explicat. A més, és molt difícil fer lletres amb contingut polític sense que caiguin en els espais comuns, en els pamflets, en les cançons alliçonadores, en els tòpics. Tot i així, el que ha passat des de l’anterior disc d’Els Pets fins ara es feia gairebé impossible de no reflectir-ho a Som, però fugint de les lletres messiàniques. Una de les cançons és L’exèrcit que vindrà, que intenta explicar que no ens cal cap exèrcit, sobretot segons quin. I també n’hi ha una altra, Prendre mal, que la vaig fer després de l’1 d’Octubre i sobretot perquè viure l’1 d’octubre des de 3.000 km va ser molt frustrant, veient per la tele com atonyinaven un saxofonista d’Els Pets. Vaig intentar posar-me en la pell d’un torturador, d’un policia repressor. ¿Com deu viure una persona que es guanya la vida fent mal, quina deu ser la seva vida privada?

Escoltant-la vaig pensar que estaves tractant la violència masclista.

Sí. També m’ho han dit. La idea era que fos una cançó que no s’entengués gaire. Una de les aspiracions que tinc és que les meves lletres no s’entenguin; per això envejo molt l’Adrià Puntí i el Joan Miquel Oliver. Les meves lletres són molt literals, i a vegades faig un esforç per ser una mica més obtús. Amb aquesta lletra vaig dir: faré que sembli la història d’un paio qualsevol que arriba a casa després de moltes hores de feina i que fins que no es veu la sang a la camisa no comences a pensar que parlo d’una altra cosa.

A vegades la teva manera d'escriure recorda l'Elvis Costello de Shipbuilding, que buscava altres punts de vista per explicar una situació fotuda.

Costello et fa treure conclusions a tu mateix. I amb això fa que la cançó sigui molt més efectiva que no pas un pamflet de Billy Bragg. No dic que no facin falta les dues coses, però quan ajuntes el col·lectiu amb el personal, la inutilitat de la guerra amb una persona que té feina gràcies al fet que hi ha guerra, com passa a Shipbuilding, això encara et fa reflexionar més.

Un altre tema potent és Corvus , compost per Joan Reig.

És la cançó.

Parla dels abusos infantils comesos per capellans, que és un tema poc tractat en el pop d’aquí.

Perquè és un tema molt difícil d’enfocar. I d’aquí la meva admiració profunda per la lletra que ha fet el Joan. El que explica la cançó és una situació viscuda per tota una generació de nois del nostre poble. Es nota clarament que no està escrita d’oïda, sinó que ens toca bastant de prop: aquest modus operandi de certa part de l’Església que sabia coses i no prenia mesures, i la seva única manera de tractar aquesta dicotomia era traslladar els capellans de lloc, canviar-los de parròquia, amb la perversió que això comporta. Sabent el que ha fet, el portes a un altre lloc on encara no saben què és capaç de fer i l’aguantaràs fins que el tornin a descobrir. La gent que va abusar de nosaltres, que ens va trair, era la que en teoria ens protegia, era el nostre referent moral, i això ho feia encara més greu. Tenien tant de poder moral que quan intentaves explicar-ho als teus familiars, en el meu cas no però molta gent que conec sí, els familiars creien més el capellà que no pas a tu, i això et deixava absolutament devastat anímicament.

Per cert, què tens amb els rellotges i les hores? Apareixen almenys en tres cançons del disc.

Ho vaig fer expressament. Volia que sortissin hores puntuals en les cançons. Em fa gràcia posar coses semblants en diferents cançons, que hi hagi petits vincles. I un d'aquests eren les hores. En moltes cançons dels Pets surten les hores. Hauria de tornar al psicoterapeuta. Deu haver-hi una qüestió freudiana, però no sé quina és. Potser tinc por que passi el temps. Però quan passa alguna cosa important sempre miro l'hora que és. Són manies.

Teniu una cançó titulada Setembre. És una metàfora vital?

El setembre aquest és tardorenc, però si t'ho pares a pensar és el principi real de l'any. El gener és cap d'any, però estàs al mig d'unes rutines que ja portes temps fent. En canvi, el setembre és com quan t'arrenques la pell cremada de l'estiu i tornes a començar la història. A mi aquest punt m'agrada. I també m'agrada molt el punt del setembre que va ser i que mai més serà. L'hem perdut, el setembre, a Catalunya. On visc ara, a Anglaterra, sí que hi ha un setembre de collons: comença a haver-hi la rebequeta, canvien els colors de les fulles, la natura canvia i sembla que hagi de desaparèixer. Aquest canvi d'estació a Anglaterra és brutal, però aquí, amb aquest puto clima tropical que ens està regalant el canvi climàtic, tenim estiu fins al novembre. I per això he marxat d'aquí, perquè no hi ha setembre.

"Tenia moltes ganes de no ser ningú per molts motius, però principalment perquè aquest personatge de Lluís Gavaldà al final cansa una mica"

¿T'hi quedes més temps, a Anglaterra?

Sí, sí. No volem dir que ens hi quedarem cinc anys, però ens hi havíem de quedar només un any i ja en portem tres. A mi em va bé perquè vaig i vinc. M'enyoro, però en realitat no tinc temps d'enyorar-me perquè vinc molt. Però la meva dona no s'enyora gens, i això és molt important per al clima conjugal a casa. El nen, on hi hagi son pare i sa mare, està content, i la veritat és que allà a nivell personal ens sentim molt a gust. L'anglès és una persona que respecta molt el teu espai privat, i això per a mi és molt important. Són insulars. Són els millors paios del món per ignorar-te, tenen un art per ignorar-te amb una elegància... Et diuen sorry, excuse me, si t'han tocat el peu, però t'ignoren. Per a ells tu no ets ningú, i jo tenia moltes ganes de no ser ningú per molts motius, però principalment perquè aquest personatge de Lluís Gavaldà al final cansa una mica. I d’altra banda, a nivell cultural, si t'agrada consumir cultura, allò és la caseta de Hansel i Gretel: teatres, cinema, llibres, concerts...

¿I l'experiència del Brexit com la vius?

Amb expectació. La votació la van fer una setmana després que hi arribés jo. Va ser una entrada triomfal... Els anglesos mai s'han sentit europeus. Per a ells Europa és un espai per civilitzar i nosaltres som gent assilvestrada que encara ens falta una mica de cultura britànica per ser ciutadans de debò. Per als anglesos, Europa és un lloc per estiuejar, bàsicament. No els demanis que aprenguin cap idioma que no sigui el seu. I d’altra banda, a Anglaterra hi ha un sistema polític en què hi ha dos partits que són iguals, com a la majoria de sistemes de països democràtics europeus, però potser allà encara des de fa més anys, i hi ha un afartament general d'aquesta mala qualitat de les opcions polítiques. El Brexit va ser un vot de càstig clar contra l' establishment i contra els partits que manaven. I després l'extrema dreta va aprofitar la por atàvica a la immigració. Però també és cert que les grans ciutats i la gent jove són molt més proeuropeus que no pas la gent de les zones rurals.

¿Des d'allà segueixes molt connectat a la realitat de Catalunya?

Gairebé més que quan vivia aquí. Quan estàs allà mires més els diaris per internet, Facebook, Twitter... El primer cop que vaig marxar, que vaig anar als Estats Units un any... Allò sí que era marxar de veritat, perquè m'havien d'enviar retalls de diari per correu postal i no hi havia ni internet ni res. Ara tinc tot el que m'importa, que és el Barça bàsicament. Ho tinc tot. I amb l'Skype és molt difícil enyorar-se, ara.

"M'agradaria que els mitjans de comunicació dediquessin la meitat d'espai a la política i als esports del que hi dediquen ara"

Pensava que la distància potser et permetria veure aquesta Catalunya amb uns altres ulls.

Bé, sí que ajuda a veure les coses d'una altra manera. Una de les coses per les quals estic més content de ser a Anglaterra és per haver-me deslliurat una mica de la sobreexposició a la política en minúscules que patim, d’aquestes tertúlies diàries interminables que parlen del mateix en bucle amb els mateixos personatges donant voltes al mateix, d’aquesta sobreexposició als diaris sobre el politiqueig, sobre l'accepció més merdosa de la política. M'agradaria que els mitjans de comunicació dediquessin la meitat d'espai a la política i als esports del que hi dediquen ara. Jo soc una persona apassionada de la política i dels esports, però trobo que estan sobredimensionats, i a vegades de tanta dimensió que li donem acabem perdent una mica l'oremus perquè estem empatxats de política. Des de fora tens la sensació que mires més el que és més essencial i no tant la parafernàlia que hi ha al voltant. Els fets reals, la línia política de cada partit, les promeses, el finançament dels partits, les conclusions, cap a on anem, com podem aconseguir la independència... Tot això hauria d'estar més en primer pla i hauríem de deslliurar-nos d'aquestes lluites fratricides, d'aquests pactes i aquestes intrigues, de tot això que és el que més m'amoïna de la política.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF