Llucia Ramis: Tot allò que morí amb les possessions

Ha convertit el periodisme i la literatura, dos oficis que justament perquè són germans no sempre conviuen bé, en la seva forma de vida

Llucia Ramis (Palma, 1977) és escriptora i periodista perquè aquesta ha estat la seva determinació. És conscient que el talent, una paraula que a Mallorca té el doble significat del do artístic i de la gana, no basta si no s’acompanya de feina, rigor i voluntat d’excel·lència. I ha convertit el periodisme i la literatura, dos oficis que justament perquè són germans no sempre conviuen bé, en la seva forma de vida. Ha estat cap de redacció de la revista literària Quimera, i periodista cultural a capçaleres com El Periódico, El Mundo i, ara, La Vanguardia, oferint cròniques del que alguns anomenen el sector del llibre que sovint són incisives, però que escriu sense gens d’impostació, amb una naturalitat que li fa guanyar lectors. Passa el mateix amb les quatre novel·les que ha publicat fins ara: Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys (publicada l’any 2008 per Columna Edicions), Egosurfing (Edicions Destino, guanyadora del premi Josep Pla del 2010), Tot el que morí una tarda amb les bicicletes (Columna, 2013) i, enguany, Les possessions, que va merèixer el premi Anagrama 2018 de novel·la en català i l’aplaudiment de la crítica i els lectors. Els dos últims títols han estat també publicats en castellà per Libros del Asteroide.

Diu que algú li va comentar, i que ella ho troba encertat, que els seus llibres fan la impressió d’anar per parelles, com si fossin les cares A i B d’un disc, o l’anvers i el revers d’una mateixa cosa: així, Egosurfing vindria a ser la part fosca de Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, com Les possessions ho seria de la memorialística Tot el que morí una tarda amb les bicicletes. S’hi podria afegir que a les dues primeres la realitat es descobreix, i que a les altres dues es paeix. Algú podria fins i tot acollir-se al tòpic per afirmar que l’autora ha madurat. Però ella potser s’estimaria més dir que amb el pas del temps el somriure deixa de ser un privilegi que ens ve donat per convertir-se en una llibertat que exigeix ser conquerida. Ens trobam a la plaça de la Virreina del barri de Gràcia de Barcelona, la ciutat on viu fa més de vint anys, i inevitablement parlam, com Tomeu Penya, sobre mallorquins i catalans.

-Ser d’una illa implica que cada estiu et trepitja tothom -reflexiona-. En canvi per sortir de l’illa tu saltes, fas un esforç. Això ens obliga en certa manera a ser més cosmopolites, perquè no tan sols anam d’un punt a un altre, sinó que realment sortim d’un món que comença i acaba en ell mateix.

-No jutjam tant els altres.

-No jutjam tant quan anam a fora, però amb els que són de l’illa som implacables. Ho comentava amb n’Adrià Pujol, que amb el seu llibre La carpeta és blava reivindica la paraula ‘collonar’, en el sentit de burlar-se d’algú, i el sentit de l’humor de la gent de l’Empordà.

-Que sovint s’assembla al sentit de l’humor mallorquí.

-Però és que el mallorquí és encara més fort, més bèstia! És cert que els barcelonins sovint no entenen les bromes dels empordanesos, però amb les nostres encara és pitjor, no les entenen gens o les troben molt passades de voltes. Com que sóc belga per part de mare, tinc la teoria que l’humor que s’assembla de veres al mallorquí és el belga. Crec que és així perquè tots dos som secundaris, germans petits d’un país més gran: els belgues, de França, i nosaltres, de Catalunya. Els francesos i els catalans es troben importants i això no els permet riure d’ells mateixos; els belgues i els mallorquins, en canvi, se’n foten de tot començant per ells mateixos fins a l’absurd, de vegades fins al dadà.

-Hi ha la qüestió dialectal. Els catalans, i sobretot els barcelonins, tenen unes dificultats pel que sembla insuperables per comprendre la parla dels illencs.

-Fa poc he sabut d’algú del món de la cultura (no et diré qui, però és de Barcelona i catalanoparlant) que es va comprar Les possessions i va tornar a la llibreria per canviar-lo per la versió en castellà perquè diu que no entenia el mallorquí. No passa només aquí: hi ha autors llatinoamericans que reescriuen els seus llibres quan es publiquen a Espanya, per adaptar-los a un castellà més estàndard, i autors quebequesos que fan el mateix quan publiquen a França.

-Quan es va estrenar El mar, la pel·lícula d’Agustí Villaronga, la vaig anar a veure a un cine de Barcelona i a la porta hi havia un cartell que avisava que estava parlada en mallorquí.

-A mi no se m’oblida quan vaig llegir El mar per primera vegada. Havia arribat de Barcelona a Palma i la duia a la mà, encara per llegir. De sobte vaig veure que a l’altra banda del carrer hi havia en Carles Rebassa, que és amic meu d’infància i que me l’havia recomanada molt, i li vaig cridar: “Eh!, eh!”, i vaig aixecar el braç amb el llibre perquè el veiés. I ell, que duia el Diari de Balears, també va aixecar els braços i em va assenyalar la portada. Hi havia la notícia de la mort d’en Blai Bonet.

-Llegint la teva novel·la, el títol Les possessions fa al·lusió a les possessions de foravila i a l’especulació urbanística, però també al sentiment de possessió i a tot allò que ens arriba a posseir.

-Em feia por aquest títol, perquè no volia que semblàs una novel·la rural. Però sí. Està escrita des del punt de vista de la gent de la nostra edat, que crec que el que ens passa és que volem mantenir la terra, però no cuidar-la, perquè ni ens han ensenyat a fer-ho ni n’hem volgut aprendre. El que realment volem és poder tornar al paisatge de la nostra infància, que aquest paisatge es conservi i no es trastoqui. Tenim nostàlgia del que és físic i encara pensam en allò que dura, una idea que diria que ja no tenen els joves d’ara, els que tenen vint anys. Per a ells tot és efímer, com a les xarxes socials. El més perdurable de la seva joventut tal vegada acabin essent els tatuatges.

-Tenim una idea sentimental de la possessió, per dir-ho així. I de les possessions.

-Sempre dic que som una generació amb nostàlgia prematura, encara som massa joves per contar batalletes però les contam: mira l’èxit que tenen tots aquests llibres, pel·lícules i sèries que fan revival de quan érem nins. Totes les meves novel·les, sense haver-m’ho proposat, passen l’any 2007. I és que nosaltres vam ser educats en un entorn que ens pensàvem que havia de durar sempre. Ho vam creure precisament fins al 2007, que esclata la crisi i tot se’n va en orris. Vàrem veure caure un model.

-Justament avui fa deu anys de la caiguda de Lehman Brothers.

-Amb Lehman Brothers vàrem començar a entendre la globalització, a comprendre que el que passava a l’altra punta del món ens afectava també directament a nosaltres. Crec que durant molt de temps vam creure més en uns privilegis que no en uns drets i unes llibertats. I els drets i les llibertats són el contrari dels privilegis, perquè no et venen donats, sinó que has de treballar i lluitar, t’has d’esforçar per tenir-los.

-Moviments com el feminisme, l’independentisme o el 15-M han posat al centre del debat públic aquesta lluita pels drets i les llibertats.

-Són moviments molt importants perquè ens han obligat a replantejar-nos la manera que tenim cadascun de nosaltres de veure la realitat. També és cert que tots topen amb el mateix problema, i és que la protesta és necessària i és justa, però per ella mateixa no arregla les coses. Si vols canviar el sistema no pots fer-ho des de fora del sistema, i això du inevitablement a contradiccions. Per altra banda, la queixa també et pot dur a acomodar-te, a relaxar-te: “m’aniria millor si no fos dona, o si no fos català, o si no fos dona i catalana”, etcètera.

-Quan les desigualtats arriben a convertir-se en l’excusa per justificar-te del que tu no fas.

-Sí. Pel que fa al feminisme, a mi em falta llegir no tant sobre dones esclafades pel seu entorn i més sobre dones que s’hi sobreposen, dones fortes que prenen les seves decisions i que viuen la vida que viuen perquè volen.

-Com el pare de la protagonista de Les possessions, que s’obsessiona a lluitar contra la corrupció i acaba embogint.

-És el que dèiem. Quan et proposes arreglar el món acabes quedant tot sol, que és el que li passa al pare de la narradora. La malaltia mental és el gran tabú, i també la coartada perfecta per aïllar una persona que s’ha tornat incòmoda pels altres: a mesura que ell va perdent les formes i diu les coses de manera més contundent, va perdent també el suport de tothom. I és que anar contra la corrupció significa anar contra el sistema, perquè la corrupció és el sistema, és allò que tothom fa. Ara bé, de vegades pareix com si els mallorquins en tinguéssim l’exclusiva, de la corrupció, quan la veritat és que està instal·lada a tot arreu.

-La corrupció es basa en els doblers, i els doblers manen a totes bandes.

-És la cosa més poderosa que hi ha. Em crida molt l’atenció que no es parla mai de doblers a les novel·les, quan és una cosa fonamental, que ho condiciona absolutament tot. És igual com els hagi fet, la qüestió és que tens doblers i això et fa superior a la resta, perquè la resta ho reconeix així. Ningú no et jutja si tens doblers. Molts diuen: “Jo hauria fet el mateix”, perquè realment veuen bé fer el que sigui per tenir-los.

–El personatge de Benito Vasconcelos, de Les possessions, se suïcida quan es descobreix que és un corrupte.

–Se suïcida per vergonya, una cosa que ara ningú no faria, perquè la vergonya ha desaparegut. A la política i als diners no els interessa la vergonya, i això implica una pèrdua total del sentit de la responsabilitat, perquè la responsabilitat va molt unida a la vergonya. Ara tot és low cost, i el low cost té l'efecte que ho encareix tot, l'acabam pagant molt més car. Es fa política low cost i periodisme low cost a cop de Twitter. Donald Trump és l'emblema: ell emet els seus missatges a través de Twitter perquè és una xarxa social que no es fa responsable dels continguts. Així, el responsable mai no és ningú. En res.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF