Llorenç Capellà: “La relació de Mallorca amb Catalunya és avui més llunyana que mai”

És un escriptor compromès amb la recuperació de la memòria històrica

Amb una llarga trajectòria com a escriptor compromès amb la recuperació de la memòria històrica, Llorenç Capellà (Montuïri, 1946) s’ha endinsat en una història tan interessant com complexa. Partint del Missatge als mallorquins, que va signar, el maig del 1936, una àmplia representació de la intel·lectualitat de Catalunya, i de la immediata Resposta als catalans, n’investiga els precedents i també els fets posteriors. L’obra, exhaustiva en noms prou coneguts per tothom, en dades i dates, és A sol post. Vida i compromís en temps de guerra i postguerra. Mallorca i Catalunya (1936-1962) i l’acaba de publicar Lleonard Muntaner Editor. Es llegeix com una novel·la, tot i que no té res de ficció.

Per què ara aquesta llarga investigació al voltant del Missatge als mallorquins i la Resposta als catalans?

Sempre m’ha inquietat la diferència que hi ha entre la importància que es dona al paper dels intel·lectuals mallorquins i el que va passar en la realitat. No concorda. A mesura que investic, trec conclusions del que succeí abans i després del Missatge i de la Resposta, conclusions que també expliquen l’actualitat. La política mallorquina encara ara és filla de tot això, per això és com és. Convé saber-ho, tot i que pugui fer mal.

És una història de germanor entre Mallorca i Catalunya, i també i sobretot d’anticatalanisme a l’illa?

De germanor no. El Missatge als mallorquins no passà de ser una estesa de mà jocfloralista, i a Mallorca s’acceptà no sense estira-i-arronses, a més de grans renúncies posteriors. Em deman d’on surt l’anticatalanisme a l’illa. I neix per la desconfiança i oposició a la capacitat de transformació social de la Renaixença, més que per qüestions culturals o anecdòtiques com sostenir que el mallorquí no és català. Les classes benestants catalanes apostaren per la llengua i la cultura, i també per la industrialització. A Catalunya afloren les qüestions socials i el pensament obrerista. Tot aquest bull de societat en transformació era percebut per les elits empresarials i d’alt llinatge de Mallorca com una amenaça al seu estatus. Aquí hi havia caciquisme: si es volia moure un paper, anaven a Antoni Maura, i per a un crèdit, tenien Joan March. L’anticatalanisme que sorgeix a Mallorca no és cultural, es fonamenta en motius econòmics i d’estructura social.

Com és que us inquietava la intel·lectualitat de l’illa?

Ens deien que ens havien salvat les paraules i el país, però la realitat és que a Mallorca els intel·lectuals eren gairebé tots conservadors. No debades ho va escriure anys després Miquel Villalonga, qui amb el seu germà Llorenç varen fer una croada contra els signants de la Resposta als catalans : “El separatismo mallorquín no era en realidad peligroso, pues sólo contaba con algunos poetas y gramáticos, gentes sedentarias y morigeradas, de natural discreto”. I afegeix que allò que feia por de Barcelona era el renou de les sirenes de les fàbriques. La llengua no la salvaren els intel·lectuals, la salvà el poble mallorquí, que la conservà a ca seva. I el país, el país català, encara ara està trencat.

En el vostre llibre hi surten tocats molts intocables.

Jo no vull assenyalar ningú i manco fer judicis, només recull el que la documentació ens ha deixat. I no és còmode dir-ho, però no ens podem enganar. Tot i que A sol post es pugui llegir com una novel·la amb personatges i fets reals, he estat molt conscient que havia de documentar bé cada afirmació, per si es posa en dubte. I sí, amb l’excepció d’Alexandre Jaume i Andreu Crespí, la majoria d’intel·lectuals de l’època entraren en l’engranatge del feixisme o hi varen convenir. Hi són tots al llibre, cadascú amb les seves paraules i fets. I aquest conservadorisme s’estén fins que, als anys 60, apareix una generació d’escriptors, fills de la pagesia, com Guillem Frontera i Antònia Vicens, entre d’altres, que entendrà que país i cultura són indissociables.

Us hem sentit a dir que ens robaren la memòria.

Ens varen robar la memòria; no només això, sinó que ens en varen construir una de falsa. Això és així perquè, a partir del 1933, a mesura que es va radicalitzant el problema entre Catalunya i Espanya, també es radicalitza en l’espanyolisme la dreta mallorquina. També ho tenim ara, en patim les conseqüències. La relació de Mallorca amb Catalunya és avui més llunyana que mai.

No hem evolucionat?

Som allà on érem. He volgut destacar fets concrets d’aquella primera meitat del segle XX per remarcar les contradiccions entre la història que ens han contat i que durant molt de temps hem cregut i la real, però també per demostrar que, tot i que avançam en certs aspectes, l’espanyolisme ens continua reprimint amb les mateixes paraules i fets. Les relacions amb l’Estat no han canviat gens. No sé si Catalunya podrà fer el referèndum o si tindrà la independència. Ara bé, si d’una cosa n’estic segur, perquè hi ha precedents (el cop d’estat de Primo de Rivera, la Guerra Civil, el franquisme...), és que d’aquesta actitud repressora, Espanya en pagarà una factura cara. En molts sentits, i segurament el primer que veurem caure serà la monarquia.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF