OBSERVATORI

Llarga vida al Dagoll

Manacor.- Ple a vessar, fins a la bandera. No hi cabia una ànima per veure Maremar, el darrer espectacle de Dagoll Dagom, que aprofita la shakesperiana i no gaire coneguda Pèricles, príncep de Tir, per parlar de la tragèdia que dia sí i altre també tenyeix la Mediterrània amb la sang de les víctimes innocents en el seu camí cap a la mal anomenada civilització. Podria semblar tan sols una metàfora, però també és un retrat hiperrealista de com la mar juga amb la vida dels que la creuen, que serveix a Bozzo per establir paral·lelismes entre la història de Shakespeare i les històries dels qui mai no veuran el seu nom escrit a cap llibre. El director de Dagoll Dagom juga amb els dos estrats, mostra els dos nivells de la narració sense que ni l’un ni l’altre trontollin, i fa que ambdues conservin la solidesa del seu missatge amb un denominador comú més enllà de les travessies: la recerca d’una llar que no és la que els va veure néixer. Un tema que ja per si mateix té el valor afegit de l’actualitat, perquè pren part de manera explícita en aquesta lluita aferrissada convertida en munició electoralista. Però hi ha més. Amb les cançons de Lluís Llach, Abril 74, I si canto trist …que componen la banda sonora de la representació, el posicionament no és menys explícit. Tant és així que abans que comencés la funció una veu en off va anunciar que anava dedicada als presos polítics i exiliats, mentre que quan va acabar un dels actors va fer una menció a la situació que viuen les oenagés i que fa que en aquests moments ni un sol vaixell de salvament navegui per la Mediterrània amb l’única missió de socórrer les pasteres que no deixen de creuar-la. Ovació tancada, sincera i intensa, la que va dedicar el públic de Manacor a les dues circumstàncies. El ‘què’ és important, dens i lleuger alhora, però el ‘com’ no ho és menys. Els nou actors que donen vida a gairebé una trentena de personatges -joves, molt joves- varen fer una autèntica exhibició de les seves habilitats. Canten, ballen, declamen i fins i tot alguns d’ells toquen els instruments que ocasionalment acompanyen les veus a capel·la dels protagonistes. Les extraordinàries versions les signa Andreu Gallén i la coreografia, Ariadna Penya, puntals, juntament amb Joan Lluís Bozzo, d’aquest muntatge triangular amb infinits vèrtexs que, tot i no tenir la prestància escènica de Mar i cel, ni d’ Scaramouche, ni tampoc d’ El Mikado -estrenada a l’Auditòrium, en primera funció, ara fa 32 anys-, es pot qualificar d’espectacle de dimensions qualitatives molt considerables. Una autèntica meravella amb què la companyia obre la porta a una original manera d’entendre el musical com a gènere, amb tot un seguit de cadells que augmenta exponencialment les seves possibilitats. Llarga vida al Dagoll.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF