ÒPERA

El Liceu confia en l’encís del ‘bel canto’

Pretty Yende i Javier Camarena triomfen amb ‘I puritani’

‘I puritani’ GRAN TEATRE DEL LICEU

5 D’OCTUBRE

Les febleses dramatúrgiques, reals o suposades, de moltes òperes belcantistes han servit d’excusa a massa directors d’escena per signar muntatges presidits per la mandra. No és el cas d’Annilese Miskimmon, responsable dels I puritani amb què el Liceu obre la temporada 18-19 -marcada pel preocupant desequilibri d’un cartell de predominant caràcter italià- de la mateixa manera com va tancar la 17-18: amb bel canto.

Com en tants altres títols amb un esquema argumental similar al de Romeu i Julieta, dos amants dissortats pertanyen a grups enfrontats per motius religiosos, polítics o un llarg etcètera. La translació al convuls Ulster dels anys 70 és, per tant, pertinent i, a més, funciona gràcies també a l’habilitat de Miskimmon per resumir, en els breus minuts del preludi, el context en què es mourà la producció. En aquest entorn de gran tensió, la fràgil ment d’aquesta Elvira addicta a les pastilles es fractura com la sala parroquial que recrea el gris decorat de Leslie Travers per recrear el seu propi drama 300 anys enrere, arribant al pou de foscor del deliri en un acte segon tenebrós. El previst lieto fine és més que mai impossible i Elvira continua en el seu món mentre els orangistes liquiden sense contemplacions el catòlic Arturo.

Pretty Yende i Javier Camarena van coincidir l’any passat en un muntatge al Met de Nova York que era l’epítom de la caspa escènica. En un marc dramàtic més treballat, la soprano sud-africana va ser una Elvira d’impecables credencials de lírico-lleugera, amb una veu, tot i que un xic petita, ben col·locada i neta en agilitats i sobreaguts, al servei d’una interpretació de gran dolçor que va créixer en intensitat a mesura que avançava la representació. Com pertoca, l’escena de la bogeria va generar llargues ovacions. Amb l’Arturo de Javier Camarena pugem un graó. No es tracta només de l’espectacularitat del registre agut i sobreagut, amb esclatants dos sostinguts i res naturals, o la calidesa del timbre. El que més fascina és que el tenor mexicà canta amb un art extraordinari de les gradacions, de les mitges veus més delicades. Els moments punta -“A te, o cara ”, l’ària i el duo de l’acte tercer amb Elvira, “ Credeasi, misera ”- van ser apoteòsics.

Soprano i tenor, artífexs de l’èxit

Les claus de fa van estar a anys llum, tant el Giorgio trèmul de Marko Mimica com el Riccardo monocrom d’Andrei Kymach (substitut de darrera hora de Mariusz Kwiecień): l’adrenalina va estar del tot absent en un discret “ Suoni la tromba ”. Gianfranco Montresor va ser un correcte Gualtiero, i Lidia Vinyes-Curtis i Emmanuel Faraldo una Enrichetta di Francia i un Bruno de presència limitada. Sense retirar la primacia a la veu, en aquesta òpera composta per al públic més sofisticat de París, Vincenzo Bellini va tenir més cura de la part orquestral, ben menada per Christopher Franklin amb una ajustada combinació de passatges impulsius i moments acaronadors sobre els quals els cantants es podien esplaiar amb comoditat. En especial soprano i tenor, principals artífexs de l’èxit. En un acte de plena justícia, el Gran Teatre del Liceu dedicarà la resta de les funcions a la memòria de Montserrat Caballé, a més d’obrir el vestíbul del teatre a l’homenatge de la ciutadania.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF