Publicitat
Publicitat

L'èpica del rock de Muse revoluciona l'Estadi Olímpic

Passaven 10 minuts de l'horari previst quan el trio britànic Muse va engegar la seva eixordadora actuació amb els poderosos riffs de Supremacy , el primer tema del seu últim àlbum, The 2nd law . En un escenari immens, amb gegantines pantalles de vídeo i sis torres que llançaven flamarades, el baix de Chris Wolstenholme sonava tan nítid com en els seus discos, mentre la veu i l'eixordadora guitarra de Matthew Bellamy tampoc quedaven enrere. Al cinquè tema, els dos ja eren al petit escenari secundari, envoltats d'un públic entregat, però que no va arribar a omplir l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Tres cançons més tard va arribar el primer moment àlgid d'una nit que en tindria molts: amb l'èpica Knights of Cydonia , Muse van demostrar per què són un dels grups de rock més estimats i alhora odiats. El seu barroquisme musical no és apte per a tots els públics, però en directe no acostuma a fallar mai. I després de la tempesta, va arribar la calma amb un Bellamy al piano emulant Freddie Mercury. La grandiloqüència és la raó de ser del grup, i davant d'una actuació massiva com aquesta, es nota que s'hi senten molt a gust. De fet, sembla que la seva música està feta per a aquest tipus de concerts. Tampoc hi va faltar la versió del clàssic Feeling good, que va comptar amb la inesperada aparició d'una noia vestida d'executiva que es va acabar ruixant amb una suposada mànega de benzina. A l'aura èpica que envolta la gran majoria dels seus temes, només comparable a la d'U2, s'hi afegeix una impecable secció rítmica i unes agressives guitarres que fan de Muse una cosa especial. Al tancament d'aquesta crònica, el grup encara seguia tocant, i segons els setlists d'actuacions recents, que no difereixen gens del de Barcelona, encara li quedaven un grapat de cançons, amb dos bisos inclosos. Una nit memorable.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF