José Carlos Llop: "No hi va haver intel·lectuals de la Transició"

PalmaJosé Carlos Llop (Palma, 1956) és un dels escriptors mallorquins amb més projecció internacional. Autor d’una extensa obra en què destaquen dietaris i novel·les, ha estat traduït i premiat sobretot a França. Daniel Capó i Nadal Suau acaben de publicar José Carlos Llop: una conversación (Elba), un volum de diàlegs amb Llop en què explica la seva relació amb el fet literari.

José Carlos Llop: una conversación defuig entrar a fons en el recorregut biogràfic. Per què? Unes memòries vostres serien sucoses.

En aquest llibre comanda la literatura; no és un volum egocèntric. I parlar de literatura és un dels grans plaers que ens queden.

Què ha significat la memòria per vós?

No perdre la vida pel camí. La memòria ens estructura, ens defineix i enriqueix els nostres actes, al contrari que la seva absència, que ens deixa desvalguts davant les trampes que hi ha a la vida. Però mai sabem com podem acabar, no?

La memòria pot ser honesta?

Avui més que mai és necessari que ho sigui, perquè s’hi juga com amb una eina més d’obtenció de poder i de neutralització de qui no el té. Ara bé, la memòria personal té una certa propensió a embellir la pròpia vida i sol camuflar les malifetes, supòs que per poder mirar-se al mirall als matins amb una certa tranquil·litat. El sentit de la moral i la consciència de la transcendència dels nostres actes ajuden a anar alerta amb això.

Tintín, l’arxiduc Lluís Salvador, Bordeus, Beirut, Jünger i els escriptors austrohongaresos travessen el vostre univers. Què signifiquen Europa i la Mediterrània per vós?

La Mediterrània, tot; entre d’altres coses, és una cultura en la qual neix la millor Europa: l’hel·lenisme, el dret romà, la religiositat judeocristiana... I Europa és la casa de la memòria, un destí feliç i tràgic alhora.

Miquel dels Sants Oliver, Miquel Villalonga, Jacobo Sureda, Joan Estelrich, Màrius Verdaguer i Cristóbal Serra són la genealogia d’autors illencs de què us sentiu hereu. Què els uneix?

M’interessa la figura d’Estelrich impulsant la Biblioteca Bernat Metge amb en Cambó i després a Suïssa, però en l’enunciat de la vostra pregunta el substituiria per un mallorquí que ha estat essencial, i no sols per a mi: Llorenç Villalonga. Entre ells mai he pensat en denominadors comuns, sinó en riqueses insulars distintes, però ara que m’ho demanau, tal vegada sí que els uneix una certa marginalitat en vida. La vivència d’aquesta marginalitat com a fortificació del seu caràcter literari.

Feis bandera de la generació com una insígnia distintiva i singularitzadora.

Home, bandera no sé si és excessiu, però la gent entorn de la meva edat va conèixer el món vell i va creure en el despertar del món nou: la música, la revolta universitària, el hippisme, la contracultura i passar de les restes del segle XIX al XXI en molt poc temps. Quasi com els japonesos. Ja em direu si això no és singularitzador...

La vostra generació envelleix bé?

Envellir bé és difícil i, com altres coses, també és un aprenentatge: saber dir adeu quan toqui.

És estimulant quan al llibre parlau dels anys 70 i de la vostra relació amb Barcelona, i de figures que no hauria relacionat amb vós, com l’assagista, antropòleg i activista gai Alberto Cardín. Què en destacaríeu, d’aquell moment?

Aquella Barcelona era una ciutat oberta, mestissa, amb fars lluminosos –l’ombra de Ferrater, Foix, Marsé, Gil de Biedma, Barral...–, on tothom que hi arribava vivia amb intensitat i l’enriquia. Va ser un moment irrepetible; com la joventut, supòs.

Parlau de “la gran desfeta” per explicar l’efecte que les drogues tingueren en els intel·lectuals de la Transició.

Crec que s’aixecarien de la tomba si sentissin l’expressió ‘intel·lectuals de la Transició’: no hi va haver intel·lectuals de la Transició. És ara que han sorgit com fongs: són tots els que, sense haver-la coneguda, es dediquen a dinamitar-la en flashback i a atacar els que aleshores tenien entre vint i trenta anys. On més aportaren les drogues va ser a la música: a un preu massa alt, per cert.

La Palma noctàmbula que evocau, amb bars com Es Gallet, el Brussel·les, el Chotis i Carroussel, va desapareixent. Els de la meva edat encara l’hem vista morir.

Ha desaparegut per complet: tot allò eren herències en vida dels 60 i 70, la nostra educació sentimental amb ritme de la música de l’època. Quan els vàreu veure morir, ja eren morts, com passa amb moltes persones: que són mortes abans de morir i no ho saben.

La decadència d’una certa Mallorca que rememorau té a veure amb com les elits econòmiques i polítiques han gestionat la gallina dels ous d’or a les Balears?

Les coses sempre es poden fer millor i n’hi ha hagut que s’han fet molt malament –la cobdícia, ja se sap…–, però hem oblidat massa aviat que aquí es passava fam i la gent havia de migrar a Amèrica. L’abundància produeix amnèsia.

Reivindicau autors mallorquins d’expressió catalana tan diferents com Rosselló-Pòrcel i Andreu Vidal.

Rosselló-Pòrcel és el primer poeta modern de Mallorca i connectà amb el caos surrealista afegint-hi un sentit intern de l’ordre que li ve tant de la cultura mallorquina com de la lectura de Paul Valéry. Andreu i jo érem amics; això a banda, és el millor poeta de la meva generació i en els seus versos estableix una relació molt particular entre la mort i el llenguatge.

Deis que Akhmatova i T. S. Elliot salven el segle XX. Quin tipus d’escriptura pot salvar el món d’avui?

La poesia sempre salva: un instant, un dia, un any, una vida... fins i tot una mort. I més al segle XX, que és el de la ‘megamort’. Pel que fa a l’escriptura, avui segur que hi ha qualcú a qualsevol indret del món que ho fa: salvar-nos a través del llenguatge, la intel·ligència i les emocions. La poesia i l’oració són imprescindibles per a la supervivència de l’esperit, que és el foc i és l’aigua, és a dir, allò que ens manté vius de veritat.u