Joana Maria Palou: “Els museus són centres d’instrucció pública”

PalmaDesprés de quinze anys com a directora i conservadora del Museu de Mallorca, Joana Maria Palou (Montuïri, 1952) es va jubilar dijous d’aquesta setmana. A l’entrevista, fa balanç i passa comptes de tot el que ha fet i viscut al capdavant del museu.

En aquests quinze anys, quines són les coses que heu pogut dur a terme de les quals estau més satisfeta?

El més important que hem tirat endavant han estat les obres de restauració de l’edifici, la renovació de les instal·lacions i la realització del projecte museogràfic de belles arts i arts decoratives. Però això no em fa estar satisfeta, perquè simplement s’havia de fer per poder realitzar qualsevol altre projecte.

Heu dedicat molts esforços a posar les bases del nou projecte però no hi heu pogut construir damunt?

Jo hauria volgut deixar obertes les sales d’arqueologia, però també és un projecte ambiciós i complex. S’ha d’actuar de nou sobre les instal·lacions. No és obra de picar pedra, però les sales s’han d’adaptar per temes de climatització i conservació. I després hi ha el més important, que és construir un discurs per al museu que volem. És a partir del discurs que es munta el projecte expositiu, no a l’inrevés. Una dificultat per construir un discurs sobre el període que han d’abastar les sales d’arqueologia, que va del tercer mil·lenni abans de Crist fins a la conquesta catalana, és que hi ha poc material publicat sobre el tema.

Si no hi ha bibliografia, vol dir que no s’ha estudiat?

Hi ha molts buits. Hi ha publicacions, però són parcials, molt específiques. No hi ha un relat històric articulat i ben documentat. La documentació es fa basant-se en el material arqueològic. Una cosa que hem hagut de fer nosaltres ha estat confeccionar aquest relat, mirar tots els objectes que tenim al museu i decidir quins poden ser estudiats i exposats. Rosa Maria Aguiló, la responsable de conservació, ha fet una tria de 7.000 peces per exposar, prop de 6.500 de les quals s’han de restaurar. A partir d’aquestes obres, volem construir el discurs. Com que el museu és de titularitat estatal, és el Ministeri el que ha de dur a terme la intervenció.

I això és un problema?

L’Estat exigeix una documentació minuciosa i complexa per poder fer la museografia. La documentació que demanen ha d’incloure la diagnosi de cada una de les peces, les característiques que té, l’estat en què es troba, el que es pot aprendre a través de cada peça en concret, fins i tot el material didàctic o audiovisual que ha d’acompanyar cada peça al museu... És necessari, però és complicat i llarg. Fa tres anys que hi feim feina i ara el més greu és la qüestió de la restauració. L’efectuam aquí, però tenim un greu problema de personal. Per fer aquesta feinada, som dues persones i jo, que no m’hi he pogut dedicar a temps complet. Quan a la fi s’obri, la part arqueològica està previst que ocupi el soterrani i la planta baixa del museu.

Feia comptes demanar-vos per les espines que duis clavades per allò que hauríeu volgut fer i no heu pogut, però em sembla que ja m’heu contestat.

Una espina és no haver deixat el museu completament obert, sí. Però n’hi ha més. La més grossa, l’espina que em fa més mal, és no haver estat capaç de fer entendre al nostre entorn social què és un museu, quines són les seves funcions, què és el Museu de Mallorca i per què els museus, també el nostre, són tan importants.

Provau de fer-ho entendre ara i aquí, si us sembla.

El museu és un centre d’instrucció pública. Aquesta instrucció es fa a través d’un fons, d’uns objectes. Jo reivindic que el Museu de Mallorca forma part del sistema educatiu. Però, és clar, si tenim un sistema educatiu que falla, com no han de fallar els museus? Vivim en una societat que s’està banalitzant, que no va més enllà del que és immediat. Proust diu: els museus són cases d’idees. Això vol dir que s’hi ha de pensar. Però, com que no pensam, les idees que hauria d’estimular el museu es perden. Deixau-me dir, però, que jo tenc responsabilitats per no haver-me sabut fer entendre, però que també tenc excuses: la manca de mitjans, la manca d’interlocutors polítics...

Tornem a la idea del museu com a centre d’instrucció pública. Què ha d’oferir el Museu de Mallorca als seus visitants i a la societat mallorquina del segle XXI?

Més que el concepte de visitant, que és passiu, m’agrada el d’usuari, que és més actiu. El museu té unes funcions molt concretes. A partir dels objectes que guarda i exposa, té la funció de conservar, estudiar, investigar i difondre. La societat s’ha de veure reflectida aquí dedins. Mostram la nostra cultura, la que hem produït al llarg dels segles. Tenim un fons que consta de tres milions d’objectes. Tres milions: ho heu sentit bé. Com tots els museus, tenim fons museístic, documental i bibliogràfic. En el museístic hi ha de tot, materials paleontològics i culturals -és a dir, produïts pels humans- que van des del tercer mil·lenni abans de Crist, quan els humans arribaren a Mallorca, fins ara mateix. Tenim la més important col·lecció per documentar la història i la cultura de Mallorca en tots els seus vessants, amb materials de totes les èpoques i cultures que per aquí han passat.

Una reivindicació recurrent ha estat que calia millorar -augmentar- la dotació de personal.

El problema de falta de personal és ferotge. Avui dia, el Museu de Mallorca té, a més de la seu de Can Amaians o Ca la Gran Cristiana, la secció de Muro, la de Pol·lèntia i l’àrea de reserva de Son Tous, una nau i mitja amb la major part del fons arqueològic. Per dur tot això, i deixant de banda Pol·lèntia, perquè es gestiona a part, només tenim un ordenança a Muro; i a Palma, només nou ordenances, dues auxiliars administratives, una persona de neteja, una restauradora d’arqueologia i dues conservadores, una de les quals en funció de direcció. Per gestionar tot el que he dit! Per aconseguir uns mínims i poder sortir de la peremptorietat absurda en què estam, necessitaríem tres tècnics de grau mitjà, més personal d’ordenances, més personal de manteniment i un administratiu que pugui tenir esment de tota la tramitació administrativa que cal fer, que fins ara ha recaigut sobre la figura de la directora. A Muro, fan falta un tècnic de grau mitjà i, com a mínim, tres ordenances. Jo el que puc dir és que he fet tot quant he sabut i pogut per explicar les nostres necessitats als meus superiors polítics, però quasi mai hi ha hagut interlocució.

De quina manera la manca de personal i de recursos afecta la conservació i la documentació de les peces?

Els materials que són al museu han d’estar ben conservats, i la primera passa per a això és registrar-los i catalogar-los. Això, en la major part, no està fet. Documentar bé una peça requereix moltes hores de dedicació. Hem de tenir clar que no es pot difondre el que no es coneix, no es pot conèixer el que no s’estudia i no es pot estudiar el que no es manté en unes condicions de conservació adients.

Això és l’abc d’un museu, però potser no tothom ho té clar.

Un problema que pateixen els museus és que no es té assumit que, per funcionar bé, han de funcionar com un ens públic. I el pitjor és que ara anam en la direcció contrària. Tot s’externalitza, el personal facultatiu es deixa de banda i s’anteposa la condició política dels càrrecs assignats. Fent això, es dona una imatge del museu i de les seves tasques que és banal, perquè es prioritzen les activitats per sobre del dia a dia. Acollir o muntar activitats no pot ser la tasca principal d’un museu. El que compta és el dia a dia i la funció d’instrucció pública. Les activitats han de ser complementàries i han de girar entorn de la col·lecció.

Si no és espectacular i vistós, sembla que ja no val.

Alguna vegada ens han criticat dient que l’exposició era anodina. Com poden dir això? Tenim unes peces de tanta importància i tanta bellesa que s’han de poder mostrar per elles mateixes. Una de les nostres tasques és fer que l’usuari pugui extreure les seves idees sense despistar-lo amb altres coses. Devora el retaule de sant Bernat, la nostra joia de la corona -que ens envegen a tot Europa-, no s’hi pot posar un vídeo explicant la història del sant, per molt entretinguda que sigui.

Quants visitants teniu cada any?

Uns 25.000 d’anuals, que és molt poc. Amb el temps, hem aconseguit tenir un grup de fidels, que venen a tot el que muntam. La major part dels visitants són estrangers. En el nostre cas, la manca de visitants es deu al fet que no feim publicitat. La nostra publicitat sempre ha de ser indirecta, exposicions que organitzam i que els mitjans difonen perquè en fan notícia. També tenim les xarxes socials, però no basta.

Per enllepolir la gent, feis com a les guies de viatge i digau-me algunes de les peces estel·lars del museu.

Entre les que encara no exposam, hi ha els guerrers coneguts com a ‘Mars Balearicus’, el Tresoret Almohade, la col·lecció de ceràmiques andalusines de Son Bordils... Entre el que es pot veure, hi ha el retaule de sant Bernat -i tota la col·lecció de gòtic-, una pintura sobre sarja de la Cartoixa de Valldemossa feta per Ferran de Coca -que és una peça cabdal del Renaixement hispànic-, la col·lecció de ceràmiques italianes d’entre els segles XVI i XVIII, la col·lecció modernista de La Roqueta...

Jo hi afegiria dues pintures de paisatge -una d’Antoni Gelabert i l’altra de Fuster Valiente- i un retrat fet per Joan Junyer. Hi ha recursos per anar augmentant la col·lecció?

Això és molt relatiu. Ara fa quinze dies ha tingut entrada una peça molt important, una figura grega adquirida pel Govern. Però nosaltres no tenim partida pressupostària per fer adquisicions de manera sistemàtica. El material arqueològic, per llei estatal i autonòmica, ha d’anar forçosament a un museu de titularitat pública. I per ventura un 95% d’aquest material el Consell de Mallorca l’assigna al Museu de Mallorca, però resulta que no hi entra i a la fi queda, de manera regular o irregular, en uns llimbs.

Què vol dir en uns llimbs?

Fins aquí puc llegir, no en sé res. És un material que ens assignen però que no ingressa; per tant, no el podem tenir en compte a l’hora de fer el discurs museogràfic. És irregular, i dic irregular perquè no vull entrar en qüestions legals.