MÚSICA

La personalitat de Joan Miquel Oliver i Guillamino brilla a Vic

La tercera jornada del Mercat de Música Viva viu l’estrena dels discos ‘Elektra’ i ‘Fra Júpiter’

Dues estrenes destacaven en la tercera jornada del Mercat de Música Viva de Vic. I totes dues estaven programedes seguides. Per una banda, Joan Miquel Oliver, que hi presentava les cançons d’Elektra, un disc que arriba poc més d’un any després de l’anterior, Atlantis. Per l’altra, Guillamino, que ha necessitat més temps per donar continuïtat a Un altre jo (2013) i enllestir Fra Júpiter, el treball que ha gestat al monestir de Poblet. En tots dos casos es tracta d’artistes amb una personalitat molt marcada i sense por d’explorar els límits de la cançó.

Oliver es va presentar a la carpa negra amb Jaume Manresa (teclats) i Xarli Oliver (bateria), el tecnotrio tropical habitual. Pràcticament no hi ha posada en escena, ni vestuari que no portin quan van a comprar el pa. Aquesta indolència estètica que ja ve dels temps d’Antònia Font juga a favor de les cançons i de l’univers juganer d’un Oliver cada dia més compromès amb l’alegria rítmica. Així, ben alegres en el vestir, són la mitja dotzena de cançons noves que va tocar a Vic, tot i que, com és costum en Oliver, les lletres combinen innocència, atrocitat i amor. Passa a Hipotèrmia, la història de la nena que tenia molt de fred i se li congelava el culet, i a Elektra, la revisió del mite grec que aviat es convertirà en una de les peces imprescindibles del directe d’Oliver, a l’altura dels hits que va interpretar en la segona part del concert: entre d’altres, Hansel i Gretel, Surfistes en càmera lenta i la sempre emocionant Final feliç amb tot el públic corejant-la.

A diferència d’Oliver, Guillamino va decidir que només tocaria el repertori de Fra Júpiter, en un ordre diferent del del disc i sense parlar entre cançó i cançó, mantenint un vot de silenci, tal com va dir el mateix Pau Guillamet al final de l’actuació a L’Atlàntida. Tot plegat va amarar el concert d’una ànima conceptual més aviat prima: sí que hi ha una unitat musical, un ric fil de folk-soul governat per la guitarra acústica i el falset, però les cançons no lliguen un guió que justifiqui una fredor comunicativa que pot allunyar el públic de l’actuació. Afortunadament, el repertori inclou molt material sensible d’alta volada, com el recolliment de Mare o, sobretot, quan hi participa el Cor del Petits Cantors Amics de la Unió de Granollers, tretze veus blanques que van afegir emoció a cançons com Perdura eternament el teu amor, on a més el teclat de Marina Herlop reproduïa una sonoritat d’orgue molt adequada, i Els senyors de les pedres (la versió de Sangtraït).

La tercera jornada del Mercat també era la primera amb concerts a la plaça Major, que ahir va tenir com a plats forts Els Amics de les Arts i Dr. Calypso. Abans, a L’Atlàntida, l’osonenc Guillem Roma va preestrenar l’espectacle L’altra vida de les cançons amb una suggerent posada en escena que potenciava la teatralitat dels músics. El projecte és una revisió del cançoner de Roma en clau llatinoamericana, buscant “reencarnacions” diferents amb col·laboradors com el guitarrista Pau Figueres i convidats com Rogeli Herrero (Los Manolos), Alessio Arena i Irene Ferioli. Roma se’n surt prou bé, tot i que la seva veu necessitaria més pes per endinsar-se en la categoria del bolero.

El compromís de Clara Peya

En aquesta 30a edició hi ha hagut gestos artístics i polítics molt eloqüents. Marc Parrot va instal·lar una iurta amb capacitat per a una cinquantena de persones davant de L’Atlàntida. En aquest espai, que no es podia abandonar un cop començat el concert, hi va presentar el disc Refugi en format trio i fugint de les dinàmiques convencionals, diluint la frontera que separa músics i públic i buscant una mena de comunió ancestral per gaudir de la música. Tanmateix, la convenció no és necessàriament una nosa, sobretot quan dalt de l’escenari hi ha Toti Soler, que dijous a l’Atlàntida va compartir el seu amor a la poètica de la cançó d’autor amb Gemma Humet. Cites significatives de la chanson i Ovidi Montllor van enlairar un recital clàssic, de guitarra i veu, que va demostrar la bona sintonia que hi ha entre ells dos.

Però el gest més poderós del Mercat el va fer Clara Peya. En la preestrena del disc Estómac, va interrompre el concert per “donar espai a veus silenciades”, i tant ella com els músics de la banda van abandonar l’escenari perquè un treballador acomiadat de l’escorxador Le Porc Gourmet, de Santa Eugènia de Berga, denunciés l’explotació laboral. Cal destacar que el gest de Peya va ser l’antítesi del postureig: ni buscava la foto ni era a l’escenari durant la protesta. Musicalment, la nova proposta de la pianista és igualment impactant, amb la doble percussió de Didak Fernández i Andreu Moreno, el baix de Vic Moliner i la veu de Magalí Sare.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF