Javier Cámara: "Soc un noi Gay de principi a fi, de cap a peus i d'esquerra a dreta"

BarcelonaA l'escola d'art dramàtic, una professora li va dir a Javier Cámara (Albelda de Iregua, la Rioja, 1967) que no faria carrera al cinema ni a la televisió perquè tenia els ulls petits i ja s'estava quedant calb. La pitonissa no afinava gaire la punteria: Cámara és un dels intèrprets amb més feina del cinema i la televisió i un dels més estimats pel públic. El de Sentimental, que s'estrena finalment aquest dilluns, és un dels seus personatges més aspres: un professor de música frustrat en un matrimoni agonitzant que el director Cesc Gay despulla en una comèdia que és un exercici de sexe oral i psicologia de parella.

El teu personatge a Sentimental

Sí, això m'agrada. En l'obra teatral que vaig veure a Madrid no ho era tant. Em va costar molt aconseguir aquesta distància sardònica, és un humor que personalment no m'agrada perquè fas mal als altres i a tu mateix, però és interessant d'interpretar. Tens ganes de donar una bufetada al paio, però el defenso una mica: l'home està ferit, no sap com enfrontar-se al final del matrimoni i com portar aquesta dona meravellosa amb qui està casat. Ho ha fet tot malament i és molt depressiu. Ha sigut dur d'interpretar.

¿Has odiat algun dels teus personatges?

No, cap ni un. M'enamoro tant dels meus personatges que de vegades m'han de recordar que algun és un fill de puta. Però la nostra feina és posar-nos fins i tot en el lloc del personatge que odiem. I jo no he fet personatges gaire foscos. A mi em truquen sempre per donar calidesa als papers, per aportar-hi veritat i cor. Tant que de vegades jo mateix he de dir, “Ep, que jo aquí no hi arribo, falta personatge”.

Amb Sentimental

Totalment [riu]. Soc un noi Gay de principi a fi, de cap a peus i d'esquerra a dreta. Em fa il·lusió acompanyar el Cesc. Estem tan bé que no estaré en la seva pròxima pel·lícula i no em fa enveja ni res. Jo m'alegro molt quan els amics tenen èxit. En aquest món l'èxit és de tots però el fracàs també. El cinema està en un moment molt fràgil i és fantàstic que una pel·lícula de Santiago Segura faci 15 milions d'euros.

Els personatges que has fet amb Cesc Gay formen un cert relat sobre la fragilitat i les emocions masculines.

És cert que des de la innocència de Ficció fins al sarcasme de Sentimental hi ha un recorregut. I toquem molts temes: l'amistat, la mort, l'amor... I quan siguem més grans tocarem altres conflictes com la família, els fills... Jo tinc la sensació que el cinema del Cesc m'explica perquè explica la meva generació. I em passa també amb Isabel Coixet, David Trueba o Félix Sabroso. A més, són els meus amics.

¿Són possibles les amistat llargues en el cinema?

Sí, i es gaudeixen molt. En la família del cinema hi ha molta gent que veus molt una època i després mai més, però si els tornes a retrobar de tant en tant es va cultivant una relació molt bonica amb el millor de l'amistat: períodes curts d'una d'unió molt forta en què ho dones tot i, després, estàs anys sense veure'ls les cares, que també és molt sa.

El teu personatge s'escandalitza perquè els veïns fan intercanvis de parella. Els fills dels joves del Maig del 68 han acabat sent més reprimits que els seus pares.

Ho fa perquè veu que la seva dona s'està alliberant, sobretot al veure al bomber que interpreta l'Alberto [San Juan], que és un paio guapíssim, sexi, divertit, que destrossa el llit follant amb la nòvia. I això ell no ho pot suportar, prefereix llançar la dona en braços del bomber i dir coses horribles, les coses que diu un quan està ferit i malalt. I li ha de passar de tot perquè sigui capaç de demanar perdó.

També és un home vitalment frustrat. Tu tens alguna espina clavada?

No, jo d'això ja estic curat. Penso en el meu pare, que tocava el saxo i volia ser músic però va tenir quatre fills molt jove i va acabar sent agricultor. Jo l'he arribat a entendre amb el temps, gràcies a la teràpia. Ell arrossegava una frustració molt gran, però jo no podria perquè tot el que m'ha passat ha sigut molt bonic. L'actuació m'ha realitzat com a persona. Jo no vaig somiar mai que treballaria amb Almodóvar. No m'imaginava fent pel·lícules. Jo volia fer comèdies teatrals, girar per Espanya, potser sortir a Europa, era el màxim a què podia aspirar.

¿La interpretació era una excusa per marxar del poble o un fi en ell mateix?

Una escapatòria. El pare volia que jo fos pagès però jo no volia sentir a parlar d'allò. Quan vaig suspendre COU, el professor d'història, que era el director del grup de teatre de l'escola, em va dir que no repetís COU, que jo no era bon estudiant i seria com llençar l'any. I em va dir que a l'escola d'art dramàtic de Madrid acceptaven alumnes amb 2n de BUP. I un cop allà em vaig adonar que aquesta professió m'agradava de veritat. Per fi entenia el que m'explicaven a classe. I va ser llavors que vaig decidir que treballaria al cinema, d'actor o del que fos, jo m'hauria conformat amb portar els cafès.

Ara fas sèries amb Paolo Sorrentino i Jude Law però vas començar amb Lina Morgan a Hostal Royal Manzanares

I amb Andrés Pajares! Durant molts anys vaig pensar que aquella seria la meva carrera, que no sortiria d'aquell tipus de papers. Però després va arribar Torrente i Siete vidas i vaig poder fer altres coses. Els actors joves volem demostrar que podem fer de tot: de joves, de vells, de gossos... Però mentre puguis fer un parell de personatges tot anirà bé, no passa res si un és el grassonet simpàtic i l'altre l'amic del protagonista, ja millorarà la cosa amb els anys. Jo ho vaig portar bé perquè tenia ambició però no frustració, perquè disfrutava molt i això em va salvar.

També se't veu disfrutar molt a la sèrie Vamos Juan

És que som així, som un país de manefles i brètols. Mira els personatges del Siglo de Oro: murris i alcavotes. Forma part de la nostra idiosincràsia. I el Juan Carlos ve d'aquesta escola, és un personatge patètic però meravellós per a un actor. En les últimes dècades els dolents dolents ens han captivat a tots, perquè són molt atractius i misteriosos, però a mi m'emprenyen perquè ningú els demana explicacions. El dolent pot ser un psicòpata i no tenir cap motivació, simplement mata. Però als altres personatges cal omplir-los de veritat perquè si no no te'ls creus. En canvi, aquests dolents... Espero que ja s'hagi acabat l'època dels dolents, és un malson.

¿T'indignes menys amb els polítics ara que n'interpretes un?

A veure, tothom ha de fer bé la seva feina. A mi m'ha costat 30 anys entendre la meva però hi ha polítics que porten més temps i encara no entenen que la seva feina és mirar pel bé de la gent, no barallar-se i anar al Congrés a fer el número. Al principi de la pandèmia ho veies en les seves cares, que no en tenien ni idea. Des d'un punt de vista interpretatiu era molt interessant, perquè dissimulaven, feien veure que tenien el control, però veient-los t'adonaves que no en tenien ni idea de res. Darrere l'aparença tot era buidor. Entre això i el nivell de relaxació de l'oposició, que venien a dir “Sort que no ens ha tocat a nosaltres”, era per posar-te a tremolar.

Tens dos fills que vas adoptar amb la teva parella. ¿Ha canviat la manera en què fas de pare com a actor?

Em costa una mica més dominar les emocions. Ja havia fet de pare abans, però quan ho he fet després de tenir fills he notat un canvi. Em sento molt fort però alhora molt fràgil. És per això que he rebutjat un parell de papers molt durs que potser hauria fet si no fos pare. A més, no vull marxar de casa per qualsevol cosa. Ells són els espectadors més exigents. Ara bé, no han vist cap pel·lícula meva. Només tenen 3 anys, no tenen cap necessitat de veure'm fent l'imbècil [riu].