MÚSICA

Aventures de reis, fans i estrelles: els 10 imperdibles de l'In-Edit

Elvis Presley és l’excusa del film que inaugura avui la setzena edició del festival de documentals musicals

Elvis Presley i Peret són dos dels noms propis de la setzena edició de l’In-Edit, el festival de documentals musicals de Barcelona que se celebra des d’avui i fins al 4 de novembre. La principal novetat té a veure amb la ubicació. A causa del tancament del cinema Aribau Club de la Gran Via, les projeccions es faran a tres sales dels Aribau Multicines del carrer Aribau. També hi haurà passis al CCCB i en vuit centres cívics.

Com és habitual, la programació inclou tant retrats d’artista com d’escena i un interessant conjunt de propostes en què la música acompanya aventures extraordinàries. Entre els retrats, n’hi ha de Joan Jett, Grace Jones, Burning, Milford Graves, Itzhak Perlman, Agnostic Front, The Go-Beetweens i Rubén Blades (el documental que ja es va veure fa uns mesos al festival DocsBarcelona), i de comunitats musicals com la que va aplegar el segell de música jamaicana Trojan i la del club Ealing, el bressol del rhythm’n’blues britànic.

El pressupost de l’In-Edit 2018 és de 300.000 euros, uns 30.000 més que l’any passat. L’aportació de les administracions publiques (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i ministeri de Cultura) representa el 40% del total del pressupost. Un dels objectius del festival és recuperar els 28.000 espectadors del 2016 i superar el sotrac del 2017, quan es va perdre un 20% del públic a causa de la situació política del país. A continuació, 10 imperdibles de l’In-Edit 2018.

‘The king’

Un retrat dels Estats Units seguint les passes d’Elvis

¿Calia un altre documental sobre Elvis Presley? Doncs sí, perquè The king, que inaugura avui l’In-Edit, no és exactament un documental sobre el rei del rock sinó “una radiografia política i social dels Estats Units”, tal com recorda el director artístic del festival, Luis Hidalgo. Amb el Rolls Royce del 1963 d’Elvis com a vehicle narratiu, hi diuen la seva músics com Chuck D, Rosanne Cash i Emmylou Harris, actors com Ethan Hawke i Alec Baldwin i periodistes com Greil Marcus i David Simon, el creador de les sèries The wire, Treme i The deuce. Eugene Jarecki, director de documentals com The house I live in (sobre el rerefons de la guerra contra les drogues als Estats Units) i Why we fight (sobre el militarisme en la política nord-americana), fa servir el poder simbòlic d’Elvis per reflexionar sobre les cendres del Somni Americà.

‘Yo soy la rumba’

Un retrat de Peret amb accés a la memòria familiar

La gala de cloenda del festival, el 3 de novembre, la protagonitza un altre rei: Peret. D’ell també se n’han fet documentals, però cap com el que ha dirigit Paloma Zapata, que s’endinsa en la vida del rei de la rumba de la mà de la família, sobretot de Rosita Pubill, la filla de Peret. “La rumba era la seva vida; la rumba i la família”, diu la Rosita. Aquesta mirada familiar (també amb molt material poc o gens vist) és el gran actiu d’un documental que també reivindica la necessitat de preservar la memòria, sobretot la dels carrers del Raval on el gitanos del Portal van contribuir a crear la rumba.

‘L7: pretend we’re dead’

‘Feminisme pel fet’ en temps del grunge

Com és habitual, l’In-Edit programa uns quants documentals centrats en grups i artistes que són una mena de gloses biogràfiques. Aquest any n’hi ha de dedicats a Radio Birdman, The Wedding Present, Joan Jett, The Slits i George Michael, entre d’altres. Cadascun té el seu interès, però potser el més especial de tots és aquest Pretend we’re dead sobre les californianes L7. Sarah Price, que el 2005 va codirigir un documental sobre els activistes The Yes Men, filma les L7 sense filtres: feminisme pel fet en els marges del grunge i el punk rock. Una de les propostes més honestes sobre la glòria i les misèries de la societat de l’espectacle.

‘I used to be normal’

Perquè ja era hora de donar la veu a les fans

Com el documental de les L7, I used to be normal. A Boyband fangirl story també està dirigit i protagonitzat per dones. Jessica Leski analitza el fenomen fan parlant amb qui sovint no té la paraula: les fans. En aquest retrat intergeneracional (entre els 16 i els 64 anys) hi participen una fan dels Beatles, una dels Backstreet Boys, una dels Take That i una dels One Direction. I, com ja va fer a The ball, en què seguia quatre alumnes d’educació especial que preparaven el ball de final de curs, a I used to be normal Leski aprofundeix en una realitat sovint menystinguda i tractada amb superficialitat i paternalisme.

‘Matangi/Maya/M.I.A.’

Vida i obra d’una artista que no deslliga la música de l’activisme

Aquest documental té valor en ell mateix, perquè explica la vida, l’obra i la política de la diva pop M.I.A., que ha abandonat la música farta de la indústria musical, però també té un valor afegit: la dialèctica que es va establir entre ella i el director Steve Loveridge, un amic de confiança la relació amb el qual va ser més que complicada durant i després del documental. “El primer cop que vaig veure el film va ser a Sundance i em vaig enfadar”, va explicar M.I.A. al febrer a Berlín... davant de Loveridge. Ella trobava a faltar molt material sobre l’activisme polític familiar a Sri Lanka. Tanta franquesa no és habitual.

‘Ethiopiques: revolt of the soul’

L’operació rescat d’un tresor de la música d’Etiòpia

El polonès Maciej Bochniak va quedar fascinat pels discos de la sèrie Ethiopiques, i ha volgut explicar la història de com el productor i musicòleg francès Francis Falceto va contribuir al rescat d’un dels grans tresors de la cultura africana: aquella col·lisió de jazz, soul i rock que van protagonitzar als anys 60 i 70 a Etiòpia músics com Mulatu Astatke, Mahmoud Ahmed i Tlahoun Gèssèssè.

‘My generation’

Música, cultura popular i classe obrera, segons Michael Caine

La filmografia sobre la cultura pop britànica dels anys 60 és molt extensa, però encara hi ha espai per a mirades relativament insòlites com la de My generation. En aquest documental dirigit per David Batty, és Michael Caine qui fa de mestre de cerimònies d’un viatge pel swinging London en què la tesi que defensen Roger Daltrey, Paul McCartney i Marianne Faithfull, entre d’altres, és que per primera vegada la classe obrera es va convertir en protagonista principal de la cultura.

‘Andrea Motis. La trompeta silenciosa’

El llarg i a vegades complicat camí de la professionalització

Andrea Motis ja era present a l’anterior documental de Ramon Tort, A film about kids and music. Sant Andreu Jazz Band (2012). Ara és la protagonista de La trompeta silenciosa, en què la cantant i trompetista barcelonina explica com va ser el trànsit cap a la professionalització i alhora haver de madurar i créixer com a persona i com a músic.

‘Els ulls s’aturen de créixer’

L’absència del germà en la música de Miquel Serra: íntima intimitat

Un dels títols més sorprenents d’aquest l’In-Edit és Els ulls s’aturen de créixer, que té com a eix no tant el cantautor mallorquí Miquel Serra com la seva relació amb l’absència del germà, i com aquesta pèrdua, una mort prematura, amara la seva música. El dirigeix Javier García Lerín, amb la delicadesa que mereix la intimitat més íntima. Un altre documental fora de les convencions d’aquesta edició és In the middle of Norway, un migmetratge de Mia P. Salazar sobre la doble vida de Jorge Martí: com a cantant del grup valencià La Habitación Roja i com a infermer en un centre per a pacients d’Alzheimer i demència a Noruega, on viu la seva dona, que, a més, pateix una malaltia crònica.

‘The strange sound of happiness’

Si cal, anirem a Sibèria a buscar la millor arpa de boca

Any rere any el director artístic de l’In-Edit defensa la necessitat de documentals que expliquin històries. I aquesta vegada n’hi ha una de ben excèntrica. The strange sound of happiness és la història de Diego Pascal Panarello, un sicilià fascinat per l’arpa de boca que un dia decideix viatjar fins a Sibèria, on l’instrument es considera un símbol de la felicitat.

Cinc singularitats de l’edició del 2018

El clàssic maleït

L’In-Edit programa Cocksucker blues, el documental de Robert Frank sobre la gira dels Rolling Stones del 1972. El grup no va autoritzar l’exhibició del film (massa explícit en temes de drogues que afectaven Keith Richards), i la batalla legal pels drets va condemnar-lo a una política de passis molt restrictiva.

Un minicicle pels 75 anys de l’Apolo

El 75è aniversari de l’Apolo també té presència a l’In-Edit. D’una banda, amb la projecció d’ Apolo. La juventud baila, una docuficció de Marc Crehuet. De l’altra, amb un minicicle de documentals sobre diferents escenes de música de ball: Eden (2014), de Mia Hansen-Love, sobre el house i l’electro francès; High on hope (2009), de Piers Sanderson, sobre l’escena rave britànica; Studio 54 (2017), de Matt Tyrnauer, sobre el club de Nova York; i la pel·lícula 24 hour party people (2004), de Michael Winterbottom.

L’In-Edit familiar

El festival estrena aquest any un petit apèndix infantil, l’In-Edit Nens, en què es projectarà ¡Scooby-Doo! y Kiss: Misterio a ritmo de rock and roll (2015), un crossover d’animació dirigit per Spike Brandt i Tony Cervone. Serà una única projecció aquest diumenge al Teatre del CCCB a les 12 h, just després d’un taller infantil.

‘Beautiful things’

La secció internacional oficial inclou Beautiful things, un film dels italians Giorgio Ferrero i Federico Biasin sobre els sons que acompanyen la feina de quatre treballadors en un pou petrolífer, un vaixell, una càmera anecoica industrial i una incineradora de residus. Silencis i sons en una fascinant proposta audiovisual.

‘El Bloque TV’

El Bloque TV és un programa sobre músiques urbanes l’hàbitat del qual és YouTube. L’In-Edit l’inclou a la programació, on preestrenarà la sisena entrega amb música en directe. Serà aquest dissabte al Teatre del CCCB a partir de les 20.45 h. Això sí, les entrades ja fa dies que van exhaurir-se.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF