ARTS ESCÈNIQUES

Les Impuxibles planten el síndrome TOC a l’escenari

Clara i Ariadna Peya visibilitzen el dolor i l’estigma al nou muntatge de la Beckett

“Quan tenia set anys vaig estar mesos amb la sensació que m’empassava vidres. Era una obsessió: em tapava el nas i la boca perquè no m’hi entrés res”, explica Clara Peya, un dels dos pilars de Les Impuxibles. A l’hora de definir la nova proposta de la companyia, Peya és contundent: “Per a mi és una sortida de l’armari. Fa onze anys em van diagnosticar trastorn obsessiu compulsiu (TOC), i ara ho explico”. Juntament amb l’altra pota de Les Impuxibles, la seva germana Ariadna Peya, han construït un espectacle que parteix d’aquest diagnòstic per explorar l’impacte que té en la persona que el pateix i en el seu entorn més pròxim. Suite Toc núm 6 arriba demà a la Sala Beckett i s’hi estarà fins al 14 d’abril.

“Nosaltres no parlem de malaltia. Parlem de patiment, perquè totes tenim dolor i, per tant, totes ens podem sentir identificades amb l’obra”, subratlla Ariadna Peya. El muntatge transita al voltant de dos personatges batejats per la companyia com “la noia de dalt”, que interpreta Pau Vinyals, i “la noia de baix”, a qui dona vida Adrià Viñas. La primera és la persona que rep el diagnòstic i la segona és la que li dona suport.

També volien posar la mirada en qui sosté el cuidador. La companyia aprofundeix així en el paper de la xarxa afectiva de les persones amb TOC, com també en l’estigma social vinculat a aquest trastorn. “Quan comences a parlar-ne, comences a conviure-hi -apunta Ariadna Peya-. Cal acceptar que existeix i cal tenir una escolta oberta. Totes patim dolor constantment”.

Sumar-hi la llengua de signes

La música de 23 teclats repartits per l’escenari acompanya els intèrprets al llarg de tot l’espectacle, que ressegueix el procés pel qual passa una persona des que sap que té alguna cosa fins que rep el diagnòstic, és medicalitzada, té brots, intenta deixar la medicació i busca un cert equilibri vital. “El text i el cos entren en diàleg amb la música, i la llengua de signes és un element més del moviment”, assenyala Clara Peya. La companyia ha utilitzat aquest llenguatge -que a l’escenari interpreta Èlia Farrero- com una altra eina escènica i, alhora, amb la voluntat de fer l’espectacle com més accessible millor. A més, han incorporat una pantalla amb subtítols per a persones sordes i han comptat amb l’assessorament de Berta Frigola.

Suite Toc núm 6 carrega contra la medicalització que, segons Clara Peya, “et fa incapaç d’evolucionar i et cronifica; t’imposa la idea que sempre hauràs de prendre antidepressius”. El muntatge també és una crítica categòrica al capitalisme i a un sistema social que no accepta ni la diferència ni la verbalització del dolor.

“És un espectacle ple de compromís, que parla d’emoció i de fragilitat”, assenyala Pau Vinyals. L’actor espera que el públic surti de la Beckett “amb moltes ganes d’abraçar el seu dolor i el dolor dels que tenim al costat”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF