Història d’un pallasso

Crítica d''El somriure al peu de l'escala' (Espai Lliure)

A Ramon Simó li agrada treballar amb pallassos i segurament no li faria res col·laborar amb artistes de circ, com comprovem en el delicat espectacle que porta a escena el conte de Henry Miller El somriure al peu de l’escala. Ves a saber per què, Miller es va fixar en la figura del pallasso quan li van encarregar un relat per acompanyar una sèrie de dibuixos de Fernand Léger. Podia haver triat una diva de l’òpera, un cantant melòdic o fins i tot un ídol del beisbol. Segurament ho va fer per la màscara que cobreix el rostre del pallasso, que amaga qui és en realitat. I això és el que busca aquest August a qui ja no satisfan els entregats aplaudiments i rialles sota la vela i que, a la recerca d’alguna cosa que desconeix, deixarà de banda la fama i esdevindrà peó d’un altre circ.

No és agosarat pensar que en l’August hi ha una reflexió de l’escriptor sobre ell mateix; no en va, moltes de la seves crues novel·les tenen aquest vessant autobiogràfic. Una reflexió sobre la insatisfacció de l’èxit i la recerca de la identitat que, deixin-m’ho dir seguint el verb de Miller, resulta un pèl masturbatòria i estèril més enllà de la seva bellesa ortogràfica i fins i tot poètica. Tot i això, la funció imaginada per Simó i ben conduïda per un esplèndid Jordi Martínez resulta brillant, tot superant el caràcter narratiu del text.

Entre els encerts destaquen l’espai escènic que evoca el circ, la il·luminació d’Ignasi Camprodon, que esprem la màgia que s’amara sota la carpa, i els magnífics acompanyants del protagonista, entre els quals sobresurt el pallasso Oriolo. Per amorosir l’introspectiu monòleg de l’August, el director inclou en la posada en escena dues divertides entrades de pallasso, així com un prescindible solo de trapezi de Griselda Juncà, a qui Simó atorga les últimes paraules de la funció, que, al meu entendre, tindrien més màgia i volada en la veu d’Antoine/Oriolo.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF