Teatro Real.- Començà la temporada al Teatro Real amb una estrena de luxe, el Faust, de Charles Gounod, en versió ‘furera’, signada per Alex Ollé, i amb un primer repartiment de gran nivell, comandat per un Piotr Beczala que va consagrar-se a Bayreuth com a Lohengrin i debuta al foro amb una òpera escenificada. L’acompanya, com a Marguerite, Marina Rebeka, i com a Mephistophélès, Luca Pisaroni. Passa amb el Faust de Gounod com amb algunes altres òperes, que, en comptes de ser el vertader protagonista el tenor, en realitat qui porta el pes de la història és el baríton. És el gran destí dels malvats, sense ells no hi ha pel·lícula ni història i gairebé sempre queden en un segon lloc. Sense Darth Vader no hi hauria hagut guerra a les galàxies; sense Iago, Otello seria una comèdia romàntica, i sense Judes Iscariot ni ho cont, el que no existiria. Alguna cosa semblant passa amb la història que va concebre Goethe i que comença amb una aposta que fa Mefistòfil a Déu. Jules Barbier i Michael Carré, llibretistes de Gounod per a l’ocasió, obvien aquesta circumstància, però per una altra banda donen més importància argumental al diabòlic personatge que als dos enamorats. De la mateixa manera ho fa Alex Ollé, que ja havia bresquejat per l’infern ‘faustià’, primer al teatre amb F@ust 3.0 (1998), que varen protagonitzar Santi Pons i Miquel Gelabert i després al cinema amb Faust 5.0 (2001), que bevia de les fonts del primer.
El muntatge operístic és tot un espectacle on no hi manca absolutament res, ni tan sols una orgia que d’alguna manera recorda el sopar de Buñuel a Viridiana, més conceptualment que estèticament, per la seva condició i vocació de fustigador d’ànimes febles, ni tampoc el Bacus fetal que converteix l’aigua en vi, una evocació de la franquícia Fura S.A. en estat pur, una ostentació de recursos que recrea entre d’altres el cervell del protagonista, d’una precisió que enriqueix el muntatge i el converteix en un producte que aspira a perdurar. També hi ha algunes obvietats que subratllen innecessàriament el discurs, com ara els rètols que van indicant el personatge amb un adjectiu, com “ el ingenuo ”, “ la intocable ”, “ el perdedor ”… poc adients. Tampoc està gaire ben resolta la seqüència de la presentació que rememora la infantesa del protagonista, molt naïf, sobretot en comparació amb el que vindrà a continuació. Potser tota la responsabilitat no recau en Ollé, perquè queda clar que Piotr Beczala té més interès en l’aspecte vocal que amb el personatge més enllà de la mùsica, de manera que quan és un vell canta ben igual que quan ja ha begut l’elixir de l’eterna joventud que li proporciona Luca Pisaroni, baríton que sense una tessitura tan àmplia com requereix el paper treu el màxim profit possible amb les seves aptituds dramàtiques, no sense l’ajuda de la camaleònica metamorfosi que viu al llarg de l’obra. Així i tot, amb el cor varen fer una La veau d’or est toujours debout, desorbitant, amb tota la gràcia i els ingredients de la composició. El cor magnífic, tant actuant com cantant, amb una escenografia amb moltes, moltes, exigències. Marina Rebeka va aportar l’agilitat vocal que exigeix Marguerite, incommensurable, per exemple, a Il ne revient pas. Sòlid Stéphane Degout com a Valentin, que mor com Tibald a mans de Romeu o el ximple gentilhome a les de Cyrano… Fantàstica, divertida i molt adient Sylvie Brunet-Griòsso com a Marthe, de la mateixa manera que Serena Malfi com a Siébel. Dirigia l’orquestra el peculiar Dan Ettinger, amb molt d’èmfasi, tant que, un cop a Beczala, invocant el dimoni, i un altre a Pisaroni els va deixar sense volum. Errades puntuals. Pel que fa a la resta, l’orquestra del Real va sonar amb molts matisos i prou intensitat, que va arrodonir un conjunt tan grandiós com colorista, imaginatiu i ben tramat.
