La maduresa de la Fundación Tony Manero

El grup celebra el vintè aniversari en plena forma amb un concert a la sala Apolo

La Fundación Tony Manero durant el concert a la sala Apolo / MANOLO GARCÍA

Fa quasi dues dècades, un nombrós grup de músics va irrompre en una gala de la Fifa que es va celebrar a Barcelona. Algú de l’organització va creure que seria una bona idea alegrar la cerimònia amb una actuació musical. La presència d’una desena de persones disfressades amb roba dels 70 cantant Kool and the Gang no va impressionar l’audiència, repleta de buròcrates de l’esport amb compte corrent a Suïssa. Els músics semblava que s’ho passaven molt bé, però l'actuació va anar seguida d’un silenci incòmode.

El grup que va protagonitzar aquella escena era la Fundación Tony Manero, que ahir va celebrar el seu vintè aniversari amb un concert a la sala Apolo de Barcelona. Durant aquests vint anys, el grup barceloní de disco-funk ha viscut de tot. Ha tocat la glòria 'mainstream' amb el 'hit' 'Supersexy girl' i ha caigut també en l’oblit 'undeground'. Però, com en aquella gala de la Fifa, ells han seguit portant la festa a sobre i han anat fent la seva.

La Fundación és ara un grup madur, sense més pretensions que la de passar-ho (molt) bé. De la mà de Lalo López, el guitarra del grup i el seu principal motor creatiu, el catàleg de cançons pròpies és prou ampli i suculent com per deixar arraconades les versions dels 70 amb què van iniciar la seva carrera. Tot i que ahir van començar amb una d’elles ('K-Jee', de Charles Heardon) les versions van quedar reservades quasi íntegrament per als bisos. De seguida van començar a sonar els seus temes propis, entre els quals van brillar en la primera part del concert 'Inevitable' i 'Tropical Funky President'.

Tot el concert va transcórrer de forma continuada, una cançó va enllaçar amb una altra gairebé sense pausa, en una demostració que, tot i que potser fan pocs discos (només un parell en l’última dècada), els membres de la Fundación segueixen assajant com animals per tenir un directe impecable. Com és habitual, la maquinària va funcionar a la perfecció. Tothom estava en plenitud, amb els dos cantants, Miguelito Superstar i Paquito Sex Machine, al capdavant. Només una objecció: el so del concert podria haver estat millor, les veus i la guitarra sovint quedaven aixafades per l'allau de vents i percussió que acompanya el grup. Però al públic, majoritàriament femení i de l’entorn dels 40 anys, no va semblar preocupar-li gaire. Als pocs minuts ja ballava entregat.

Un dels grans encerts del concert van ser els convidats que van anar apareixent, que encara van donar un aire més festiu i cerimonial a la nit. L’entrada de Sheriff i Luismi, els cantants de Doctor Calypso, per entonar un èpic 'Born to be alive' de Patrick Hernández, va fer esclatar la sala. El mateix va passar amb l’aparició de Koko-Jean Davis, la negra cantant de The Excitements, que va arrasar l’escenari com un tornado per cantar 'Paquito’s Way'. La coreografia 'beyoncesca' que un grup de vuit nois i noies van fer per a 'Chungo de quitar' també va ser immaculada.

Amb aquesta última cançó es va donar pas als bisos, que van consistir en un popurri de 'hits' funk: 'Last Night a DJ saved my life', 'Raper’s delight', 'Superfreak' o 'Move on up'. Per acabar, però, van tocar un tema propi ('Yo mum’s a beach') que va deixar la gent amb ganes de més. La Fundación ha reconegut aquests dies que no s’haurien esperat mai complir vint anys, i és una incògnita quants més en faran. Se’ls veu satisfets amb si mateixos i amb el que són. Sovint han estat menyspreats per les elits musicals del país, i segurament no ompliran mai el Palau Sant Jordi, però durant les dues últimes dècades han estat uns dels nostres millors ambaixadors de la música negra de ball.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF