LITERATURA

«‘Fariña’ s’ha convertit en una eina política i contra la censura»

S’han venut 40.000 exemplars del llibre de Nacho Carretero sobre narcotràfic

Nacho Carretero assegura que mentre escrivia Fariña -publicat a Libros del K.O. el 2015 i traduït ara al català per Navona- no l’atemorien les conseqüències que podia tenir. Hi havia el precedent de Gomorra, de Roberto Saviano, que ha obligat el periodista a viure amagat fora d’Itàlia des del 2008, amenaçat de mort per la Camorra napolitana. “Feia anys que em fascinava la singularitat del fenomen del narcotràfic gallec, era un capítol molt atractiu de la nostra història recent, i quan a finals del 2013 m’hi vaig posar no creia que pogués tenir tanta repercussió”, explica l’autor.

Fa l’efecte que encara intenta pair la muntanya russa d’emocions que ha viscut durant els últims mesos. Les bones i les males notícies al voltant de Fariña l’han acompanyat des que al febrer la jutge Alejandra Pontana va decidir que l’assaig s’havia de retirar de les llibreries a petició de l’exalcalde d’O Grove, José Alfredo Bea Gondar, després que aquest hagués demandat l’autor i l’editorial Libros del K.O. per haver vulnerat el seu dret a l’honor. Bea Gondar no és, ni de bon tros, un dels protagonistes de la complexa i tèrbola estructura del narcotràfic gallec: apareix citat en dues ocasions, tot i que es recorda que va ser processat per haver ajudat a entrar al país dues tones de cocaïna.

“Ell tenia tot el dret de demandar-nos, només faltaria -diu-. El problema va ser que, acceptant la demanda cautelar, Fariña ha quedat fora del mercat durant quatre mesos, i s’ha perdut Sant Jordi i la Fira del Llibre de Madrid”. Fariña s’acostava llavors als 40.000 exemplars venuts i era el gran èxit comercial d’una microeditorial amb seu a Madrid que es distingeix per “recuperar el llibre com a format periodístic”, optant per autors com Silvia Cruz Lapeña, Catalina Gayà i Karlos Zurutuza. “A mesura que la bola de neu es va anar fent grossa jo me’n vaig voler mantenir a distància -diu-. Vaig perdre el control del meu propi assaig perquè va coincidir amb la persecució de Valtonyc i l’escàndol de l’obra que es va retirar d’Arco. Encara que la nostra demanda era per vulneració del dret a l’honor, Fariña s’ha convertit en una eina política i contra la censura”.

El 22 de juny, el Tribunal Constitucional va aixecar la suspensió del segrest del llibre. Des de llavors, Fariña s’ha mantingut al capdamunt dels títols de no-ficció més venuts. A més de la recent versió catalana, el llibre es pot llegir en portuguès i en gallec, i aviat arribarà en una desena de llengües més. “Fins i tot es publicarà en àrab”, comenta Carretero. L’expansió internacional va arrencar quan la productora Bambú va anunciar que es rodaria una sèrie ficcionalitzant algunes de les trames de l’assaig. La primera temporada s’ha emès a Antena 3 entre finals de febrer i principis de maig, durant els quatre mesos en què no s’ha pogut trobar a les llibreries.

Del contraban a la cocaïna

“La meva intenció escrivint Fariña era abordar un període molt fosc de Galícia i fer-ho a través d’una investigació rigorosa -explica-. La societat gallega no està gaire acostumada a l’autocrítica. El llibre ha posat damunt la taula un tema que fins ara només havia aparegut a les pàgines de successos. El narcotràfic s’havia de poder explicar d’una altra manera”. Carretero opta per mirar enrere i arrencar amb el contraban de productes de primera necessitat entre el sud de Galícia i Portugal als segles XIX i XX. “Hi circulaven aliments, medecines, metalls i peces mecàniques -diu-. La majoria del material arribava a través del mar, quan Portugal era una potència i Galícia estava més endarrerida. Durant la postguerra, els contrabandistes van ser molt admirats perquè suplien l’Estat”. A finals de la dècada dels 50 va començar a créixer el contraban de tabac. “Els capos tenien al seu càrrec centenars de treballadors, i entre totes les organitzacions donaven feina a milers de veïns -exposa-. Els contrabandistes mantenien la bona imatge perquè generaven riquesa i feina; eren ells els que podien pagar bé als joves”.

Amb el començament del tràfic de cocaïna als 80 -a partir de clans estructurats al voltant de líders com Sito Miñanco, Marcial Dorado i Laureano Oubiña-, la situació no va canviar, tot i que a finals de la dècada algunes de les mares de nois que havien mort o havien quedat tocats per culpa del consum de droga es van organitzar per canviar la situació. “Gràcies a la feina d’Érguete i de personatges com Carmen Avendaño es va fer un pas important perquè el narcotràfic comencés a ser mal vist”, diu el periodista. El 1990, amb l’operació Nècora, ideada per Baltasar Garzón i Javier Zaragoza, alguns dels capos van anar a parar a la presó. La drogoaddicció i la sida van ser dos problemes recurrents de la societat gallega durant els anys 90. Tot i la persecució judicial, a Galícia hi va continuar entrant cocaïna a dojo. “Entre el 2001 i el 2003 se’n van distribuir 150.000 kg, un 90% de tot el que arribava a Europa”, comenta. El panorama actual no ha millorat: “Ara el tràfic de cocaïna mou un volum més gran que mai, i la droga arriba a Barcelona, València, Algesires i també a la costa gallega. Com que es va higienitzar el paisatge sembla que tot allò ja ha passat, però el negoci continua ben viu”.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF