TEATRE

Júlia Bertran: “Encara estem en el punt de pensar que no podem ensenyar el cul i els pits?”

Entrevista a la periodista, escriptora i il·lustradora

Júlia Bertran és, juntament amb Ana Chinchilla, l’ànima i essència d’ Así bailan las putas, una funció que ha esgotat les entrades els tres dies que està programada al Principal de Palma. La proposta reivindica la celebració de la sexualitat de la dona a partir del twerk, una dansa que consisteix a empènyer els malucs . Tot i que reduir-ho a això no és just per a l’equip creatiu de l’obra, perquè va molt més enllà.

Quina relació hi ha entre el control del cos de la dona i els seus límits a l’hora d’expressar-se?

A la funció parlem, a partir d’experiències personals i també històricament, sobre com s’ha sotmès el cos de la dona a un control amb la intenció de cenyir també el nostre pensament, la nostra sexualitat i la nostra vida. A través del ball, sobretot del twerk, que el que fa és bàsicament activar i moure la part del cul i els malucs, prenem consciència del fet de passar-ho bé, de reivindicar-nos com a éssers sexuals.

El twerk és un moviment de pelvis. Per què està tan estigmatitzat?

Es diu que aquest tipus de moviment denigra la dona, que és provocador i que així és com ballen les putes. A les dones se’ns ha dit que no siguem sexuals. Però quan sacsegem la part dels malucs i acompanyem el fet d’una reflexió teòrica i històrica, des del coneixement dels orígens del ball, allunyant-ne la mirada patriarcal, veiem que tot és pur gaudi i una manera de celebrar-nos col·lectivament.

Es diu que aquest tipus de moviment denigra la dona, que és provocador i que així és com ballen les putes

Hi ha moltes dones que consideren que aquest ball les denigra.

Aquesta setmana m’ha contactat una professora de twerk de Vigo a qui li han censurat les classes perquè al cartell amb el qual les anunciava hi apareixia el seu cul. Carmela Silva, la presidenta de la Diputació Provincial de Pontevedra, va criticar el cartell i el booty dance, assumint que les que el practiquem estem cegades per la lliure elecció quan, en realitat, estem sotmeses al patriarcat. Assumim que som éssers sexuals i que el problema és la mirada patriarcal, qui en vol abusar. Encara estem en el punt de pensar que no podem ensenyar el cul, els pits i no podem moure’ns voluptuosament?

Com us apropàreu al booty dance?

Ja fa uns anys que vaig rebre la primera classe de twerk, impartida per Ana Chinchilla, amb qui després va sorgir el projecte Así bailan las putas. Hi anava amb moltes pors, pensava que seria una classe plena de mil·lennials amb culs estupends, que jo era massa gran per ballar així. Tot això es deu a les connotacions pejoratives que s’han atribuït a aquesta dansa. Està clar que la línia entre la subversió i la perpetuació d’aquests estigmes és molt fina, i és clar que hi ha maneres d’entendre aquests balls que poden ser denigrants per a la dona, però aquesta sempre ha estat una dansa de celebració. Prové de la diàspora africana, arribava a un lloc concret amb els esclaus i es va anar mesclant amb les danses de cada lloc.

Està clar que la línia entre la subversió i la perpetuació d’aquests estigmes és molt fina

A l’obra ballau i també us confessau.

Parlem de les ferides patriarcals personals, però amb la intenció d’abordar-ho de manera col·lectiva. Abordem la cacera de bruixes, del que hem heretat d’aquella matança dels segles XV, XVI i XVII de desenes de milers de dones. També mencionem el cas d’Alcàsser i el seu tractament mediàtic, i de com tot això influeix en el nostre pensament i manera d’actuar.

Parla molt de col·lectivitat. Per què?

Hem estat educats en una cultura molt individualista i neoliberal que ens diu ‘si vols, pots’. Això és mentida, perquè vivim en un sistema ple de privilegis i opressions. El feminisme m’ha ensenyat a viure i fomentar la comunitat, a vetllar per l’altre i adonar-me que els meus privilegis impliquen una opressió per a algú altre. A l’obra defensem que som persones vulnerables i que la vulnerabilitat ens uneix a tots. Ens obrim en canal, ens mostrem vulnerables, però amb la idea de compartir, fer-nos preguntes i contagiar-nos les ganes de passar-ho bé, malgrat tot.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF