CONVERSES SUSPENSIVES...

Elsa Montenegro: “Com a artista, m’inspira molt més el cos de la dona”

Ballarina, coreògrafa, creadora polièdrica, dona del món... Los Elefantes es el seu espai, el refugi al recinte de Sa Possessió de Palma. Aquí experimenta, amb cossos, amb ments obertes a la transformació a través de la dansa. Combina els tallers amb projectes com ‘Semba’, la seva darrera creació, un treball audiovisual a mig camí entre la videodansa i el videoart

Elsa Montenegro al seu local de Los Elefantes, al recinte de Sa Possessió de Palma. Li agrada posar amb ulleres de sol, sempre que sigui de dia. / ISAAC BUJ

Gestiona un espai d’investigació i creació a través de la dansa i al marge de les modes, els circuits, els mercats i la mediocritat institucional -“L’Illencfa bona feina, però, el Consell de Mallorca, ja ni el tenc present”-. Holanda, Bèlgica, l’Argentina, el Brasil, Indonèsia... formen el mapa vital d’Elsa Montenegro, tan divers com les seves inquietuds artístiques. En realitat va néixer a Eivissa i quan era nina es traslladà a Mallorca, on va tornar fa dos anys per comprovar que les coses, malauradament, “no han canviat gaire”, almenys des del punt de vista cultural.

A què és degut tanta mobilitat?

A una inquietud artística, cultural, lingüística... A la meva curiositat personal, a les facilitats que m’han donat als distints països on he viscut, a l’impuls de cercar noves oportunitats... Per a mi és molt important que una creadora tingui món.

Supòs que amb cada canvi de residència incorporau alguna cosa a la motxilla...

Si parlam de dansa, cada país té el seu llenguatge corporal. Al Brasil, per exemple, la dansa és més d’arrels, més salvatge, arriscada, expressiva i alegre. A mi aquest país m’ha aportat atreviment i frescor. Viure i fer feia allà em va ajudar a trobar-me com a ballarina, a acceptar el risc i dur-lo al cos, la qual cosa em va omplir.

Risc físic?

Sí. Vaig acceptar el repte de ser jo en la meva totalitat física i vaig perdre la por del risc.

Vàreu perdre la por d’exposar-vos també?

Sí. I a la vegada aquella experiència em va aportar alegria.

A un dels projectes fotogràfics que protagonitzau us despullau i us mimetitzau amb el paisatge. És una manera d’exposar-vos, no sé si la que més us costa...

És una exposició, sí, i m’encanta. L’anatomia corporal és art en estat pur. El cos nu combinat amb la textura de la natura -les roques, els arbres- és una fusió perfecta; sempre que estigui relacionada amb un projecte. No tinc cap prejudici per mostrar la meva nuesa, perquè és una nuesa artística, no eròtica.

Us inspira més el cos femení. El seu moviment, la seva expressió...

Sí, com a artista m’inspira molt més el cos de la dona que el de l’home. És més interessant. És un mapa fantàstic a tots els nivells, ja sigui el cos d’una model o el d’una dona grassa.

Què feis des d’aquest espai de Los Elefantes?

Bàsicament investigar el talent artístic. Ho faig amb un mètode propi que he heretat dels meus mestres però que també he anat modelant amb els anys i que alhora transmet.

Però treballau amb gent que està aprenent...

Amb tota casta de persones. Amb gent de 50 anys i de 15, amb gent que ve de la dansa o de la pintura, amb gent que sap que té un talent i decideix investigar... No et puc dir si a Los Elefantes faig classes o tallers de dansa, i tampoc no és una acadèmia on només es balla... Més aviat investig en el talent de les persones. A més, quan em proposen projectes interessants, com ara performances, els faig. Sempre amb una perspectiva contemporània.

Què vol dir per a vós la contemporaneïtat?

Depèn de quina contemporaneïtat. Hi ha artistes contemporanis que es basen molt en l’estètica, la forma. A mi l’estètica no m’interessa tant. Per a mi allò contemporani és allò més brutal, allò que cerca les emocions. No m’interessa crear alguna cosa bella, sinó arribar al teu cor. M’interessen les coses que perduren, que no tenen caducitat... Aquesta és la meva visió contemporània de l’art.

És una idea que apareix molt en aquestes entrevistes, la de l’art vinculat a la transformació i la perdurabilitat... També m’ho deia Conxa Vidal.

És clar, el vertader art contemporani és aquell que et fa pensar.

I quins mecanismes activau perquè allò que creau tingui una vocació de transcendir?

Escolt l’ànima de l’obra. L’obra em diu el que he de fer. Deix el meu ego tancat a una caixa i escolt.

I aquesta societat en general i el nostre entorn en particular estan preparats per a aquesta profunditat?

De moment no, d’aquí a molts d’anys potser. Però això no em frena, em dona impuls.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF