David Trueba: "Els superlíders no resoldran els grans problemes, allò que es necessita són acords col·lectius"

L'escriptor i cineasta serà a Palma aquest dijous per presentar la seva darrera novel·la, 'El río baja sucio'

Després de tancar amb  Tierra de campos (2017), el cicle de les seves cinc primeres novel·les amb Anagrama, David Trueba torna amb  El río baja sucio (Siruela), que presentarà aquest dijous a la llibreria Rata Corner de Palma. Els protagonistes són dos adolescents de Ciutat que es troben al poble durant les vacances de Setmana Santa, unes vacances que segurament seran les darreres junts, perquè la mare d'un d'ells ven la casa. Trueba parla d'un "mosaic generacional", a partir de la història de dos nins en la fi d'una etapa. És la primera novel·la amb "un to més juvenil", diu Trueba, encara que assegura que ell fa novel·les "perquè les pugui llegir tothom". A més, divendres participarà d'un col·loqui a CineCiutat després de la projecció del documental S i me borrara el viento lo que yo canto, sobre el cantautor Chicho Sánchez Ferlosio. 

Per què us sembla interessant enfocar la novel·la des del punt de vista de l'adolescència?

Mai és una decisió calculada, però crec l'adolescència està present gairebé sempre en el que escrivim, perquè és un moment molt definitori del caràcter i la manera de ser. Es transcendeix una etapa de la vida, i són sempre situacions molt potents a escala narrativa. És un territori que m'agrada i, a més, obliga els joves a interactuar amb personatges adults, de manera que, al final, és més un mosaic generacional.

Amb aquesta novel·la, connectau amb la vostra adolescència?

Hi ha moltes coses diferents. Primer, perquè jo venc d'una família molt gran, de vuit germans, que ara ja no existeix. Teníem recursos molt limitats per a l'entreteniment i t'havies de cercar la vida i divertir-te pel teu compte amb el que anaves trobant. També ha canviat molt tecnològicament: els joves ara són molt dependents de les màquines i dels entreteniments virtuals, i això els ha fet d'una sociabilitat molt diferent. I és bonic també observar la seva època i mirar de parlar-los a ells. Potser aquesta és la part que més m'interessa. Ara n'hi ha molts que estan deixant la lectura, i és una manera de dir-los que en la literatura continuam fent coses que poden servir per fer-los dubtar i veure la vida d'una altra manera.

El viatge de la ciutat al poble per vacances tampoc és tan comú, ja.

Ja no és tan comú tenir un lloc fix on anar per Setmana Santa, a l'estiu... La novel·la es concentra en una Setmana Santa, que són com unes vacances sintètiques. I la particularitat és que una de les mares vendrà la casa de la serra i el noi sobreentén que perdrà el seu amic perquè no compartiran els dies junts. I és aquesta sensació de pèrdua que potser a l'adolescència no te n'adones, però després saps que moltes amistats van lligades a la geografia i una vegada no estàs allà ja és molt difícil mantenir els vincles.

I com la percebeu, l'adolescència d'avui?

Em sembla que és més difícil, perquè estan més exposats a la societat del consum. Nosaltres no teníem tants doblers i no érem un objecte tan cobdiciat de possessió. Es vivia més amablement l'adolescència perquè estava menys comercialitzada. Tot això ha provocat un enorme narcisisme, per una banda, i per l'altra, certa angoixa, una pressió per fer coses en un moment en què no has de tenir pressió, sinó els ulls oberts i descobrir el que vols.

Posau el focus en el sentiment de frustració. Per què?

Perquè sol estar molt associada a aquelles edats: estàs creixent però encara no ets adult i no pots aconseguir el grau de llibertat que voldries. L'endemà de la presentació del llibre qued a Palma per a una tertúlia al Cineciutat després del documental sobre Chicho Sánchez Ferlosio Si me borrara el viento lo que yo canto. És un documental que parla de les cançons que feia a la universitat i és curiós, perquè veig en presentar-lo, que avui dia un jove que vol cantar no ho pot fer en el seu entorn, sortint al carrer... sinó que ha d'utilitzar la metodologia del moment: programes concurs, xarxes socials... I potser a la llarga és una equivocació fer creure a la gent que és l'únic que hi ha. Crec que la societat real continua, i no hi ha per què menysprear-la. Perquè de vegades també s'aconsegueix l'èxit fent el que tu vols per camins diferents dels que estan prefixats.

També hi ha molta més exposició. No és tan progressiu.

Clar. No és el mateix que primer presentar-te davant els teus, anar guanyant seguretat, la teva fermesa, i no haver de convertir-te necessàriament en un producte del màrqueting per ser acceptat pel mercat. Hi ha molta joventut d'usar i tirar. Joves a qui converteixen en alguna cosa, els espremen i, un cop usats, els tiren als fems. Potser un adult està més preparat per saber que ha de fer la seva carrera a banda d'aquestes modes, però un adolescent pot creure en algun moment que això és tot. I per això hi ha tanta jugueta rompuda precoçment.

A la novel·la llançau també un missatge contra l'espera d'un "salvador" que solucioni els grans problemes. Però continuam cercant figures, moltes vegades adolescents: Greta, Malala... Per què?

Sí, és aquesta cerca de superlíders, producte d'una educació una mica absurda sobre el món de la resolució dels problemes. Però els superlíders no resolen els grans problemes, el que es necessiten són acords col·lectius. Per molt que s'entestin els llibres d'història a associar els avenços de la societat a una gran personalitat, això és fals. Tots els grans avenços de la història els fa la societat, a poc a poc. En algunes ocasions amb algun valent, i d'altres amb alguns molt prudents.

A El río baja sucio també hi té molta presència l'ecologia, el desastre ambiental. És del moment que vivim?

No, perquè no és una ecologia reivindicativa. És natural, de la trobada xocant quan descobreixes la importància que tenen els paisatges. A tothom, quan avança la vida, li molesta molt que els llocs que eren bonics o significaven alguna cosa per a tu, hagin estat trepitjats. Hi ha alguna cosa d'ecologia però encara hi ha alguna cosa més interessant que la mera reivindicació: saber que en el fons nosaltres no som res més que un objecte de la naturalesa, mai superior a ella. Aquesta reconciliació amb el que és natural després de dècades d'hipertecnologia, és bona. I crec que per això el moviment ecologista ha calat tant en els joves: senten que se'ls ha robat alguna cosa que era natural en la generació dels seus avis i ho ha deixat de ser.

Com ha estat el procés d'escriure la novel·la?

Ha estat bastant natural. En el meu cas, les novel·les passen molt de temps component-se al cap, on més temps hi dedic. Després arriba el moment de posar-ho al paper, és com una segona fase, una mica més dolorosa, però molt important, perquè la sempre idea és millor que la plasmació d'ella mateixa. I quan comences a escriure t'adones del que falta, del que té sentit i el que falla.

És dirigida a tots els públics, però és la primera que té una orientació més juvenil.

Sí, però a l'hora d'escriure-la no ha estat diferent de les altres. Jo faig una novel·la perquè la pugui llegir qualsevol. Perquè a mi amb 14 o 15 anys no m'agradava gens llegir novel·la juvenil, tot el contrari, em pareixia que era per a nins. Vols que et tractin com una persona intel·ligent i això ho tens als 14 i als 70.

Establiu alguna relació amb altres obres?

Crec que en altres també han estat present la gent jove en l'adolescència, quan es perd la protecció de la llar i s'està més sol i a la intempèrie. Per exemple, estava també a la primera pel·lícula que vaig dirigir, La buena vida. Però si està en altres obres, és més accidental, no tan cercat. No solc revisar l'obra passada quan faig alguna cosa nova. Són com les fotos de la joventut i infància, saps que estan allà, als àlbums de la mare, però no les mires tot el dia. No guanya un molt amb la seva pròpia obra. Més aviat tinc curiositat per l'obra dels altres i, sobretot, per la vida.

Com veis el món?

Veig el món disposat a fer una gran reflexió sobre moltes coses. Tenc la sensació que la gent no reflexiona gaire. Tot va molt de pressa i la gent ha perdut el domini de la seva biografia. Feim les coses pel que diuen que hem de fer. L'altre dia un director jove, que ja ha fet diverses pel·lícules, em va dir: 'No miris les meves pel·lícules, que no estic molt orgullós d'elles'. I jo li vaig dir: 'Doncs si no estàs molt orgullós d'elles sent jove, com ho estaràs quan siguis gran?'. Jo reivindic molt que la gent s'apropiï de la seva vida, i que la conformin al mode de viure que els dona plaer, i no al mode de viure que els diuen que han de dur.

Costa crear una mirada d'autor i mantenir-la?

Crec que la gent té por de ser autònoma, que se't pugui identificar amb el que fas. Vol associar-se a l'èxit, en lloc de mostrar el que són, el que tenen a dins, el que vull contar. L'èxit ja vindrà, i si no ve és perquè he de continuar treballant. Però no hem de cedir tan de pressa a les pressions dels interessos aliens. Ho veig molt a la indústria del cine, que potser és la més deshumanitzada. Veig la representació que es fa de l'èxit o de la pressió perquè facis una cosa que tu no vols fer, en lloc d'intentar continuar lluitant per fer el que realment vols fer. 

Molta por al fracàs?

Sí. Però tots en les nostres professions tenim fracassos, l'important és que els fracassos siguin propis. Si feim només el que ens diguin els altres, ni tan sols el fracàs té sentit.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF