Daniel Monzón : “El cinema genera diners per a tota la societat”

PalmaDaniel Monzón (Palma, 1968) ha dirigit algunes de les pel·lícules més vigoroses i de més èxit del cinema espanyol recent. En destaquen dues: Celda 211 (2009), per la qual va ser guardonat amb els Goyas a millor director i a millor guió adaptat, i El Niño (2014), un thriller sobre el narcotràfic a l’estret de Gibraltar. Monzón ha estat a Mallorca amb motiu del cicle que l’ASIM (l’Arxiu del So i la Imatge) dedica durant tot el mes a la seva obra. Dijous passat, després de la projecció d’un dels seus títols, Monzón va mantenir un diàleg obert amb els assistents.

Vau néixer a Mallorca, però de petit anàreu a viure a València. Quina relació teniu amb l’illa?

Vaig néixer a Mallorca i als set anys me’n vaig anar perquè mon pare, que era professor, va ser destinat a València. Però jo em sent mallorquí. Mallorca és el paradís perdut d’una infància que record molt feliç. Aquí vaig rodar una de les meves pel·lícules, La caja Kovac, i cada any procur passar-hi com a mínim quinze dies. L’illa és com un espai mític en la meva memòria, fins al punt que la meva idea és acabar vivint aquí.

De quina manera vos ha estat útil haver fet de crític cinematogràfic per dirigir les vostres pròpies pel·lícules?

Des del dia que, sent petit, la meva padrina em va dur a veure King Kong, la versió antiga, sempre vaig voler fer cinema. La crítica i el periodisme cinematogràfics me’ls vaig trobar pel camí. Varen ser un accident que em va ajudar molt. I una escola. Vaig poder conèixer i veure de prop grans directors que admirava -Steven Spielberg, Roman Polanski, William Friedkin, John Carpenter, George Miller...- i vaig adquirir un bagatge enorme. Això va fer que, en arribar al set el primer dia de rodatge del meu primer curt, l’equip tècnic se sorprengués de la familiaritat que mostrava amb tots els aspectes de la feina.

A diferència d’altres directors amb bagatge de crítics, que fan un cine referencial i més aviat intel·lectual, vós us reivindicau com un director intuïtiu i visceral.

Jo no vaig passar per acadèmies. Som un autodidacte. La meva escola ha estat veure cinema. He vist milers i milers de pel·lícules. Quan faig les meves pel·lícules, sobretot vull contar històries.

Vau ser subdirector del mític programa televisiu Días de cine.

Días de cine va ser per a mi una gran escola. Com que era el subdirector, em reservava els reportatges de pel·lícules i directors que m’agradaven. Una cosa que vaig aprendre molt bé va ser a muntar. Saber-ne, de muntatge, és bàsic per a un director.

Com és Antonio Gasset, el presentador, en les distàncies curtes?

Just com te l’imagines! Feia uns comentaris que avui no se’ls permetria ningú. Tampoc no permetrien a ningú que els fes. Aquell humor juganer, cínic, que et desarma, el tenia davant la càmera, però també el té en la vida de cada dia. Com que només amb el seu punt de vista i els seus comentaris ja donava el seu toc personalíssim al programa, ens donava una llibertat meravellosa als col·laboradors.

Pel que heu dit, entenc que a l’hora de muntar estau a la sala de muntatge guiant tots els passos.

Sí. Jo abans de començar a rodar ja tenc una idea clara de com ha de ser la pel·lícula: el que hi passarà, els plans, la posada en escena... Després pot variar, però hi ha una idea inicial. El director no es pot limitar a disseminar dues o tres càmeres pel set de rodatge, triar un punt de vista i ja està. No. Hi ha d’haver una mirada. Si poses la càmera aquí o si la poses allà, canvia tot. A la sala de muntatge acabes de trobar el que vols fer, però al rodatge has de filmar tot el material que necessitaràs quan muntis.

Deis que és important tenir una mirada. Com descriuríeu la vostra?

Això ho haurien de dir els altres. Jo procur no analitzar gaire. Jo vull contar històries que atrapin l’espectador, que l’entretenguin, que li facin sentir emocions. Igual que les que contaven els meus herois d’adolescència i que em feren estimar el cinema. Contar històries, ja ho he dit, per a mi, ho és tot. Supòs que això ve de totes les històries que els meus pares varen contar-me de petit.

Quins són aquests herois?

Sobretot tres: Alfred Hitchcock, Orson Welles i Luis Buñuel.

Hitchcock i Welles els veig en les vostres pel·lícules. Què li agrada de Buñuel?

La seva mirada absolutament personal. El seu humor negre, sempre soterrat. Les ganes de provocar, que no són mai gratuïtes. També que fos tan fidel a les seves arrels.

En quin estat es troba la indústria del cinema espanyol després de deu anys de crisi econòmica, de l’eclosió digital i de la transformació de les formes de consum del públic?

El cinema espanyol sempre està lluitant. Des de sempre s’ha dit que el cinema espanyol està en crisi. Potser és una crisi de diners o de pressupostos, però no de talent. Tenim uns actors i unes actrius, uns directors (i unes directores!), uns guionistes, etcètera, que són molt, molt bons.

Per què sempre es parla de crisi, idò?

Sempre és una lluita aixecar una pel·lícula. El pressupost d’una pel·lícula espanyola sol ser una tercera part del d’una pel·lícula francesa, alemanya o italiana. Però el que és important és que, després, els nostres resultats són tan bons com els d’aquests països.

Com a guionista i director, més específicament com a director que dirigeix els seus propis guions, quan començau a rodar fins a quin punt sabeu com serà la pel·lícula?

Quan tens escrit el guió i et poses a rodar, ja has d’haver pensat molt en el to i en la mirada que tindrà la pel·lícula. Ara bé: com més pel·lícules faig, més obert estic perquè em passin coses que transformin les meves idees preconcebudes. Jo vull que les meves pel·lícules estiguin vives i tinguin vivor. Em faig lluny del càlcul, no vull que em surtin massa cartesianes.

Per donar vida i vivor a una pel·lícula, els actors són fonamentals, no és vera?

Se sol dir que la tasca principal d’un director a l’hora de dirigir els actors és triar-los bé. Per molt bon director d’actors que tu siguis, si tens l’actor inadequat per a un paper no aconseguiràs mai que allò cobri vida. I no és només una qüestió de triar bé un actor o una actriu, sinó tot el repartiment, perquè un actor adequat que comparteixi escena amb un d’inadequat, o que no congeniïn, ho tira tot enlaire. En aquest sentit, els secundaris que només surten en una escena, o que tenen unes poques frases, són essencials. Això m’ho va fer veure John Howard, el director de càsting de La caja Kovac. Al capdavall, quan un secundari surt a escena, fins i tot els que tenen una sola jornada de feina, tenen una importància de protagonista, en aquella escena concreta. John Howard sempre em deia que no triar bé aquests secundaris era com posar un gra de pus al rostre de la Mona Lisa.

Com a guionista, treballau amb Jorge Guerricaecheverría, un dels grans guionistes del cinema espanyol modern.

En Jorge sol dir que es lloga per somiar, per executar els somnis dels altres. Fer una pel·lícula és una aventura, i a les aventures t’hi has d’embarcar sempre amb gent amb qui t’entens i en qui confies. En Jorge i jo ens entenem, i jo hi confio molt. Per escriure Celda 211 vàrem anar a moltes presons i vàrem parlar amb presos, amb funcionaris, amb policies... I el mateix per escriure El Niño. Vàrem passar molts mesos a Gibraltar i al Marroc, també parlant amb tothom i coneixent de prop aquell món. El cinema és una aventura.

Creis que hi ha hagut, al cinema espanyol recent, una revalorització de gèneres que eren populars però que sovint eren desdenyats en termes autorals i de qualitat, per exemple el thriller i el terror?

No hi havia pensat... És possible que sigui així, sí. De cinema negre espanyol bo, n’hi ha hagut molt i sempre. I de terror, no tant però també. Estic pensant en ¿Quién puede matar a un niño?, de Narciso Ibáñez Serrador.

Oh! Una obra mestra!

Sí, sí. Pel que fa al thriller, sí que hi ha hagut més bona valoració a partir d’algunes pel·lícules. Una d’elles va ser Celda 211, encara que abans ja n’hi havia d’altres: Todo por la pasta i La caja 507, d’Enrique Urbizu, o La noche de los girasoles, de Jorge Sánchez-Cabezudo. A mi, l’experiència de Celda 211 em va confirmar allò que deia Truffaut: dins cada pel·lícula que té èxit hi ha un petit miracle. Va fer que el públic connectàs amb el que jo feia i fins i tot em va obrir les portes de Hollywood. Em varen oferir dirigir algunes superproduccions, per exemple la segona part de Fúria de titans, però vaig dir que no perquè ja estava amb El Niño i, a més, jo faig cine que m’apassiona, que sent meu. El meu representant americà em diu que no hi ha pressa. “Life is long”, diu.

La vostra següent pel·lícula, Yucatán, s’estrena a final d’estiu. Què en podeu avançar?

És una comèdia d’estafadors que transcorre en un creuer. Té una intriga criminal, però també moments musicals, aventures... És una comèdia canalla que no vol ser un enfilall de gags sinó que, com les comèdies clàssiques, és de personatges i aspira a commoure. També té una càrrega de bogeria molt d’avui. Hi surt Luis Tosar en un paper molt poc habitual en ell i, també, Rodrigo de la Serna.

Com descriuríeu la relació de l’actual govern espanyol amb la cultura i, en especial, amb el món del cine? Ho dic per la pujada de l’IVA de fa uns anys, però també per algunes declaracions despectives que han fet aquí i allà.

Jo el que et puc dir és que el cine és una indústria que, si li dones suport institucionalment, només reporta avantatges. És una carta de presentació al món, atreu gent als llocs on es filmen les pel·lícules, genera diners per a tota la societat -des de l’hoteleria fins a la cultura. És incomprensible, per tant, que no rebi més suport.