DANSES TRIBALS

La lleialtat i la feina

Damià Pons és activista, polític, professor i escriptor

No hi hauria d’haver inconvenient per afirmar que Damià Pons (Campanet, 1950) és una de les persones que han fet més feina, i més rellevant, per la cultura a les Balears en les darreres dècades. Activista, polític, professor i escriptor (li escau “home de lletres”, en el sentit d’algú a qui res de la cultura escrita no li és aliè), les paraules “mestre” i “autoritat” són les primeres que molts associen amb el seu nom. Però l’autoritat i el mestratge són qualitats que s’obtenen com a conseqüència d’aplicar, al llarg del temps, dues premisses essencials: lleialtat i feina, tenaces i exigents. Lleialtat a una llengua, una cultura, un país i una gent, i feina per cuidar-les i per aportar-hi alguna cosa que abans no hi era i que vagi en benefici de tots.

Damià Pons ha publicat diversos llibres d’assaig sobre història i literatura, entre els quals cal destacar els dedicats al període entre els segles XIX i XX, com ara Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (Lleonard Muntaner Editor, 1998), Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002) i Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (Hora Nova, 2006), a més dels dedicats a la crítica i als estudis literaris, com Lectures i reflexions, Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel i Damià Huguet, entre la poesia i el cinema (tots tres publicats per Lleonard Muntaner Editor, els anys 2006 i 2010). La seva obra poètica va ser recollida al volum Els mapes del desig (Editorial Moll, 2001). És autor d’innombrables articles, pròlegs i conferències, i ha dirigit les revistes Latitud 39 i Lluc. Va ser conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca (1995-1999) i conseller de Cultura i Educació del Govern balear (1999-2003). Actualment és catedràtic i professor de literatura catalana a la UIB, i membre de les seccions Filològica i Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat guardonat amb els premis Bartomeu Oliver i Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear, el Ciutat de Palma d’Investigació i el Premi de la Crítica Serra d’Or d’Estudis Literaris. Prepara per al proper mes de maig la publicació, amb Lleonard Muntaner Editor, del volum Ramon Llull en la literatura catalana del segle XIX, que ell coordina.

-Com es produeix el teu contacte amb els llibres?

-A cals meus pares no n’hi havia, de llibres. Mon pare va començar a fer feina a deu anys, i tot just va poder fer l’educació bàsica en classes nocturnes. I ma mare, igual. En realitat, n’hi havia dos, de llibres: una Bíblia, que crec que degué dur el meu padrí matern de l’Argentina, i una autobiografia d’Evita Perón que es titulava La razón de mi vida. Mon pare, això sí, llegia cada dia el diari Baleares a la barberia, i tenia curiositat per la cultura. Jo vaig començar llegint molts de tebeos: El Capitán Trueno, El Jabato, El Cosaco Verde. I més endavant, biografies il·lustrades: Vidas ejemplares, que eren vides de sants, i Vidas ilustres, que tractaven sobre homes importants, escriptors, científics, etc. Això fins als catorze anys, que vaig entrar de seminarista a la Porciúncula. Allà sempre hi havia d’haver algú que llegís en veu alta al menjador, mentre els altres dinaven en silenci. Sovint em tocava a mi, ser el lector.

-Diversos escriptors vàreu passar per la Porciúncula: Guillem Frontera, Sebastià Perelló, tu...

-En tenc un munt de records, que potser aprofitaré quan em decideixi a escriure unes memòries. Hi vaig guanyar un premi literari amb un poema en castellà que he perdut, però del qual record l’argument: comparava Mallorca amb una perla que havia caigut del collar de la Mare de Déu. Vaig començar a llegir literatura al Batxillerat, al Ramon Llull d’Inca: les col·leccions d’Austral, de Plaza y Janés... M’hi ajudava molt el meu cosí Damià Ferrà-Ponç, que era un lector voraç i que crec que tenia tota la col·lecció d’Austral. També un professor, en Jaume Crespí, que em va deixar la poesia de Lorca; a desset anys em va impactar llegir ‘Poeta en Nueva York’. I un frare franciscà de Campanet, en Bernat Morell, que per cert era un pintor magnífic, i que em va deixar Els mallorquins, de Josep Melià.

-Poesia i política.

-Vaig guanyar altres concursos literaris que fèiem a Batxillerat, o al PREU, amb un poema sobre Alexandros Panagoulis, un poeta grec que va intentar assassinar el dictador Papadopoulos, i una elegia a un amic, en Joan Antoni Ramonell, que va morir en un accident de trànsit. Els anys d’universitat varen ser els que vaig dedicar més temps a llegir i a escriure poesia. Era un estudiant no gaire disciplinat en relació amb el pla d’estudis, anava bastant a lloure. Hi va ajudar que el curs 74-75 va ser un que la universitat estava tancada molt sovint. I al curs 75-76 ja vaig començar a fer classes com a ‘penene’ [professor no numerari, amb contracte temporal i sense plaça fixa] a la Facultat de Filosofia i Lletres de la incipient UIB, a Son Malferit. En certa manera, el professor va matar el poeta. Vaig continuar escrivint poemes fins a començaments dels vuitanta, però per escriure necessitava una certa desocupació mental i la preparació de les classes m’exigia molt. Això, i la implicació en l’activisme sociopolític. I després em vaig centrar en l’escriptura de textos d’estudis literaris.

-T’impliques a fons, també, com a professor de Secundària, a partir de l’any 82.

-Molt a fons, sobretot en l’etapa a Llucmajor, a l’institut Maria Antònia Salvà. Els professors de llengua catalana, als anys vuitanta, varen ser un element dinamitzador de primer ordre als centres. A més d’ensenyar llengua i literatura, tenien la idea d’una certa responsabilitat cívica, i promovien i organitzaven tot tipus d’activitats: concerts de rock, sessions de cinema, programes de ràdio, grups de teatre, accions com les d’El País a l’Escola... Tot això va ser molt important. Ara alguns en dirien que adoctrinàvem. Potser ho fèiem. Què és adoctrinament?

-Per als alumnes que ho vàrem viure, era un alliberament. L’adoctrinament ja l’havíem rebut abans, a l’escola postfranquista.

-[Somriu]. Sí, clar.

-Mentrestant, no deixes l’activisme ni la militància polítiques.

-La meva consciència política neix amb Els mallorquins de Josep Melià, i això vol dir mallorquinisme i antifranquisme. A la vegada, jo som d’un poble petit i conec de primera mà la realitat mallorquina. Això fa que hagi evitat sempre opcions que veig inviables, en termes operatius, sobre aquesta realitat existent: el comunisme, per exemple. Per mi, l’activisme cultural sempre va predominar sobre la ideologia: arrib a la política entenent-la com un instrument per treballar a favor de la llengua i la cultura. No vaig ser membre fundador del PSI, però m’hi vaig adherir ben aviat, i vaig fer feina a les candidatures d’unitat socialista a diversos pobles, que varen acabar sent els primers nuclis del PSI-PSM. En les eleccions autonòmiques del 77 vaig anar el quart pel partit judicial d’Inca, amb Jaume Armengol, pare de l’actual presidenta, com a número 1. I així em vaig trobar fent mítings als pobles explicant què era l’autonomia.

-Amb el temps, la teva opció política arriba a les institucions i ets conseller de Cultura al Consell de Mallorca i al Govern.

-Jo mai havia fet política des de la primera línia, però sí que havia escrit molt sobre polítiques culturals en articles i ponències, i també en programes electorals del PSM, sobretot al de les eleccions del 87. M’interessava el model del catalanisme, el de Prat de la Riba i la Mancomunitat, en el sentit de construir estructures culturals pròpies d’un país europeu. El 95, quan Pere Sampol em proposa anar de segon, tenia la tesi ja escrita i els fills crescuts, i em va parèixer un bon moment per decidir-me. Al Consell de Mallorca el meu objectiu era la creació d’aquestes infraestructures culturals: l’Arxiu de So i Imatge, la Biblioteca Lluís Alemany, la Casa-Museu Llorenç Villalonga, l’Espai Mallorca... També, potenciar la creació i la difusió, i això ho vàrem fer amb la implantació del suport genèric, la creació del circuit de teatre i música. Al Govern em vaig haver de centrar en Educació, que és una àrea en què tot és urgent perquè incideix directament en la vida de la gent. Però Joan Melià i Pere Muñoz, com a directors generals de Política Lingüística i de Cultura, varen fer una feina esplèndida. Problemes? Principalment, la infradotació en recursos humans i econòmics. En una compareixença en comissió parlamentària em vaig dedicar a fer una comparativa entre les Balears i comunitats com Múrcia i la Rioja en relació amb aquesta falta de recursos. Diguéssim que no va ser gens triomfalista.

-I ara et centres en els estudis literaris.

-Tenen molta més importància de la que s’hi sol donar. En la generació dels setanta, autors Joan Mas i Vives, Pere Rosselló i Margalida Tomàs, amb la feina que han fet en el camp dels estudis literaris, són d’una importància extraordinària.

-A més del volum sobre Ramon Llull a la literatura del XIX, tens diversos projectes oberts.

-Sí, prepar l’edició de l’obra en vers de Miquel dels Sants Oliver, que inclou uns seixanta poemes no aplegats fins ara en llibre, principalment poemes satírics publicats a La Roqueta. També dedicaré el meu discurs d’ingrés a la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC a la relació entre Miquel dels Sants Oliver i el Brusi, el Diario de Barcelona, d’on va sorgir un llibre titulat Entre dos Españas, de pensament polític, i una sèrie d’articles importants sobre la literatura com a instrument de construcció d’un projecte civil, unint el model anglosaxó d’Emerson i Kipling amb el mediterrani de Mistral i Costa i Llobera. I m’interessa molt la dècada dels 60 com a inici d’un cicle fundacional, amb l’eclosió del turisme i, amb ell, d’un nou paradigma social. Hi ha tres moments fundacionals a la nostra història: el de 1229, el de 1715 i el dels anys seixanta. Cap d’ells no mata els anteriors, sinó que els models socials que sorgeixen de cadascun d’aquests cicles es van superposant.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF