Coratge o barbàrie

Instagram @xxiscaLa paraula grega 'parresia' significa paraula franca, paraula lliure, sense reserves. En llatí es va traduir per 'oratio libera'. A l’Antiga Grècia, allò oposat a la 'parresia' era l’adulació, que consistia a sotmetre la paraula als poderosos. En canvi, la 'parresia' implicava un perill perquè podia contrariar el poder i, per tant, havia d’anar acompanyada d’un cert coratge. El coratge de prendre la paraula per dir el que incomoda, el que no serà ben rebut.

Llavors, seguint amb aquesta pràctica grega, vèiem que per prendre la paraula d’una manera lliure s’havia de posar en pràctica una actitud valenta, s’havia de tenir el coratge d’exposar-se a la capacitat d’escoltar dels altres, a la capacitat de destriar les veritats de les mentides, les paraules detestables d’aquelles que estimarien durant un cert temps.

En el nostre present també ens cal coratge per prendre la paraula. Perquè, a vegades, el fet de parlar amb llibertat pren la forma d’un crit cru, d’una crítica ferotge o d’una dissidència que és intolerable des del punt de vista del discurs dominant, i per tant, ens posa en perill. Llavors, em sorgeixen dues preguntes, que potser són la mateixa plantejada des de dos prismes diferents: què passa quan algú parla amb llibertat de totes aquelles coses que els poders no estan disposats a sentir? I quina manera d’escoltar posam en pràctica, la multitud, quan algú pronuncia paraules incendiàries, que poden prendre foc a tota una manera d’entendre o d’acceptar la vida?

La primera pregunta ens interpel·la amb força des de l’actualitat. Avui, que les paraules ens poden enviar a la presó, ens preocupam d’una manera intensa per la llibertat d’expressió i pels seus límits. Hi ha un debat obert entre les que defensam que parlar des de l’art, des de la literatura, des de la filosofia... no pot estar a mercè de la censura; i les que defensen que s’han de posar tanques a l’expressió artística, a la paraula pública, a la llibertat.

Però potser hauríem d’obrir també el debat des de l’altre caire de la interrogació, hauríem de preguntar per la multitud que conforma una societat determinada, els que escolten, els que acullen o rebutgen les paraules dites. Quin tipus de societat estaria disposada a escoltar la paraula lliure? I, per contra, quina mena de societat és aquella que no pot suportar-la?

Inevitablement, em ve al cap allò que digué Kant sobre la seva societat a les planes d’un diari del segle XVIII. Va dir que era una societat menor d’edat, que patia d’una credulitat voluntària, és a dir, un servilisme. I va fer una crida al coratge, a la necessitat de començar a utilitzar el pensament propi, autònom, crític, per sortir d’aquest estat de minoria d’edat.

Potser avui és necessari fer la mateixa crida, començar per assumir que vivim en una societat idiotitzada, que necessita la censura, la protecció, la guia. Una societat que no té les eines suficients per escapar de les incitacions a l’amor o a l’odi. Una societat que abdica del propi criteri i reclama que el poder vingui a salvar-la.

Qui sap si en lloc de posar barreres a la llibertat d’expressió no hauríem de cercar la manera d’estar a l’altura de la paraula lliure. Qui sap si en lloc d’exercitar les mordasses no hauríem de practicar més el coratge de la llibertat, com a única manera d’escapar del servilisme, com a única manera de ser majors d’edat.