BarcelonaUn globus s’escapa lliure cap al cel encapotat d’aquest dilluns de Mercè i una dona l’assenyala: “Mira, un Cobi?” La seva acompanyant arrossega un cotxet pel Parc de la Ciutadella i la porta d’aquest viatge fugaç i nostàlgic a la crua realitat: “És Pocoyó”. Els venedors de globus i de pareos gegants, les bicicletes, els segways i les bombolles de sabó competeixen per l’atenció dels nens i nenes amb els espectacles familiars que s’hi han programat. Estan col·locats estratègicament en llocs i horaris perquè sigui possible veure’n uns quants sense trepitjades.
A les dotze arriben arrossegant un metrònom els intèrprets de l’Opera gestuale en clau de ha!,dels catalans L’Animé. És una estrena reservada per a la Mercè en què l’Antonella i Il Maestro intenten muntar una òpera a còpia de teatre gestual i humor blanc. Una lliçó ràpida de música i d’italià davant de l’atenta mirada del mamut gegant. A prop de la cascada, els suïssos de Kino Theatre posen a prova a Panorama un invent enginyós: rodar una falsa pel·lícula en què tothom fa d’extra. Es tracta de fer girar una estructura amb públic a dins (que serien la càmera) i alhora mobilitzar les masses de gent que l’envolta. Un joc divertit que aconsegueix encuriosir els passavolants. L’escenari del passeig dels Til·lers té més audiència, potser perquè és a prop dels food trucks que emanen olors i música. Al punt de la una, la finlandesa Hanna Moisala fa una exhibició de dues arts en un únic xou, l’acrobàcia sobre cable i l’art de manipular cordes, una mena de bondage circense que entreté la concurrència.
En comparació al tràfec de la Ciutadella, el castell de Montjuïc seria com la superilla: més verda, més pacificada, menys atapeïda. A l’altre focus dedicat al circ i a les arts escèniques, les famílies estiren la manta de pícnic a la gespa i veuen espectacles com el Sol bémol, un muntatge dels belgues D’Irque & Fien que suma música i equilibris però de manera literal: fa un castell de tres pianos mentre els artistes toquen a l’aire i fan acrobàcies al cim. Un espectacle contundent que la pluja -breu i inoportuna- atura en el clímax, però els espectadors aplaudeixen igualment mentre busquen refugi. La Mercè té l’efecte estressant dels grans festivals: no podràs veure-ho tot.
