Charlotte Salomon, una artista més enllà de l’Holocaust

El Monestir de Pedralbes mostra els guaixos autobiogràfics de la pintora, que va morir a Auschwitz

Una figura fosca, de cabells llargs, es desplaça per un carrer. A l’altra banda -molt més il·luminada i amb més color- tot de persones caminen en fila i en ordre. En una espècie de pla seqüència, la dona es llança a l’aigua. És l’1 de novembre del 1913 i la Charlotte ha fugit de casa dels seus pares i s’ha suïcidat. Aquest és l’inici de Vida? O teatre? Charlotte Salomon. Berlín, 1917 - Auschwitz, 1943, l’exposició que mostra 237 guaixos de l’obra -d’un total de 782- de l’artista alemanya d’origen jueu i que es pot veure al Monestir de Pedralbes fins al 17 de febrer del 2019. La dona que va posar fi a la seva vida era la tia de qui Charlotte Salomon va heretar el nom. Quan l’artista va començar l’obra, el 1940, vivia amb els seus avis al sud de França, on havia fugit de l’Alemanya nazi. Quan la va acabar, l’estiu del 1942, havia decidit escollir la vida. Als dibuixos hi ha tristesa, ràbia i desesperació, però també molt d’amor i el desig d’aferrar-se a la vida i desfer-se de l’herència materna.

“Una veïna deia que aleshores, quan ja havia acabat l’obra, va ser una de les primeres vegades que la va veure feliç, s’havia casat i esperava un fill”, explica el comissari de l’exposició, Ricard Bru. Però els nazis no la van deixar viure. Tenia només 26 anys i estava embarassada de quatre o cinc mesos quan va morir en una càmera de gas a Auschwitz. Vida? O teatre? és una mostra amb moltes superfícies que necessita el seu temps: cada dibuix va acompanyat d’un text (importants pel seu contingut literari però també per la forma que adopten, perquè a vegades fan giragonses i d’altres semblen crits) i també d’una banda sonora pròpia. A Salomon la creació li va servir de catarsi. Va treure tot el que la torturava. I no era poc. Vuit membres de la família materna (l’àvia, la mare, la tia...) s’havien suïcidat. A més, l’artista va entrar en la vida adulta durant el nazisme, quan la violència ja estava instal·lada als carrers de Berlín. A la dècada dels 30 el nombre de suïcidis, sobretot de dones amb formació, es va disparar a Alemanya.

L’avi, un monstre?

Però darrere dels suïcidis de la mare, la tia i l’àvia hi havia un altre possible monstre: l’avi. En un dels dibuixos, Salomon mostra el passadís molt fosc d’una casa per on camina un esquelet que porta una nena petita a dins. El dibuix va acompanyat d’una melodia alemanya que torna a aparèixer en una altra il·lustració amb el suïcidi de l’àvia. “De què fuig? Segurament la família va patir els abusos de l’avi”, diu el comissari de l’exposició. L’avi torna a aparèixer cap al final de l’exposició, la seva cara -amb una mirada que no és gens dolça- es repeteix obsessivament. El text que l’acompanya és la revelació de les morts per suïcidi. “Després d’un dels últims intents de suïcidi de l’àvia (aleshores vivien refugiats al sud de França), l’avi, fart de tot, li va explicar a Salomon que totes les dones de la família havien volgut matar-se”, explica Bru. L’avi li va deixar anar de manera brusca, fins i tot, violenta: “La teva mare ho va intentar primer amb verí i després es va tirar per la finestra. La teva tia Charlotte es va llançar a l’aigua. Però el pitjor va ser la mare de la teva àvia. Durant vuit anys va intentar cada dia escapar-se de la vigilància de dues infermeres per posar fi a la seva vida”. Salomon explica en una carta que va enverinar l’avi, que va caure desplomat al mig del carrer, poc després del suïcidi de l’àvia. Potser el títol de la mostra ve d’aquí: si fins a aquell moment no va descobrir que la mare no havia mort de grip sinó que s’havia tirat per la finestra i que tantes altres dones de la seva família havien buscat la mort, ¿havia viscut sempre en un engany, en un teatre?

L’exposició està estructurada com si fos una obra de teatre amb un pròleg, una part central i un epíleg. L’artista canvia el nom dels personatges, però tots es poden reconèixer. “Fa servir un llenguatge extraordinàriament modern, i ho fa des de l’exili i en la més completa solitud”, diu Bru. Als dibuixos s’hi pot reconèixer el cinema d’avantguarda alemany, el còmic... És una autobiografia amb elements de ficció. No se sap del cert si realment l’artista va matar l’avi. I la seva madrastra, una coneguda cantant d’òpera que va viure fins a l’any 2000, sempre va negar la història d’amor que ocupa gran part de l’obra. Salomon diu que va ser el professor de cant de la madrastra, Amadeus Daberlohn, a qui anomena “el profeta de la cançó”, l’home que va fer que cregués en la seva capacitat com a artista. “Autèntiques mans de pintor”, li diu ell observant-la. I ella li respon: “Les trobo senzillament espantoses”.

L’amor pel professor de cant

L’artista alemanya relata de quina manera Daberlohn li va explicar com va superar el trauma d’haver lluitat a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial a través del cant. “Ara havia conegut la cara de la mort, perquè era ben bé un ressuscitat. Ja només faltava conèixer l’altra cara, la vida, per esdevenir aquest ésser complet... que vostè veu davant seu”, diu el professor de cant. Charlotte descriu com es van acostant, la gelosia per l’amor que hi ha també entre Daberlohn i la madrastra, i les relacions físiques. Hi ha molts petons i abraçades del pare i la mare en els guaixos que descriuen la infància de l’artista. Però també la ràbia dels nazis -l’artista sempre dibuixava l’esvàstica al revés-, l’exili i la solitud.

No és fàcil que l’obra de Salomon surti del Jewish Historical Museum d’Amsterdam, perquè els guaixos són molt delicats i difícils de conservar. Segons l’Ajuntament de Barcelona, és la primera vegada que Vida? O teatre? es pot veure a Espanya i s’inscriu en la programació del monestir que gira a l’entorn de dones silenciades. “Aquesta exposició és un acte de coherència -diu el comissionat de programes de memòria del consistori, Ricard Vinyes-. Salomon va abocar tota la seva vida interior per sobreviure”. Cada any el consistori commemora la Kristallnacht. Aquella nit del 9 de novembre a l’Alemanya nazi va esclatar tota la fúria: es van destruir unes 300 sinagogues, es van profanar cementiris i es van detenir entre 25.000 i 30.000 persones. “No només parlem del passat sinó també del present, perquè l’extrema dreta, el racisme i l’antisemitisme continuen manifestant-se; és colpidor veure tot de gent alçant el braç”, assegura el tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello.

“Salomon va estar oblidada durant molt de temps i, fins fa poc, no ha sigut recuperada”, assegura Bru. David Foenkinos li va dedicar el llibre Charlotte (Edicions 62, 2016) i Marc-André Dalbavie una òpera. També se n’han fet pel·lícules. La seva obra es va salvar, en part, gràcies al metge a qui Salomon va recórrer quan estava desesperada: el doctor Moridis. “Quan va acabar l’obra l’hi va donar perquè ella ja no en volia saber res”, diu Bru. El metge la va entregar a una nord-americana que havia cuidat la família de Salomon, i aquesta dona, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, la va fer arribar al pare de l’artista, que va sobreviure a l’Holocaust. El pare va decidir donar-la al Jewish Historical Museum a la dècada dels 60. A la web del museu es poden veure totes les obres i llegir els textos que les acompanyen.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF