MÚSICA

Bruce Springsteen: “Tinc ganes de sortir a cremar l'escenari tant de temps com pugui”

El Boss i l'E Street Band publiquen 'Letter to you', el seu disc més inspirat de les últimes dècades

LINDSAY ZOLADZ / THE NEW YORK TIMES

Tots els fans de la música amb sang a les venes han sentit en els últims mesos una fiblada d'enyorança pels concerts, però el dolor és especialment agut en el cas de Bruce Springsteen, un artista que ha passat les últimes sis dècades a l'escenari i que, tot i així, diu que ara és quan està agafant ritme. “No m'havia sentit mai tan vital artísticament i com a intèrpret”, explica via Zoom des casa seva, a Nova Jersey. “La meva banda està en el seu millor moment i tenim tanta experiència acumulada que la vull fer servir tant com pugui”.

'Letter to you': la carta d'amor del Boss a l'E Street Band i als fans

Springsteen, que ja ha complert 71 anys, publica aquest divendres Letter to you, el seu primer disc amb l'E Street Band en sis anys, i un documental homònim disponible a Apple TV+ que captura la vibrant experiència de l'enregistrament el novembre passat. Però Letter to you viatja sovint a una època més llunyana: l'elegíaca Last man standing és una oda al grup al qual Springsteen va unir-se d'adolescent, The Castiles (i una reflexió sobre el fet que, després de la mort del seu amic George Theiss el 2018, Springsteen es va convertir en el seu únic membre supervivent). I tres de les cançons del disc es van escriure fa gairebé 50 anys, quan Springsteen era un desconegut que escrivia balades de lletres florides a l'estil de Bob Dylan. “És el primer disc que he fet en què el tema és la mateixa música -diu-. És un disc sobre música popular, sobre estar en una banda de rock durant molt de temps. I també és una conversa directa amb els meus fans, al nivell que ells esperen després de tots aquests anys”. 

Aquest any no ha anat exactament com va planejar. Està publicant un disc que no pot presentar en directe.

Així és. I crec que trigarem una mica abans que la gent es torni a sentir còmoda en un concert. I si això ha de ser així per sempre, em canviarà la vida. Tocar ha sigut una de les poques constants en la meva vida des dels 16 anys. En depenc molt, i no només per guanyar-me la vida, sinó per al meu benestar emocional. Si això durés cinc anys, per a algú de la meva edat seria molt de temps. Ara tinc 71 anys i la veritat és que tinc ganes de sortir a cremar l'escenari tant de temps com pugui.

¿Va veure com la gent feia sonar Born in the USA en un míting de Donald Trump? Com el va fer sentir? Dècades després que Reagan fes servir la cançó, sembla que se segueix malinterpretant.

És la meva creu en aquesta vida [riu]. He après a viure amb això amb un somriure. Crec que, de la mateixa manera que la feina de l'escriptor és escriure bé, la de la persona que escolta és escoltar bé. I, així i tot, de vegades, passen coses com aquesta. Encara crec que és una de les meves millors cançons, i quan la toquem té un poder acumulat que hi continua sent. L'orgull que sent la gent per la música és autèntic, però per comprendre una peça de música has de fer el que fan els adults, tenir en compte dues idees contradictòries. ¿Com pot ser que una cosa transmeti orgull i al mateix temps una crítica al teu país? És una cançó que no és necessàriament el que sembla.

Ha reunit la banda per enregistrar Letter to you. En quin punt es va adonar que havia de fer el disc de l'E Street Band?

Sabia que volia fer un disc amb el grup i que fos pura instrumentació de la banda: dos teclats, guitarres, baix, bateries i saxo, res més. No volia fer demos o idees preconcebudes de la música, així que no vaig tocar les cançons fins que les vaig ensenyar a la banda. El meu model eren les dues cançons que en el passat vam gravar completament en viu en només dues preses: Darkness on the edge of town i Born in the USA. Així que gravàvem una cançó cada tres hores, un parell cada dia, i en quatre dies vam acabar. I el cinquè dia vam descansar.

Gravar un disc no va ser-li sempre tan fàcil en el passat.

Oh, no. Les gravacions solien ser un infern. De vegades trigava anys a gravar un disc. Fins i tot Western stars va trigar molt de temps. No era un procés dolorós, però sí llarg.

A part del nou material, hi ha tres cançons en aquest àlbum que va escriure a principis dels 70. Què va fer que les recuperés?

Estava treballant en una caixa de temes antics dels meus arxius i em vaig retrobar amb unes cançons que havia enregistrat el 1972 per a John Hammond, l'antic vicepresident de Columbia, que va ser qui em va fitxar. I vaig pensar que hi havia un parell de temes que podien ser divertits de tocar amb la banda. Va ser una aventura tornar enrere i veure com eren de salvatges i desinhibides les lletres que escrivia llavors, portar-les al present amb la banda i cantar-les amb la meva veu d'ara. És que cada vers és una bogeria! Però d'alguna manera acaba tenint un sentit. No sé com ho feia.

En aquest disc hi ha molta espiritualitat, especialment en una cançó com The power of a prayer.

A mesura que m'he fet gran, m'he tornat un cantautor espiritual de forma natural, per les coses que m'interessen ara. En el fons, sempre he escrit sobre la meva vida espiritual i adreçant-me a la dels altres. La nostra banda fa música dirigida a l'ànima, és la seva naturalesa. Com dic al disc, si sento la veu de Ben E. King, dels Drifters o d'alguna de les bandes de doo-woop de principis dels 60, hi trobo molt d'esperit. És una cosa que jo volia transmetre amb la meva pròpia música. No d'una manera dogmàtica o exagerada, aquí no hi ha religió. Només esperit, o això espero.

Entre la seva autobiografia, el xou de Broadway, el documental i algunes reflexions del disc, fa la sensació que està començant a pensar en el seu llegat.

Pensava en el llegat quan era jove. Com més gran et fas, més penses “Què collons he de saber!" Qui sap què perdurarà i què no. John Sayles, un director amic meu, va dir: “Faig pel·lícules per al present i les faig per al públic que les veu ara i se les endú a les seves vides”. Ningú sap què passarà demà, i aquest és el meu mantra dels últims 20 o 25 anys. Els meus discos són per ara, perquè et facin sentir alguna cosa en aquest moment. El llibre, el xou de Broadway i fins i tot el documental són com aturar-se un moment i mirar el que has fet i on ets quan arribes a un moment crític de la teva vida com són els 70 anys. Però encara tinc coses vitals per fer. Intento trobar una veta d'energia en el present per fer la meva música actual i rellevant. I crec que si mantens viu l'esperit del que fas, pots seguir sent rellevant. Recordo veure Roy Orbison tocant el 1988 i era increïble com senties de present i actual la seva música. I era per la manera en què ell la cantava. Per a ell no era vella, no sentia nostàlgia. En el seu cor estava tan viva el 1988 com el 1960.

És curiós que hagi fet un disc sobre la importància de la música en viu en un moment en què no podem sentir-la i potser l'enyorem més que mai.

Jo vaig créixer en l'era daurada dels grups de rock. El 1967, si un bar de platja volia llogar una banda, havien de contractar adolescents. Així que tocaves en festes de bombers, instituts, sales de bitlles, pizzeries... Tocaves en qualsevol lloc que dissabte a la nit pogués moure les cadires i fer lloc per a un sala de ball. I feies centenars de concerts. Créixer en un moment així em va ajudar molt i es nota en l'habilitat per tocar que encara té la banda. La nostra destresa és el resultat d'haver tocat 1.000 nits abans de firmar un contracte. Sempre els dic als grups joves que han d'aprendre a tocar en directe: és important i una experiència que no pots dissimular.

Copyright The New York Times

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF