Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Bremen debuten amb un elogi del country-pop

El quintet barceloní publica 'Les cançons que vindran'

Expliquen els Bremen que poden allargar la tarda discutint sobre la discografia de Bob Dylan amb els Manel, fins i tot repetint els arguments de la tarda anterior. No cal estirar-los la llengua perquè manifestin la seva admiració per Andrés Calamaro i Nacho Vegas, de qui destaquen la capacitat lírica i unes guitarres elèctriques que semblen ganivets. Combinen acords majors i menors buscant contrastos emocionals com els de Los Planetas. Ja els va bé que se'ls connecti amb el country quan algú escolta el disc Les cançons que vindran (Fina Estampa, 2013), coproduït per Arnau Vallvé, bateria dels Manel. I no amaguen que se senten a prop de Mishima pel "mur de so". Així ho expliquen Toni Terrades i Gracià Pedro, guitarristes, cantants i compositors del quintet barceloní, que en les discussions musicals també involucren el guitarrista Guillem Rodríguez, el baixista Joan Villarroya i el bateria Miguel Ballester.

En vista d'aquesta transparència, i sent tan melòmans, és lògic preguntar-los si els ha costat trobar una identitat pròpia. "Hem sigut molt autocrítics i segurament això ha fet que triguéssim tant a publicar el primer disc", reconeix Terrades. No ho han fet fins que han trobat "una estètica i una identitat pròpies" amb què se sentissin còmodes, afegeix Pedro. Tot just publiquen el seu primer àlbum, però porten una pila d'anys donant voltes a les cançons. "Primer vam fer una maqueta i ens vam imposar una data: tenir un disc abans de fer els 30 anys", diu Terrades. Hi van arribar pels pèls. Ara en tenen 31, però el van gravar amb 30. També van anar justos a l'hora de triar el nom. En van descartar alguns com Singapur, i es van quedar amb Bremen -"El va suggerir la nòvia del Gracià"-, tot i que ja intuïen que sovintejarien les bromes sobre els músics de la faula. "Però ells eren quatre", precisa Terrades.

En el seu cas, el nom no fa la cosa, perquè els Bremen tenen poc d'alemanys i sí molt de nord-americans. "Diuen que fem americana , i és veritat, perquè tenim aquesta influència anglosaxona, però hi ha referents d'aquí com Pau Riba, Sisa i Adrià Puntí, que els tenim molt incorporats", precisa Terrades. Un bon exemple que il·lustra què són els Bremen és la cançó Liliana , que combina una lletra dylaniana amb "el country de Townes van Zandt", al qual van arribar "a través de Nacho Vegas", i amb una estructura pop que també fa de bastida d'Illa i L'un després de l'altre .

Al caire de l'abisme sentimental

Les cançons que vindran és un disc que regira les destrosses de l'amor. "Però sense el tremendisme dels Planetas o Manos de Topo", diu Terrades. Els Bremen, que en general canten a la dona, s'estimen més contrastar la vida al caire de l'abisme emocional amb "música vitalista", cosa que no treu que la part lírica "tendeixi a la melancolia i la tristesa".

També caldria afegir una intenció, diguem-ne, més complexa, com passa a L'evolució . La lletra parla d'una ruptura, i sembla un diàleg entre els dos examants, fins que Terrades introdueix el vers "em perdo en el seu món". El canvi és molt subtil, tan sols un possessiu, però fa que la narració s'obri a una altra dimensió. "En el meu cap hi havia una tercera persona. Li parlo a una, però el món on em perdo és el d'una altra persona. Sí, és un triangle", reconeix Terrades. Aquest recurs narratiu també és habitual en cançons de Bob Dylan, Nacho Vegas i els Manel. És un dels molts detalls que amaga un disc de debut que justament no sembla un debut.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF