Bill Viola dialoga sobre espiritualitat amb Miquel Àngel
El videoartista mostra a Londres dotze obres al costat de dotze dibuixos del geni del Renaixement
Londres¿És possible barrejar el món de Miquel Àngel amb el de Bill Viola? Què tenen en comú el gran déu del Renaixement amb l’artista nord-americà, que, amb les seves videoinstal·lacions, amb els vídeos en què tot flueix, ha aconseguit una rellevància extraordinària al llarg de quatre dècades? No res? De debò?
La combinació de l’obra de tots dos és una proposta no gens nova però arriscada i tanmateix estimulant. La fa la Royal Academy of Arts, de Londres, en una exposició que, des de dissabte i fins al 31 de març, presenta dotze obres de Viola realitzades entre el 1977 i el 2013, juntament amb dotze dibuixos i una escultura -l’única que hi ha al Regne Unit- de Miquel Àngel. “Volem veure què passa quan els ajuntem”, sembla que és la idea que hi ha al darrere. Una idea que explora el que un dels comissaris, Martin Clayton, qualificava dimarts, en la presentació a la premsa internacional, “dels límits de l’art afectiu”.
Visita al castell de Windsor
El projecte que tot just s’ha materialitzat en una de les sales de la institució de Piccadilly arrenca fa molts anys. La primera idea d’exposar aquests dos artistes junts la té Clayton -cap de gravats i dibuixos del Royal Collection Trust- l’any 2006, quan Viola, sempre devot estudiós dels grans mestres, el va visitar al castell de Windsor.
Bill Viola va quedar sorprès amb els dibuixos de Miquel Àngel, els mateixos que apareixen a la Royal Academy. Tots dos, amb més de cinc segles de distància, s’interroguen “pels mateixos temes universals, des de la lluita emocional i els somnis fins a la mort i la transcendència”, comentava Clayton. La mostra du per títol Life, death, rebirth.
El visitant s’endinsa en l’exposició confrontant el fet del naixement i la maternitat a través del Tríptic de Nantes, un vídeo del 1992 de quasi mitja hora de durada. El veu al costat de diverses de les variacions de Miguel Àngel d’un dels seus temes favorits: la Mare de Déu i el seu fill. El tríptic, tradicionalment utilitzat en l’art occidental per a pintures religioses, representa, a través de la composició de Viola, la seva pròpia forma contemporània d’iconografia espiritual. Els tres panells mostren imatges d’un naixement, la mort i el viatge metafòric entre els dos moments definitius, representat per la flotació d’un cos a l’aigua (al panell central). L’aigua, com ha explicat en diferents ocasions el nord-americà, és un dels grans elements sempre presents en la seva obra.
L’espectador s’enfronta a un treball de contrast entre Miquel Àngel i Viola i al que li transmet de manera més (o únicament) sensorial. Especialment rellevant és el vídeo Man searching for immortality / Woman searching for eternity (2013) i la seva comparació amb els dibuixos de nus del geni de la Toscana. En el vídeo, Viola mostra una parella d’ancians despullats. Caminen cap a qui veu el muntatge però no s’acaben d’acostar mai. La decadència dels cossos és evident, però. Estan patint: s’enfronten al propi final i s’adonen que la recerca de la immortalitat és una quimera. Al costat, els sis esbossos de Miguel Àngel mostren també cossos nus. Aquesta mena d’àngels, però, són al cim de la força i la bellesa juvenils, esquinçant-se i retorçant-se, en escenes majoritàriament de mitologia pagana: Hèrcules nu, guerrers nus, un Judici Final novament ple de musculatura animada. Els cossos, homes i dones, estan ben vius, no tenen consciència de l’envelliment, mentre que els de Viola estan atrapats en un destí final implacable.
Tot i que aquesta és la primera vegada que Bill Viola compara la seva obra amb els dibuixos de Miquel Àngel, no és el primer cop que fa aquesta mena d’aproximació a l’art del Renaixement. El més recent és el que va fer el 2017 a Florència, una ciutat molt important per a la seva carrera. Hi va arribar per primer cop el 1974, amb 23 anys, tot just acabat de graduat en belles arts a la Universitat de Syracuse, a l’estat de Nova York. Irònicament, a la llum de la seva carrera futura, el Renaixement quedava aleshores molt lluny dels seus interessos. El viatge a Itàlia tenia per objectiu introduir-se en l’escena contemporània amb un dels llavors principals actors, la productora de vídeo Maria Gloria Bicocchi.
La vinculació de Viola amb la pintura renaixentista va venir per l’admiració de l’esperit d’experimentació de Bicocchi: el tractament de les regles de perspectiva va crear el que el nord-americà va interpretar com una forma d’instal·lació artística.
Les sales de la Royal Academy s’han convertit per a l’ocasió en cambres fosques on els visitants assisteixen a les projeccions dels vídeos en pantalles gegants. La foscor de l’entorn dona com a resultat un somort soroll de reverència mentre el públic pot explorar els diferents espais. És una presentació molt adequada: l’obra de Viola i Miquel Àngel aborda, des de perspectives i, òbviament, tècniques diferents, el fet religiós. Els espectadors es converteixen en una congregació embruixada.
