Bel Olid: “Hem de repetir mil cops que és fastigós tenir sexe amb qui no se’n mor de ganes”

L'escriptora parla de la sexualitat i el sentit del desig

Escriu sobre sexualitats, més que sobre sexe. Assegura que hem simplificat, esquarterat, mutilat i robat el sentit del desig. “En el procés d’empetitir allò inabastable, hem creat etiquetes que pretenen classificar-nos entre la gent ‘normal’ i la gent ‘rara ”, assegura. Bel Olid (Mataró, 1977) és a Mallorca, on ha presentat el seu darrer llibre, Follem? (Bridge ed.), al voltant del qual també ha fet un taller a un institut de l’illa. Convençuda que la sexualitat és o podria ser una font de plaer universal i inesgotable, qui presideix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha treballat els darrers tres anys per contribuir a esvair els tòpics i, més que això, les opressions que s’han creat al voltant de la sexualitat.

Partint de les tesis del Follem? acabau de fer un taller a un institut de l’illa . Què us en diuen els adolescents?

La veritat és que en diuen poc, més bé xiuxiuegen entre ells. Les persones adultes no parlem obertament de sexualitat amb les més joves. A la gent més jove no li podem fer creure que no tenim vida sexual. Encara hi ha una certa vergonya per les dues bandes, tant de preguntar com d’explicar i dubtar juntes. Quan en parlen, ho solen fer d’acord amb estereotips i no amb l’experiència de cadascú. I quan la seva experiència personal no s’adequa a l’estereotip, solen disfressar l’experiència i no qüestionar l’estereotip. Follem? pretén el contrari: allò que serveix no és l’estereotip, sinó la teva experiència, el teu plaer, el teu cos. I el que has de fer és qüestionar l’estereotip, no qüestionar-te a tu. Sobretot perquè, si en parles amb la gent, veus que n’hi ha molt poca a qui l’estereotip funcioni.

El sexe és un dels camps més plens d’estereotips?

És més que això, les idees preconcebudes sobre les relacions sexoafectives ens impedeixen gaudir-ne. Quan ens sembla que no ens adeqüem a l’estereotip, entren l’obsessió i el problema. Molts homes cisgènere, si no tenen erecció, es bloquegen i allò els sembla la fi del món, quan realment no passa res. I què, si no hi ha erecció? Poden sentir moltes menes de plaers, i en poden donar molt. No és cap problema. Aquest és un dels exemples més clars de com les idees que tenim sobre com han de ser les relacions sexuals destrueixen el plaer i tanquen opotunitats de plaer. Quan les idees que tenim sobre una cosa que hauria de ser plaent impedeixen que ho sigui, vol dir que les idees no ens serveixen. Les hem de qüestionar, les hem de canviar.

Per què us vàreu posar a parlar de sexualitats, ara que de sexe n’hi ha arreu?

La idea inicial del llibre era pensar quines idees sobre sexualitat m’agradaria que arribessin als meus fills adolescents. Quan el vaig començar, fa tres anys, ells en tenien 15 i 13. Crec que és important que sàpiguen que la sexualitat no és allò que més se’n diu. És cert que hi ha una mena d’invasió de sexe, però del sexe que no qüestiona, el sexe heterosexual, coitocentrista, fred i molt poc humà, en el fons. També volia explorar la desitjabilitat, perquè s’ha fet que hi hagi qui és digne de ser desitjat i de desitjar i qui no, i això em sembla molt fort. Hi ha tipus de cossos que no veiem mai en situacions sexuals, com els de gent més gran o com els que tenen diversitat funcional, etc. Per a mi, això és amagar una part enorme de la sexualitat. Així, el llibre es va anar convertint en una reflexió i en un qüestionament de les normes socials sobre sexualitat que destrueixen el plaer de la sexualitat.

Perquè hi hagi una sexualitat com la plantejau, hauríem de canviar el món més que no la sexualitat?

Canviar les nostres pràctiques és una manera de canviar el món. Jo el vull canviar, tot i que sé que no ho faré sola. El fet que jo pugui declarar-me obertament no heterosexual i que la meva vida no canviï, no perdi la feina, no em treguin la custòdia dels fills, no em matin, és perquè visc en un context concret i hi ha hagut gent abans que ha actuat en aquest sentit. Que jo pugui decidir dir-ho és fruit d’una lluita col·lectiva i m’hi afegeixo perquè d’aquí a uns anys sigui més fàcil i tinguem efectivament tots els drets que tenen les persones heterosexuals, que ara encara no tenim.

Guixau ‘consentiment’ i escriviu ‘entusiasme’.

El consentiment és el mínim per no ser un violador, però si vols ser persona el que has de cercar és entusiasme en l’altre. Per anar-me’n al llit amb algú que em diu “bé, d’acord”, prefereixo passejar o fer-m’ho sola. Hi ha molts homes cis heteros que en tenen prou que la seva parella estigui allà de cos present. Mentre no criem una generació d’homes a qui els faci fàstic la idea de tenir relacions amb algú que no s’ho està passant del tot bé, no eliminarem la cultura de la violació. Hem de treballar cap aquí. Hem de repetir mil cops que és fastigós tenir sexe amb algú que no se’n mor de ganes.

El sexe també és un patriarcat.

Les relacions sexoafectives reflecteixen les relacions socials, les de poder, no en són cap excepció. Ara bé, lluitant contra el patriarcat tindrem una sexualitat més lliure. I tenint una sexualitat més lliure lluitem contra el patriarcat.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF