Barcelona 1939, la derrota de la democràcia

El 26 de gener farà 80 anys de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, preludi de la posterior ocupació de Catalunya i de la caiguda de l’Espanya republicana, efectiva l’1 d’abril de 1939. Derrotada Barcelona, exhausta després de tres anys de Guerra Civil, mig derruïda a causa dels bombardejos massius, amb un greu dèficit de tota mena de subministraments, i una població artificialment augmentada a causa de l’arribada, durant tot el conflicte bèl·lic, d’un contingent de refugiats de pràcticament 300.000 ànimes, la dictadura franquista s’afanyà a implantar i consolidar el seu règim a través d’un procés complex i venjatiu. El “règim especial d’ocupació” d’Eliseo Álvarez-Arenas, cap dels Serveis d’Ocupació, representà un exhaustiu programa de liquidació del passat republicà i la imposició de la nova realitat dels vencedors. S’instaurà una atmosfera asfixiant de repressió. Es perseguí i jutjà tota persona sospitosa de col·laboració amb la República, es fomentà la delació entre els ciutadans. Es desballestà tot l’entramat institucional republicà i se’n depurà els funcionaris. També s’intervingué en l’àmbit simbòlic, sobre l’espai públic, canviant el nom de places i carrers, eliminant tota referència considerada no admissible per noms més afins al nou ideari franquista. Finalment, els intents de millorar l’abastament de la ciutat no solucionaren la misèria i la fam dels barcelonins, i en canvi afavoriren una estesa corrupció oficial associada a l’estraperlo, resultant d’un mercat ineficient.

La victòria franquista tingué unes profundes conseqüències socials, polítiques i econòmiques. La principal fou la imposició d’un règim dictatorial, cimentat en la repressió del vençut, un nacionalisme exacerbat, un fort centralisme administratiu i una absoluta jerarquització política, a més d’un exhaustiu pla d’homogeneïtzació cultural que relegava qualsevol expressió cultural no castellana al reduït àmbit domèstic. Perquè l’objectiu essencial del règim franquista no fou, com bramaren els seus propagandistes, aturar una suposada revolució social en marxa, sinó destruir la República i el seu correlat, la democràcia i el parlamentarisme. Un programa absolutament antiliberal sustentat en una profunda aversió a tota diversitat en el cos social. Aquest fou l’inici de 40 anys de foscor.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF