BarcelonaÉs un dia trist, però em queda el consol que no fa ni un mes, el 4 de març, vaig poder abraçar l’amic Arnau Puig, que malauradament ens acaba de deixar. Va ser als Espais Volart de la Fundació Vila Casas. Hi donava una conferència en el marc de l’exposició de Guerrero Medina, i ens va obsequiar amb la seva millor versió. Al llarg d’una hora vam gaudir de l’Arnau més autèntic. Exuberant, apassionat, gesticulador, brillant. Es va lliurar amb tota l’energia física i especulativa que sempre l’havia caracteritzat i que tot just començava a recuperar després de la mort de la seva companya intel·lectual i vital, la coreògrafa Consol Villaubí, amb qui compartí una profitosa estada a París, en el seu cas, propiciada per l’Institut Francès de Barcelona, que li va deixar una profunda petjada existencialista. A la capital francesa va viure intensament i en primera línia l’eclosió de les avantguardes que, quan tornà a Barcelona, defensà donant suport als artistes que sortien de l’academicisme o l’art tradicional.
Segurament passarà a la història com el filòsof del Dau al Set, grup del qual millor ens va explicar les interioritats en articles i llibres, perquè ho va fer sense mitificacions. Però Puig va ser molt més. Principalment va ser un inconformista que sempre defensà les seves idees de forma radical, però amb noblesa.
Les seves tesis, de sociologia a la Sorbona i de filosofia a la UB, van marcar el seu camí, on va fer coincidir les dues disciplines. I, a més, ha estat, sens dubte, un dels crítics d’art del nostre país més rellevants, mestre de moltes promocions i generós i entranyable company de tots els que el vam conèixer i vam intentar aprendre d’ell, a la universitat, en les seves conferències o en els seus escrits, on va presentar una visió original de l’art sempre lligat als canvis ideològics de la societat. Una tasca que justament, i per sort, li va ser reconeguda en vida per les màximes institucions i acadèmies del país.
