ENTREVISTA

Antoni Trobat: “L’esquerra sobiranista ha quedat estancada en un discurs poc elaborat”

Periodista

Antoni Trobat (Palma, 1981) és periodista i responsable de Relacions Internacionals del CIEMEN. Ha publicat el llibre 'Un país anomenat nosaltres' (Illa Edicions), una sucosa i potent tria dels articles que ha publicat a l’ARA Balears els darrers anys. La presentació serà divendres 20 de juliol a les 20 h a La Tertúlia-Cafè Teatre, a Palma.

El subtítol és ‘61 opinions per fer camí’. Camí cap a on?

Cap a una Mallorca nova. Una Mallorca que necessita adaptar-se als canvis de context globals i regionals, que ha de superar els plantejaments proposats durant les darreres dècades per les dues grans cultures polítiques de l’illa: la dreta espanyolista i l’esquerra sobiranista. Aquesta darrera, que és la que m’interessa, ha quedat estancada en un discurs poc elaborat pel que fa a alguns temes i en una comoditat pròpia d’unes classes socials benestants molt determinades.

Hi ha un articulisme d’opinió corrosiu, que critica i ataca. Vós feis uns articles més aviat constructius i propositius.

Venc d’una tradició política associativa, militant i activista que es basa en la idea de sumar, d’arromangar-se, d’impulsar iniciatives en què participen moltes mans. Destruir és senzill i construir costa moltíssim. El mallorquinisme ho sap bé, això, amb tot el que ha costat consolidar els petits avenços aconseguits des de la mort del dictador.

Destruir també pot ser difícil. L’estat espanyol s’ha revelat bastant indestructible, tot i les falles seculars i estructurals.

El procés català no ha pogut vèncer l’Estat, però s’han aconseguit coses importants: mai no hi havia hagut tants independentistes, mai no havíem ampliat tant la base... Va haver-hi uns dies clau, les primeres setmanes d’octubre, que va existir la possibilitat d’un autèntic canvi revolucionari. No es va produir i hem de veure qui en són els culpables. L’acumulació de forces no ha bastat. Potser havien canviat moltes coses per baix i poques per alt. Les elits que han liderat el sobiranisme no deixaven de ser velles elits amb vells esquemes mentals adaptats al nou context. Això inclou des d’una part del sobiranisme liberal fins a alguns comuns que volen reproduir el que per a mi és el pitjor PSC, passant per alguns cupaires que viuen segrestats mentalment per un discurs que no hauria de ser el seu.

Defensau l’emergència d’una “nova mallorquinitat, que no necessàriament estigui associada a l’element etnolingüístic”. És un dels aspectes polèmics dels vostres articles. Llorenç Capellà fins i tot us ho retreu al pròleg del llibre.

Si a Catalunya, on han fet Súmate i mil experiències relacionades amb la gestió de la pròpia diversitat lingüística i cultural, no han aconseguit la independència, menys farem nosaltres amb posicions pròpies de fa 20 anys. El sobiranisme mallorquinista està poc adaptat, sociolingüísticament, a la realitat de la Mallorca del segle XXI.

El menysteniment de l’element etnolingüístic té derivacions greus. A Catalunya de vegades sembla que l’únic independentisme bo és el que incorpora una dosi més o menys gran d’identitat espanyola al projecte d’una Catalunya lliure, una idea que és bastant racista.

Jo voldria que el català fos la llengua de tots els ciutadans de la república mallorquina amb què somii. Però el castellà és també una llengua mallorquina, igual que ho són les llengües dels nouvinguts els darrers anys. No acceptar-ho és continuar fent el que hem fet tota la vida, cosa que ens permetrà resistir, com un grup ètnic i social minoritari, com a molt, un segle més.

Com es fa per integrar les masses de castellanoparlants que s’alimenten de teles espanyoles, que viuen a Mallorca igual que podrien viure a Santander o a Madrid i que senten tot allò que és culturalment mallorquí com una cosa aliena?

Construint una mallorquinitat vinculada a drets socials i democràtics. Construint un país on les dones i els col·lectius LGTBI no tinguin problemes, on ningú quedi enrere pel tema socioeconòmic i que sigui obert a la gent que ha arribat els darrers anys. També hauríem de ser capaços d’anar tots a una en els temes de país. Em dol veure el GOB, els moviments socials i el Govern de progrés sent incapaços de posar-se d’acord en qüestions bàsiques relacionades amb l’ecologisme i el turisme.

Des de l’esquerra independentista, feis unes crítiques a Mallorca similars a les que ja va fer Josep Melià fa 50 anys a ‘Els mallorquins’.

És que el diagnòstic ja el tenim fet! Necessitam una societat civil més viva, més teixit associaciatiu, més empreses... També necessitam gent que s’impliqui i se la jugui. Que si ha de posar doblers en un projecte, els hi posi. La crítica global dels meus articles és que hi ha hagut una classe intel·lectual i política que s’ha acomodat, per a la qual sembla que si no et fas funcionari ja ets beneit. També entre les joves generacions hi ha gent que ha volgut reproduir els esquemes dels seus pares per simplement viure bé, i així no es va enlloc. A més, el món del nacionalisme mallorquinista s’està acabant. S’estan esgotant les oportunitats per aconseguir que aquella llavor que varen plantar a Mallorca uns colons empordanesos del segle XIII no es perdi del tot. La continuïtat d’aquella llavor va lligada a polítiques progressistes i emancipadores.

Tres fets importants de què es parla en aquests articles són la crisi econòmica, les condicions de vida de la generació anomenada 'millenial' i l’empremta del 15-M.

El 15-M, jo el vaig viure més aviat com un 'voyeur'. A més, ja estava polititzat de molt abans. Jo em vaig fer, políticament, en l’antiglobalització i en l’esquerra independentista prèvia a la CUP. Com a mallorquí, particip en el bloc històric format pel GOB, l’OCB i l’esquerra nacionalista mallorquina. La crisi sí que m’ha marcat. Amb 30 anys, ens trobàrem un país devastat per les polítiques neoliberals. La crisi ha servit per demostrar que allò que alguns pensaven que era només teòric, la vinculació entre la lluita nacional i la lluita social, efectivament és real.

Palma és una de les presències constants del llibre.

En aquests casos, el tòpic parla d’una relació d’amor-odi. No és el meu cas. Amb Palma jo hi tenc una història d’amor que funciona. L’amor-odi el tenc amb els palmesans! Palma és una ciutat amb un potencial enorme que ha quedat convertida en un poble gran provincià en l’àmbit espanyol. Els governs del PP en tenen part de culpa, però també la manca d’empenta, de fer país i de fer ciutat. Palma ha de ser central en el discurs del mallorquinisme.

Escriviu també per consignar la memòria d’uns col·lectius que han marcat la història de la Mallorca recent?

M’agrada la figura del cronista, és a dir, la persona que elabora una crònica informal, no acadèmica, en què apareixen uns fets i uns personatges que la gent hauria de conèixer. Sovint em fa la impressió que la cadena tròfica de l’activisme, de la militància, del compromís, no s’ha transmès correctament. Hi ha una generació més jove que nosaltres que no té present un passat que és vital conèixer. No es pot lluitar efectivament contra l’especulació urbanística de Palma sense tenir en compte el moviment ocupa que hi va haver a la ciutat a final dels 90, per exemple. Quan escric, per a mi és important reivindicar la memòria personal i col·lectiva.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF