Andrés Suárez: "No pot ser que l'any 2020 un noi de 14 anys no sàpiga qui és Luis Eduardo Aute"

BarcelonaEl confinament va enxampar el cantautor gallec Andrés Suárez (Ferrol, 1983) amb tot a punt per a la publicació d'un disc, titulat Andrés Suárez (Warner), que finalment va aparèixer al juny. En les setmanes més fosques de la primavera, Suárez pensava que aquest any no podria pujar a cap escenari, però el cap de setmana passat va poder començar a Galícia una gira en format reduït. Aquest dimecres passa per Barcelona per oferir un concert programat pel festival Guitar BCN dins de les Nits del Fòrum (21 h).

Com van anar els concerts del cap de setmana a Vigo?

De meravella. Em sembla lògica la por de molta gent, perquè hi ha persones que ho han passat molt malament, però els promotors de concerts estan tenint molta cura. Tant de bo les mesures sanitàries que hi ha als concerts també fossin als trens, als avions, als autobusos i als restaurants. Obren dues hores abans que comenci el concert, hi ha tot de senyals recordant la distància de seguretat i cinc o sis professionals situant i separant la gent. I els promotors locals van contractar personal de neteja que des de les set del matí van estar desinfectant amb alcohol fins i tot els cables dels micros. Així sí que tornem, així sí que torna la cultura. Després de l'infern que hem viscut, estar veient el mar prenent una canya freda i escoltant música és com un regal de vida. La primera setmana del confinament tots pensàvem que aquest any no hi hauria concerts, i de sobte podem tornar a tocar. D’acord, és una putada que la gent estigui a tres metres i amb mascareta, però és que és això o res, i jo vull tornar a fer concerts.

¿Era la primera vegada que tornaves a Galícia des que es va decretar l'estat d'alarma?

Des el 25 de desembre... Volia donar una sorpresa als meus pares anant a Pantín, el poblet on viuen. Els havia dit que ens veuríem al concert de Vigo del dia 11, però em vaig plantar a Pantín el dia 9. Vaig entrar per la porta i es van quedar en estat de xoc. Van estar una estona mirant-me sense parlar... Són moltes emocions. Són moments molt delicats i especials, perquè tornes a veure la teva família i els amics. Vaig estar a Madrid tancat tot sol tres mesos, i abraçar la mare és una sensació... un premi, un regal.

En quin format serà el concert d’aquest dimecres al Parc del Fòrum?

Amb Marino Sáiz al piano i al violí. És a dir, serem dos a l'escenari, i el meu tècnic. Igual que el desconfinament està sent progressiu, això ha de ser igual. Tant de bo pogués fer-ho amb tot l’equip, que són 13 persones, però encara no podem. Són aforaments molt reduïts en espais molt grans, com ara el de Barcelona, que és un tros de lloc, així que per taquilla i per sentit comú no puc tocar amb tota la banda.

¿Vas arribar a pensar en no publicar el disc aquest any?

Vaig intentar ajornar-ne la publicació per algun motiu. Al planeta Terra que jo vaig conèixer els discos els treia en centres comercials grans i plens de gent on ens abraçàvem i ens miràvem als ulls. Les xarxes socials són una pantalla, no sé ben bé qui hi ha a l'altre costat, i la relació no és la mateixa. ¿Els concerts en línia són guais? Són guais si no tenim cap altra opció, però, per l’amor de Déu, no comparem això amb estar abraçat al teu amic mirant un concert, escoltant la música amb uns bons altaveus i amb una cervesa freda. Per tant, volia posposar la publicació del disc. Com que no en tenim ni idea, tot i que ara mateix tothom és epidemiòleg, científic, astronauta i bioquímic, i tothom és un savi en les tertúlies televisives, jo estava esperant que la meva oficina em digués: "Mira, els experts, que ja sabem que no són els polítics sinó els epidemiòlegs, diuen que ho podrem fer al novembre o al desembre". Si em diuen això, m’espero i trec el disc llavors. Però saps què passa? Que crec que no en tenim ni idea. Seguim parlant de si al desembre hi haurà concerts multitudinaris. Jo no en tinc ni idea, no soc epidemiòleg. Hi havia gent que havia prereservat el disc al febrer, i no els volia fer esperar fins al desembre. Hem de mirar de tirar endavant fent les coses que es puguin fer. M’estimo més això que estar-me queixant tot el dia. Si ens hem de rentar les mans 135 vegades, doncs és el que hi ha, però hem de fer-ho. No hi ha cap altra sortida.

Com és que has fet un disc amb tant contingut autobiogràfic?

Les deu cançons són autobiogràfiques. Per això el títol, Andrés Suárez. Quan van escoltar les cançons, els productors van dir: "Això és Andrés Suárez. A Todavía puedo oírte parles d'un amic de 15 anys que mor de sobredosi, Calella és una història d'amor absolutament intensa i real, Nina és una altra història d'amor... Estàs parlant dels teus pares, de Galícia... Aquest ets tu, atreveix-t'hi". Jo estava en una mena de banqueta imaginària, com amagat per timidesa. Abans demanava als productors que abaixessin la veu i apugessin els instruments, i ara és a l'inrevés. He sortir de la zona de confort, i sembla que al públic li està agradant.

Quin sentiment creus que predomina en el disc, perquè no és el mateix el to de Calella que el de CalellaDespiértame

És que jo soc més intens que Walt Disney. Hi ha molta cançó d'amor, també hi ha molta sexualitat i moltíssima passió perquè soc una persona molt passional. Estic molt a favor del sexe, m'encanta i, què vols que et digui, em sorprèn que hi hagi gent que es ruboritzi quan parlo de temes sexuals. No tractar el sexe amb naturalitat em sembla increïble. En el disc hi ha moltes nits compartides. I també hi ha desamor, perquè Despiértame és sobre un amor tòxic... És necessari que un disc tingui diversos matisos i colors. M'agrada que hi hagi una mica de tot, que sigui real. El que trobava a faltar era la veritat.

A Todavía puedo oírte

Va ser una realitat molt dura. Era el meu millor amic a EGB. Al llibre Fariña Nacho Carretero descriu perfectament aquella realitat gallega però, així i tot, maquillada, matisada, perquè explicar aquella realitat en tota la seva cruesa seria un cop social aclaparador a Galícia. La desgràcia de l'entrada per Galícia de la droga que anava a Europa va ser una cosa molt dura. Va ser horrible veure amics que es quedaven pel camí. És molt complicat, molt dur, i per això quan la canto hi ha gent que s'emociona i que recorda també gent que a Galícia se'ns en va anar de manera injusta. Amb 15 anys no pots saber el que són les drogues.

Dels teus referents musicals, quins et continuen acompanyant avui?

Jo crec que tots. Escolto Robe Iniesta, Iván Ferreiro, Lewis Capaldi i també Milladoiro, Luar na Lubre, Franco Battiato i Lluís Llach. Per què no? Reivindico els mestres. No pot ser que l'any 2020 un noi de 14 anys no sàpiga qui és Luis Eduardo Aute o Silvio Rodríguez. No pot ser. Estem parlant d'història, de la música clàssica del futur. Per això als meus concerts aprofito moltes vegades per cantar-los i homenatjar-los. És importantíssim recordar-se dels mestres i reivindicar-los. Així que, què hi ha de la seva obra en mi? Tot, absolutament tot, i de Javier Ruibal, d'Enrique Urquijo i d'Antoni Vega, de la gent que em va marcar. Jo portava els seus cassets a classe, escoltava Rosendo, Leño, Barricada, Boikot, Antonio Vega...

Com definiries el teu moment actual?

Un disc, una gira, correspon a un moment personal i emocional. I jo ara com ara estic bé. Entén-me, estem passant un malson, i un no pot dir alegrement que està bé perquè seria una falta de respecte. Estic com tothom. Tots hem perdut algú i hem viscut un malson, no té un altre nom. Però si li posem un parèntesi i ens oblidem d'aquest infern que estem vivint, jo estava en un moment de calma, de felicitat, d'estabilitat, que sent cantautor manda carallo estar estable. Ara mateix tinc aquesta tranquil·litat. He viscut moments de depressió i moments de molta nocturnitat, de tancar bars, de reivindicar moltes coses a la nit amb poetes maleïts... Ara no. Ara estic relaxat. Escric al matí amb un cafè mirant un paisatge de camp per la finestra de casa, a Torrelodones. Potser aquesta és la meva evolució, l'evolució lògica d'un paio que ja no té 20 anys i tanca bars, sinó d'algú de 37 que busca l'èxtasi més en els llibres, en els vins i en les converses. I, si et refereixes a l'evolució comercial, a l'èxit, doncs pago les factures amb la meva música, que no és poc.