CINEMA

Alexandra Jiménez: “És un error voler tornar a ser qui eres fa quinze anys”

L'actriu protagonitza la pel·lícula ‘Les distàncies’, d’Elena Trapé

Semblava que Alexandra Jiménez (Saragossa, 1980) havia trobat el seu espai com a actriu en els registres de la comèdia que van des de la paròdia de Spanish movie a la rom-com de No controles o al relat de superació de 100 metros. Però al drama Les distàncies, que ahir va arribar als cinemes, Elena Trapé descobreix una Alexandra Jiménez que es mou de meravella en l’estranyesa i la incomoditat, carregant d’amargor el seu somriure dolç i creant un personatge complex, l’Olivia, que viatja embarassada de set mesos a Berlín amb la colla d’amics per sorprendre un Miki Esparbé que no està per a festes. Premiada al Festival de Màlaga, serà una sorpresa que no la nominin als Goya i els Gaudí.

'Les distàncies', retrat d'una generació desencantada

Per què l’Alexandra Jiménez de Les distàncies sembla tan diferent de la d’altres pel·lícules?

Per la forma de treballar d’Elena Trapé. El fet de rodar a Berlín i de treballar amb la llum natural dels espais, de fer que l’operador mogués la càmera en funció dels actors i no els actors en funció de la càmera... Ha sigut una feina especial per a tots els actors. Es va produir una atmosfera perfecta per revelar la intimitat dels personatges i, potser per això, la pel·lícula pot arribar a incomodar el públic, perquè vam arribar a llocs que no són habituals.

¿També vosaltres heu sentit aquesta incomoditat? ¿T’ha remogut més que altres personatges?

Sí. Els personatges estan tan perduts que és inevitable que tu, com a intèrpret, et sentis igual. A més, l’Elena els obliga a enfrontar-se a ells mateixos. L’Olivia es passa sola mitja pel·lícula, fent-se preguntes i contestant-se-les ella mateixa. Això fa que s’adoni que no és la persona que es pensava que seria en aquell punt de la vida. D’ella m’atreuen les seves contradiccions. Fa coses que no t’esperes i pot arribar a ser patètica, però així i tot manté la dignitat. Té motivacions egoistes i es veu més llesta i amb més dret que els altres a exercir de líder. Però és el que fa interessant la pel·lícula, que veiem la cara amable i la part més odiosa.

La frustració dels seus amics és fàcil de localitzar, però ella és un misteri. No té problemes econòmics ni de parella. Sembla que ho té tot.

Potser per això li resulta tan difícil de pair. Aparentment té una bona feina i una parella que l’estima, està a punt de ser mare, és amb els seus amics a Berlín... Però hi ha alguna cosa més profunda que no s’ha assumit, un anhel de parar el temps, de tornar a ser el que havia sigut quinze anys enrere.

Per què està tan obsessionada amb el passat, aquesta generació?

Perquè és difícil d’assumir com canviem nosaltres i els que ens envolten. És un error voler tornar a ser qui eres fa quinze anys a través dels altres, perquè això no passarà. Aquesta dificultat per deixar anar el passat i estar present per al que vingui els costa, als personatges. A ells, a nosaltres i a qualsevol.

Un altre canvi que l’Olivia no assumeix és l’embaràs. La maternitat està representada a Les distàncies d’una forma poc habitual.

L’Olivia actua com si no estigués embarassada de set mesos, com si ella estigués en una altra cosa. En realitat, està molt perduda i té molta por. I part d’aquesta necessitat de tornar enrere té a veure amb aquesta por que representa l’embaràs, el canvi definitiu. Quan més sincers són l’Olivia i els altres personatges és quan callen. I és llavors que els comences a entendre.

En el grup d’amics tots parlen català menys tu. ¿Et va resultar fàcil acostumar-t’hi?

Molt. Al principi pensava que seria xocant que ells parlessin una llengua i jo una altra. ¿Però per què hauria de ser-ho si és el més normal a Catalunya? Fora de les càmeres els actors teníem la mateixa dinàmica lingüística. I el públic s’oblida des del minut 2 de si parlen en català, en castellà o en anglès. Tant de bo es fessin més pel·lícules així.

¿Com va ser el rodatge a Berlín?

Intens i meravellós. Des del primer dia els actors vam agafar el costum de quedar per fer unes cerveses i ens ho vam passar molt bé plegats. Tot el que no deien els personatges ja ho dèiem nosaltres després!

Ets l’actriu fetitxe de Javier Ruiz, surts en totes les seves pel·lícules. I també a la nova, Superlópez .

Tant de bo pugui continuar sortint-hi sempre. L’admiro molt com a director i és una persona extraordinària, molt intel·ligent i amb un gran sentit de l’humor. Crea molt bon ambient als rodatges i amb ell tot l’equip dona el millor que té.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF