El fruit del nostre amor

PalmaEsclaten les tomatigueres arrenglerades en fileres. Els ulls carregats de fulles s’estiren i s’enfilen per les canyes i la flor comença a donar pas a unes tomàtigues vermelles i sucoses. A la fi podrem tornar a fruir de l’autenticitat del seu sabor i de la carnositat de la popa molsuda. L’hort de mon pare promet fruits deliciosos per a aquest estiu i les tomàtigues tindran un paper prominent en els plats de cada dia i en les conserves i salses que ens proveiran durant l’hivern.

La tomàtiga és tan present a la nostra gastronomia que costa concebre-la sense ella. Com altres verdures característiques de la temporada d’estiu, és originària d’Amèrica. La seva arribada, però, tingué un impacte major que altres vegetals com la patata i el blat. La tomàtiga, del terme tomatl, ocupava un lloc destacat en la gastronomia mexicana. N’hi havia de moltes classes en els mercats mexicans i s’empraven per fer aguiats, estofats i salses que es venien en el carrer. A la crònica La verdadera historia de la nueva España de Bernal Diaz del Castillo, es relata que en passar els espanyols per Cholula camí de Tecnochitlan els indis els volien matar i ja tenien preparades les olles amb sal, pebre i tomàtigues. També relatava que els asteques se solien menjar els braços i les cames de les seves víctimes amb una salsa de chilmole, preparada a partir de pebres, tomàtiques, cebes silvestres i sal. Quan la tomàtiga arribà a Castella n’estudiaren les qualitats medicinals i afrodisíaques, i la consideren el fruit de l’amor.

Els primers usos

Un dels primers usos que tingué aquí va ser en salsa, copiada dels asteques, que també hi posaven pebre picant de manera que la dolçor del fruit atenuava la coentor. Després d’Espanya, el segon país on s’introduí la tomàtiga va ser Itàlia. De fet, és ben curiós que la primera recepta on apareix la tomàtiga sigui en un receptari italià de final del s. XVII i no en receptaris castellans. La gran expansió de la tomàtiga, tanmateix, arribà en el s. XVIII, on ja era un aliment molt arrelat i consumit en tots els estaments socials. Es consumia de diferents maneres: crua, en ensalades o trempada amb vinagre, sal i oli. Es cuinava de manera molt similar a com la preparam actualment: en salsa o en un remenat amb ous, com el nostres ous amb tomàtiga. A final del segle el consum de tomàtiga estava àmpliament estès a Espanya i també a Itàlia, on viatjà de Nàpols cap a Roma.

Els nostres primers receptaris (Fra Francesc Roger a Menorca i Fra Jaume Martí a Mallorca) recullen receptes de salsa de tomàtiga i de com fer-la en conserva.

En molt poques ocasions apareix com a ingredient o protagonista d’un plat, només com a acompanyament.

En el s. XIX la tomàtiga s’empra com a salsa, acompanyant diferents plats. A Antics Receptaris hi trobam una recepta de tomàtiga rostida, xapada per la meitat, coberta de pa picat, julivert i oli que es cou al forn o en el tambor.

En aquest segle els sofregits es feien només amb ceba i les receptes on s’hi afegeix tomàtiga són anecdòtiques. No serà fins als receptaris publicats a principi del s. XX on s’incorporarà com uns dels ingredients principals d’aquesta base culinària emprada en la majoria dles nostres plats.

La tomàtiga és una de les gran aportacions de la cultura precolombina a l’alimentació mediterrània, i és actualment un dels nostres trets gastronòmics distintius.

La recepta d’avui és senzilla, molt adequada si voleu aprofitar les tomàtigues malmeses per la tuta o picades per algun altre insecte. Si ho preferiu, hi podeu afegir pebre tallat a bocins grossets. Esper que sigui del vostre gust.