Contenció i bauxa

PalmaEls carrers esperaven el pas en silenci mentre els cants se sentien encara llunyans en una remor sorda. La processó passava, els cants luctuosos de les endolades ens glaçaven la sang per la seva tristesa. Parlaven de la mort i del perdó, de paradisos promesos que fugien serpentejant amb el dringar de la cadena d’un Crist penitent i anònim. Nosaltres no en sabíem res, de tot allò, de la pena, érem infants i el nostre paradís era una butxaca plena de confits.

Els primers dies de Setmana Santa es caracteritzen per un to de recolliment. Les celebracions religioses i les processons imposen una atmosfera de respecte i contenció. A mesura que s’acosta el Diumenge de Pasqua, aquest clima comença a transformar-se i el recolliment deixa pas a les trobades a l’aire lliure. Una manifestació lúdica pròpia d’aquests dies és el costum de cantar panades, una de les expressions més vives i singulars de les festes i que s’agermana amb el cant de salers o les sales dels pobles del Llevant, el Deixem lo dol de Menorca, i les Caramelles eivissenques i de Catalunya. La gastronomia té un paper central en aquestes pràctiques perquè actua com a pont i dona sentit al ritual. A pobles com Vilafranca, Santa Eugènia, Lloret i Sant Joan els quintos recorren els carrers anant de casa en casa cantant cançons i gloses amb l’esperança de rebre panades, rubiols o alguna beguda. Bàrbara Duran en el seu llibre Voleu sales? Pervivència i recuperació del cant de salers i quintos al Llevant, Migjorn i Pla de Mallorca explica que els cants de salers són els cants tradicionals procedents dels Goigs a la Mare de Déu que durant el matí o el dilluns de Pasqua interpretaven grups de joves. Acompanyats de diversos instruments musicals, feien les rutes per les cases de foravila per recaptar panades, ous i doblers. A l’altre costat de la mar hi trobam les Caramelles on colles d’adults i infants, acompanyats d’instruments, es reunien per anar a les masies i pels carrers del poble per recaptar ous, embotits i doblers. Tots aquests costums, relacionats amb pràctiques de captació d’aliments i desvestits del seu origen religiós es mantenen sobretot com una forma de festa col·lectiva, actualitzada i adaptada que en permet, precisament per això, la pervivència.

Diada de la caritat

Una altra festa col·lectiva pròpia de Setmana Santa són els pancaritats, que se solen celebrar el dilluns o el dimarts de Pasqua. Els pancaritats deuen l’origen a la diada de la Caritat, feta el dia de Pentecosta o Cincogema. A l’edat mitjana els Jurats de la Ciutat sortien en processó des de l’església del Temple i es dirigien al torrent de la Riera on beneïen el pa i el repartien entre les famílies més pobres allà reunides. La celebració s’anà solapant a partir de començament del segle XV amb la festa de l’Àngel Custodi de la Ciutat i del Regne de Mallorca amb la participació dels jurats, autoritats i habitants de tota l’illa. Amb el temps aparegueren pancaritats a diversos llocs de Mallorca gràcies al costum de les cases benestants que feien actes de caritat i donaven aliments durant el cicle pasqual als pobres que captaven. Aquests s’ho menjaven als afores dels pobles, a prop d’alguna ermita, a vorera de la mar o en algun turó. Era costum que en els pancaritats es consumissin els darrers productes de les festes, panades, cocarrois i crespells; a més del recapte que s’havia aconseguit després d’anar a cantar de casa en casa.

Les panades són l’aliment més simbòlic de Pasqua, l’eix central al voltant del qual giren les festes, des del moment de més contenció fins a la bauxa col·lectiva. No debades la manera de fer la pasta és la recepta més recollida i repetida de la gastronomia mallorquina. No ocorre el mateix amb els farcits, dels quals es parla poc i gairebé només quan s’omplen de peix. La recepta d’avui és una versió poc estesa (sembla que és més comú trobar-la en llocs com Sóller), però sorprenent pel contrast dels seus sabors.