Tanca els ulls i m’ho expliques

El millor Barça 10 de juny del 2015

El Barça va fer realitat un nou triplet guanyant la cinquena Champions League. Anteriorment havia aconseguit la Copa del Rei i la Lliga. Xavi va jugar l’últim partit com a blaugrana a l’Estadi Olímpic de Berlín, disset anys després de debutar al primer equip.

L’altre dia vaig portar el pòster de Xavi al meu germà. Tot i que no me l’havia reclamat, tan bon punt el capità va alçar la copa de la Champions jo ja sabia que el voldria. A casa, la meva dona i jo vam mirar el seu lloc buit al sofà i, emocionats, vam brindar pel Barça, per ell i pel nostre fill a punt de néixer. Com si haguéssim vist el partit junts. L’endemà de la rua i les celebracions del triplet, vaig retallar la foto de Xavi que sortia al diari i la vaig portar a la copisteria perquè l’ampliessin i me’n fessin un pòster. Un DIN A-3. Tenia un significat especial.

A la porta de la presó, els vigilants van deixar passar el pòster sense problemes, però el Blu-tack per enganxar-lo a la paret no. Està prohibit. Suposo que més d’un visitant aprofitava aquella goma grisa i de consistència tova per amagar-hi altres coses: una fulla d’afaitar, droga, vés a saber. Per sort portava un rotllo de cinta adhesiva a la guantera del cotxe –de quan planejàvem segrestar el fill d’un empresari–, i això sí que ho vaig poder donar al meu germà. Després teníem deu minuts per parlar i ell em va demanar que li expliqués els gols de la final a Berlín. Sabia que havíem guanyat el Juventus per 3-1, però el director de la presó, un cabronàs que és del Madrid, no els havia deixat veure ni escoltar el partit. Sèiem en una taula de fòrmica i em va dir:

–Tanca els ulls i m’ho expliques tot tal com ho recordis.

Mentre m’escoltava amb atenció, ell també amb els ulls tancats per imaginar-s’ho millor, jo li narrava les jugades dels gols com si fos un locutor de ràdio:

–Minut 4. El Barça ha sortit amb ganes. La toquen bé. Neymar controla una pilota llarga a l’extrem esquerre, entra a l’àrea i, oh!, fa una passada màgica per a Iniesta, que la para i la toca enrere just perquè Rakitic hi arribi i remati...

Aleshores el meu germà cantava el gol com si fos en directe, el dia de la final, i ens aixecàvem i ens abraçàvem i cada cop els vigilants ens feien seure amb males maneres.

Tornant cap a casa, m’imaginava el pòster de Xavi a la cel·la del meu germà. M’havia explicat que era estreta i llarga i una mica claustrofòbica, però que no patís, que es podia aguantar perfectament (només serien deu mesos). Deia que el volia penjar al capçal de la llitera, com un santcrist protector, i el seu company de cel·la no hi tindria inconvenient perquè era ucraïnès i duia el cos ple de tatuatges. De sobte, allà al cotxe, una fiblada de culpa em va fer tornar al matí dels fets. El crit d’aquella senyora quan li vaig arrencar el collaret sortint de la carnisseria. El meu reflex als aparadors de les botigues, mentre corria, amb l’esclat blaugrana de la meva samarreta (el 6 de Xavi). L’aparició casual d’un mosso a la cantonada i, de cop, la seva figura robusta que m’empaitava. Jo amb el cor a la boca, panteixant, fins que el despistava, em ficava al portal de casa i ell passava de llarg. Alleujament. I llavors, una hora després, just quan la meva dona em demanava que la portés a urgències perquè no es trobava bé, de sobte picaven a la porta amb violència (“Obri! Policia!”) i el meu germà i jo ens miràvem i ell em deia:

—Treu-te la samarreta, afanya’t, ja me la poso jo.