Jaume Riutord: "La relació entre la justícia i els mitjans és una qüestió no resolta"

Palma“Llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític”. Aquests són els valors cabdals que proclama el primer article de la Constitució de 1978 i que fan d’Espanya un estat social i democràtic de dret. Amb tot, segons el darrer informe dels quaderns Gadeso, únicament un 2% dels ciutadans creu que la justícia i la llei són sempre iguals per a tothom. D’altra banda, un 13% nega directament aquest tracte idèntic i el 35% assegura que en general no es compleix: gairebé la meitat de la població illenca no confia en la igualtat que atorga la Constitució.

És innegable que els processos judicials per casos de corrupció política freqüenten la premsa, les ràdios, els telenotícies. En només una setmana els casos Gürtel, Nóos i Pujol han tornat a acaparar els mitjans informatius. L’Audiència ha condemnat el raper Valtonyc a 3 anys i 6 mesos de presó per algunes de les lletres de les seves cançons. “Infanta absolta, raper condemnat, Urdangarin lliure… Necessitam més i millor democràcia”, va dir Ada Colau dijous passat. Les xarxes socials també en van plenes: “Fa 36 anys que el rei Joan Carles condemnà el 23F, quedà com un heroi i assentà les bases perquè avui el seu gendre no pagàs fiança” (Julia Cot), “sostenir que la justícia és igual per a tots i no imposar si més no fiança a Urdangarin i Torres és una contradicció escandalosa” (Jesús Maraña, periodista). Sortiren Torres i Urdangarin per les portes de l’Audiència i en llibertat, però víctimes d’escridassades i insults: “lladre”, “torna els doblers”, “a la presó”.

Una mirada des de dins

La visió clarament negativa de la justícia per part de la ciutadania és analitzada per dos juristes professionals amb motiu dels darrers esdeveniments: Jaume Riutord, advocat de la infanta Cristina en el cas Nóos, i Eugenia Garcías, professora de Dret Civil de la UIB i guanyadora del catorzè premi del concurs Luis Pascual González, promogut des de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Balears.

Garcías no dubta a l’hora de mostrar-se crítica amb el dret comú o el codi civil balear, però creu que la justícia actua de manera independent i no està polititzada. “Crec que la perspectiva de la ciutadania no és la correcta, potser perquè falta informació o la informació que arriba és molt esbiaixada”, assegura. Segons la professora, el ciutadà que no té formació jurídica difícilment pot entendre bé el motiu de les decisions judicials i afegeix que “les qüestions penals són extremadament complicades i entren en joc moltes variables”.

Concepcions contraposades

Les dades que es publiquen als mitjans en són només una part, comenta, motiu pel qual tenen lloc molts malentesos. Així mateix, Garcías considera que la justícia sí que actua igual per a tothom, malgrat que l’opinió majoritària s’hi oposi. “Fa uns anys hauria estat impensable que un membre de la família reial s’assegués al banc dels acusats”, apunta. Per la seva banda, explica que no ha tingut a les mans cap resolució o sentència que no es basi en fonaments jurídics sòlids, “encara que aquests puguin agradar més o menys”, comenta. “Una altra cosa és que determinades penes semblin o bé desproporcionades o bé massa lleugeres. El debat que caldria engegar, en tot cas, és si cal replantejar determinades penes a l’alça o a la baixa”.

Tractament informatiu

De la mateixa manera que els ciutadans tenen una perspectiva negativa sobre la justícia, la opinió ciutadana i el tractament informatiu dels processos judicials tampoc sembla que quedin ben retratats en la retina del jurista. Segons Riutord, “el cas Nóos, des del punt de vista jurídic, no és complicat -en allò que afecta Cristina de Borbó-, encara que en alguns mitjans molt concrets però molt influents he vist una manca de voluntat d’explicar allò que és evident: no hi ha en la nostra història jurisprudencial ni un sol cas en què un ciutadà que és soci no admnistrador -com és el cas de la infanta- s’hagi assegut a la banqueta dels acusats”. Afegeix, igualment, que “no es pot opinar lleugerament sobre aquests temes, menys encara sense tenir coneixement de la llei”, coincidint en aquest punt amb l’opinió de Garcías.

Relacions en tensió

Per altra banda, els mitjans de comunicació acaben influint en els processos judicials, afirma Riutord, per qui "la relació entre aquests dos agents és una qüestió no resolta”. L’any 78 del segle passat, quan es redactà la Constitució, era impossible preveure els conflictes que han esdevingut avui dia i “és urgent que es dugui a terme un debat que arribi a una solució”, que assegura que és “complicada” en part perquè, “afortunadament per a tots, les llibertats d’expressió, d’opinió i de premsa són en un estat democràtic principis elementals”.

Garcías, en aquest sentit, posa en evidència que la llei de premsa vigent és del 1966, “una llei franquista”, assegura. Per la professora, manca una legislació que forci a contrastar moltes notícies que surten a la llum, així com la protecció de la intimitat dels processats, i que al mateix temps sigui capaç de preservar els drets fonamentals de la llibertat d’expressió, indica.

‘Primum vivere’

Riutord, per la seva banda, afirma que el periodisme té dos problemes essencials: en primer lloc, la concentració d'alguns mitjans en mans d’empreses que poden marcar una línia editorial allunyada de la cerca de la veracitat i, en segon lloc, el problema de periodistes que viuen en una situació de precarietat laboral i que no es poden permetre enfrontar-se a la direcció del mitjà: primum vivere, deinde filosofare.

Per Garcías, “si bé la gent s’indigna perquè Urdangarin ha quedat lliure, no s’han explicat bé els fonaments jurídics i cal cercar el motiu en el codi penal, el qual s’aplica igual a tothom”.