Mateu Martorell: “Anaves a una sabateria i xerraves una hora amb l’amo”

PalmaEs pot dir que nasqué dins el bar Can Vinagre, avui també conegut com a bar Espanya. Mateu Martorell servia cafès des de nin i conserva el mateix entusiasme. Fa 41 anys que regenta aquest veritable club social del barri. El bar és la seu de l’Espanya Hoquei Club, i molt més que això. Quan un hi entra, pot trobar Mateu assessorant un contribuent que, amb una multa a la mà, cerca la delegació d’Hisenda, o en una animada conversa sobre futbol. O fins i tot ajudant a interpretar a una senyora major la factura de Gesa. L’esperit que ha impulsat Mateu, basat en el servei col·lectiu, és present. En lloc d’aguantar l’escala i que pugi un jove, Mateu s’enfila cada any a penjar la paperina per a les festes de la barriada.

Quins records teniu de la vostra infantesa a Can Vinagre?

Home, aquest negoci és de la família. M’hi he criat. Hi venia tot el barri a fer el cafè. La gent passava molta estona aquí. No hi havia televisió i els bars jugaven un paper molt important. Record com acudien els veïns per saber les notícies. Venien a conèixer què havia passat al barri, i al món. I a comentar-ho. Érem una gran família. Alguns senyors vehements m’impressionaven.

Hi ha qui diu que des de 1880 existeix el bar. Quan hi arriba la vostra família?

El 1929 mon pare agafà el cafè. I el va dur 44 anys fins que el 1974 el vaig agafar jo. I des de llavors. Sempre hem fet un cafè de barri, un lloc per trobar-se els veïns i parlar, mantenir els lligams entre ells i amb la zona, que per mi és un privilegi.

Què queda d’aquell temps?

Bé, queda una part d’aquell esperit. Tot i que hi ha molta gent del barri que ja no té la necessitat de venir a saber les coses perquè hi ha molts mitjans, us puc dir que molts clients continuen venint-hi cada dia. L’estoneta del cafè, per alguns, és un moment de desconnexió amb la feina, o de seure tranquil. A més, per molt que llegeixis les notícies per internet, aquí tens els diaris i, sobretot, la companyia. La gent cerca no sentir-se sola, necessitam viure en grup, i aquí això no ha canviat. Alguns jubilats s’hi passen hores, i a mi m’omple d’alegria veure que per ells som un lloc agradable des d’on mirar-se el món, o senzillament escoltar i veure entrar i sortir gent.

Com ha canviat els Oms?

És un carrer que ha estat en transformació. Sempre l’he vist canviar. Però és cert que fa una quinzena d’anys que s’ha notat molt com desapareixia un tipus de comerç: des de les sastreries on et venies a fer la roba a mida fins a botigues de queviures. No calia sortir del carrer per tenir de tot. La diversitat era enorme. I clar, tots ens coneixíem. Quan anaves a comprar unes sabates, podies estar una hora conversant amb l’amo. Ell sabia què t’agradava. I després, quan ell venia al bar, et demanava com havia anat. Una relació tan personal ja no la trobes. Ara és més fred, i com a president dels comerciants crec que els petits hem de fer un esforç per mantenir la il·lusió d’una feina ben feta. De somriure i d’escoltar. Sembla senzill, però ho hem de fer cada dia. Això dic als comerciants que comencen.

No us preocupa la pèrdua d’identitat del carrer?

Clar que em preocupa. Jo dic dues coses: hem de conservar el patrimoni, i això inclou botigues, bars, allò que suposi referents dels quals sentir-nos orgullosos, elements únics i especials. Les botigues són la vida d’una barriada. Ara bé, nosaltres no podem posar barreres que la gent posi negocis. Això és una bona notícia. Només és que amb la crisi molts ho han volgut provar, i no tots tenien experiència.