Mari Carmen García: “No m’agrada posar-me límits”

PalmaNascuda a València, Mari Carmen García viu a Mallorca des de fa 25 anys. Li varen diagnosticar esclerosi múltiple quan tenia 31 anys, ara en té 48 i en fa sis que competeix en vela adaptada. Ha estat tres vegades campiona d’Espanya en la modalitat de dobles.

Com vàreu reaccionar en el moment que us varen dir que teníeu esclerosi múltiple?

Em varen diagnosticar la malaltia un 19 de desembre i al cap de tres dies havia d’anar a València a passar el Nadal amb la família. Com expliques per telèfon a la teva mare que tens una malaltia neurodegenerativa sense que vegi que estàs bé? Explicar-li-ho d’una manera que no s’espantàs em va ajudar a no tenir por jo, perquè, és clar, al principi t’espanta, cerques informació... En aquell moment la meva filla tenia cinc anys i record que em vaig perdre el festival de l’escola. Em vaig dir a mi mateixa que no em perdria mai més res de la seva vida i crec que això va ser el que em va donar força per afrontar la malaltia.

Vàreu haver de canviar els vostres hàbits?

No, jo sempre he intentat fer vida normal, que la meva filla fes el mateix que la resta i no limitar les seves activitats per culpa de la meva malaltia. Ara vaig amb una crossa perquè tinc una cama que em falla i tinc clar que no deixaré de fer coses tenint els mitjans per poder fer-les. Enguany la meva filla ha estat fallera major i jo tenia clar que no m’ho volia perdre, encara que hagués d’anar-hi en cadira de rodes per no cansar-me. És cert que em va costar acceptar la crossa, la gent em preguntava si havia tingut un accident perquè no ho associava amb la malaltia, perquè, tot i que no l’ocultava, seguia una vida normalitzada.

Us va afectar a la feina?

Jo treballava en una promotora i cada dia anava i tornava de València i a les 17 h anava a cercar la meva filla a l’escola. Vaig estar fent això durant quatre anys fins que vaig tenir un brot i vaig abaixar el ritme. L’estrès no és bo per a la malaltia. Fa tres anys vaig tenir un altre brot que em va afectar la cama i em varen donar la invalidesa per a aquest tipus de feina comercial. I bé... un nou repte, un canvi de vida que t’agafa en una edat complicada, però ens hem de reiventar.

Sou molt positiva.

Sí, trob que ens hem de posar metes. Fa dos anys vaig fer el camí de Santiago en bici, vaig fer els darrers 120 km. Som conscient que era una pallissa per a l’esclerosi i, per això, em vaig comprar un bicicleta elèctrica. Quan em cansava o havia de pujar costes posava el motor. Les coses s’han d’intentar, a mi no m’agrada posar-me límits.

Com vàreu començar a competir en vela?

La meva filla feia vela al Club Nàutic de Palma des dels vuit anys. La mare d’un dels seus companys em va convèncer per fer un curs de vela lleugera per experimentar el que sentien els nostres fills i m’hi vaig enganxar. Després vaig saber que al club feien una activitat de vela adaptada amb barques més grans, que no bolquen i vas assegut i ho vaig provar i m’encisà. L’equip és la meva segona família. Ara només competesc en dobles perquè físicament no aguant tant, però m’encanta sortir a navegar. És una sensació de llibertat increïble. Ja hem guanyat tres vegades el campionat d’Espanya i el nostre somni és anar l’any que ve al campionat del món, que es farà al Japó.

Què en pensa la vostra família?

M’han deixat per impossible, sempre els dic que està tot controlat. Els meus amics em veuen com una persona, no veuen la malaltia. Quan necessit ajuda en deman, però no m’agrada que em tractin de manera diferent per tenir esclerosi.