Mallorca, en la vida de Suárez i en la llanterneria

PalmaMallorca estarà sempre lligada a la vida d’Adolfo Suárez. Però no només a la seva vida personal i familiar. Si bé a principis dels anys 90 l’expresident i la seva família triaren l’illa com a lloc per a les vacances, més d’una dècada abans ‘el clan del mallorquins’ havia desenvolupat un paper important, en algun cas determinant, en la trajectòria i, sobretot, en el pensament, la imatge i relacions de Suárez com a president del govern espanyol.

Aquell ‘clan dels mallorquins’, com se’ls coneixia a Madrid, havia arribat a la Moncloa de la mà de Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000), qui havia estat nomenat successivament director general de Relacions Informatives, secretari d’Estat per a la Informació i portaveu de l’executiu presidit per Adolfo Suárez. El grup de mallorquins a la seu del govern estava format per Francesc Quetglas i Guillem Puerto, cadascun al càrrec d’una subdirecció general; Celestí Alomar, com a director adjunt del servei de comunicació, i Jacint Planas Sanmartí, qui feia tasques de relacions amb els mitjans de comunicació, a més de redacció de comunicats, discursos o articles.

El pes de Josep Melià

“La influència de Josep Melià en els anys que Suárez va presidir el govern va ser immensa”, assegura Planas Sanmartí. L’advocat i periodista artanenc feia part del “cercle més íntim del president, un cercle en el qual hi havia, a banda de Melià, Alberto Aza, Manolo Ortiz (qui després va ser ambaixador a Cuba), José Coderch i Lito Delgado, el cunyat de Suárez. En tot cas, amb Aza, Josep Melià fou clau en l’equip d’Adolfo Suárez. Ells dos, sobretot, eren els llanterners del president”, recorda Celestí Alomar. És Planas Sanmartí qui rememora d’on va sorgir allò de la ‘llanterneria’ de la Moncloa. “Va ser el mateix Suárez qui, en unes declaracions, va dir que s’havia de tenir en compte que estaven reformant una casa vella, sense que deixi de funcionar la llanterneria”.

En tot cas, el pes intel·lectual de Josep Melià va ser essencial per fer entendre a Suárez la pluralitat de l’estat, el mapa autonòmic i el tema català. No debades, quan Adolfo Suárez va creure necessari tenir una persona forta a Catalunya, una persona que gaudia de l’amistat de Jordi Pujol, acabat de nomenar president de la Generalitat, i ben vist per Josep Tarradellas, no va dubtar a fer Josep Melià governador civil de Catalunya. Que des de Barcelona les relacions entre Suárez i Melià no es varen afeblir, en dóna prova que va ser el mallorquí Josep Melià l’encarregat de redactar el discurs de dimissió de Suárez com a president del Govern. Era el 29 de gener de 1981 quan Suárez deia: “He arribat al convenciment que avui, en les circumstàncies actuals, la meva sortida és més beneficiosa per a Espanya que la meva permanència en la presidència”. Josep Melià va escriure tres llibres sobre aquella època: El largo camino de la apertura, Así cayó Adolfo Suárez i La trama de los escribanos del agua, sobre el 23-F.