80 ANYS DE LA GUERRA CIVIL
Balears 16/07/2016

18 de juliol, cop d’estat i resistència a les Illes

Mentre que a Mallorca i les Pitiüses els partidaris de Franco assoliren el poder sense gaire oposició, a Menorca les institucions republicanes aguantaren

Bartomeu Garí / Artur Parrón
7 min
Un grup de falangistes celebrant la  victòria dels insurrectes.

Porreres / EivissaL’alçament antirepublicà del juliol de 1936 no agafà per sorpresa els grups d’esquerra illencs. Uns mesos abans, concretament dia 9 de març de 1936, la Joventut Socialista de Maó protestava davant el delegat del govern a Menorca pel nomenament de Manuel Goded com a comandant militar de Balears, a qui no consideraven lleial a República.

A Mallorca, les publicacions obreres mallorquines tampoc no es refiaven del militar i informaven de la imminència d’un cop d’estat. El 16 de juliol de 1936, la portada del diari comunista Nuestra Palabra sortia al carrer amb aquesta portada: “ ¡Trabajadores, antifascistas todos! Los elementos reaccionarios y fascistas persisten en sus tentativas criminales contra la República y las masas populares”. A més, els dirigents del Front Popular estaven molt neguitosos per les notícies que arribaven d’Àfrica sobre la sublevació de Franco.

Tot i la delicada situació, la vida social i política a Palma no s’aturà. El sindicat de la CNT va celebrar al teatre Balear un ple regional de sindicats que comptà amb una presència destacada de dirigents confederals com Manuel Vergara, Antoni Sanmartín i Suñe i Manuel Pérez. Les agrupacions locals de Falange varen intensificar el repartiment d’abundant propaganda arreu de l’illa. La nit del 17, uns 300 falangistes de Palma i altres pobles es reuniren a diferents llocs de la capital, convençuts que es donaria un alçament militar que el 18 de juliol estava ben confirmada. Els responsables del Front Popular divulgaren d’immediat un comunicat d’adhesió a la República i el governador civil Antoni Espina va convocar a una reunió al general Goded, a la qual també van assistir el batle de Palma, Emili Darder, i el president de la Diputació Provincial, Jaume Garcia Obrador.

L’engany de Goded

Mariners i milicians catalans dins el destructor Almirante Antequera.

A la reunió, Goded, que hi acudí armat i acompanyat d’altres militars, va explicar als assistents que “ se sentia viejo y no queria meterse en aventuras. Además, le había tomado tanto cariño a Mallorca que en ella queria envejecer y morir, esperando su jubilación”. Abans de retirar-se de la reunió va afegir que no sabia res de cap moviment insurrecte i que les forces de la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt eren suficients per garantir l’ordre i que, si no era així, “que le llamase -referint-se al governador Espina- y sacaria las tropas a la calle”. Tot i aquestes bones paraules en un moment de la trobada el militar va deixar caure indirectament quin era el seu posicionament “ de todos modos, si pasa alguna cosa, Mallorca sería del bando que triumfará en la Península”.

Conscients de la dificultat del moment i que la insurrecció estava a punt d’arribar als carrers de Palma, un grup de socialistes i sindicalistes sortiren de la Casa del Poble en direcció al Círculo Mallorquín, considerada com una seu de rebels i de feixistes. Però foren aturats per Jaume Garcia Obrador, president de la Diputació Provincial, i Ignasi Ferretjans, en aquells moments alcalde accidental de Palma, per la indisposició de Darder. Per altra banda, altres dirigents del Front Popular optaren per anar a visitar el governador Espina, a qui demanaren armes, però no ho aconseguiren. Molts del dirigents no entengueren la decisió d’Espina i la seva passivitat davant el més que possible alçament militar.

El capvespre del 18 de juliol, els conspiradors militars, així com grups de falangistes, feren una sèrie d’accions (aquarterament i concentració de forces) encaminades a la gestació definitiva de l’aixecament. En aquestes accions també hi participaren els oficials Jinétes de Alcalá, que foren alliberats el mateix dia de la presó del castell de Sant Carles. Al mateix temps, grups de civils d’Acció Popular, de Renovación Española, tradicionalistes es reuniren a diferents domicilis de Palma, esperant ordres per intervenir.

Manuel Goded.

L’endemà, dia 19 de juliol, Goded incomplí flagrantment la seva paraula. Cap a les set de matí va reunir les seves tropes a l’esplanada de la Comandància militar i va fer que el capità d’infanteria Ramon Fortuny Truyols llegís el ban en el qual es declarava l’estat de guerra a les Illes Balears. L’ordre d’actuar escrita pel cap de l’Estat Major, Garrido de Oro, deia el següent: “ Santiago y España. A las 7.30 de hoy ordeno que las tropas salgan a la calle ”. A partir d’aquest moment, el general Goded assumia el poder absolut a tot a Mallorca. El ban de guerra establia la destitució de totes les autoritats i amenaçava amb l’afusellament qui oposàs resistència al “ movimiento Salvador de España ”.

El cop d’estat va tenir dinàmiques específiques als diferents territoris de l’estat espanyol, també al territori balear. A Menorca, després d’uns moments de confusió i d’enfrontaments es va imposar el poder legítim republicà i, l’illa restà dins la zona fidel a la República fins a la seva ocupació pels franquistes el febrer de 1939. La situació a Mallorca, Eivissa i Formentera fou ben diferent i l’alçament va resultar guanyador des del primer moment.

A Mallorca, grups de milicians de Falange i altres grups de dretes, que reunien uns 150 homes, es posaren sota les ordres de Goded. Els paramilitars col·laboraren amb membres de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil en la presa dels ajuntaments. La seva actuació va ser molt important i ràpida i, en poques hores es convertiren en la Policia Local de molts municipis. Una altra circumstància destacada que va afavorir el desenvolupament del cop fou que els revoltats trobaren escassa resistència obrera.

Hem de recordar que una bona part dels militants obrers més destacats s’havien embarcat unes hores abans de la insurrecció cap a Barcelona per participar a l’Olimpíada Popular i els que quedaren a l’illa no disposaven de cap mena d’armament.

D’aquesta manera, els sediciosos s’apoderaren ràpidament dels principals centres neuràlgics de la capital i també de la resta de pobles de Mallorca.

El cas de Menorca

Convençut del triomf de l’alçament, Manuel Goded va partir el mateix dia cap a Barcelona per posar-se al capdavant de la insurrecció. En el seu lloc, per fer-se càrrec de la comandància de les Illes Balears, havia d’arribar des de Menorca el general José Bosch Atienza. No obstant això, més endavant ambdós militars varen veure truncada les seves aspiracions.

Desfilada de falangistes i de milícies ciutadanes a Felanitx.

Cal recordar que Goded va sortir de Palma cap a Barcelona amb hidroavió, acompanyat d’alguns oficials i del seu fill Manuel. L’avió va amarar a les instal·lacions de l’Aeronàutica Naval de Barcelona i, tot seguit, es va dirigir a la Capitania General per proclamar l’alçament. Allà va arrestar i va destituir el general Francisco Llano de la Encomienda, cap de la Divisió Orgànica. Però a partir d’aquí els plans no van discórrer com s’havia projectat i Goded va haver de rendir-se a la resistència popular de les milícies anarcosindicalistes. Un mes més tard va ser jutjat i afusellat el 12 d’agost del 1936 al castell de Montjuïc. Per part seva, el general d’enginyers, José Bosch Atienza, comandant militar de Maó, va proclamar l’estat de guerra a Menorca el 19 de juliol, però després del fracàs de Goded a Barcelona i l’acció resistent dels sotsoficials de la base de Maó i la tropa dels regiments d’infanteria i d’artilleria, varen capgirar una situació inicialment favorable als alçats contra la República. També és destacable la resistència per part de segments de població a Maó. Els treballadors es varen negar a acudir a les fàbriques i es formaren grups de persones als carrers i davant del quarter de l’Esplanada, i a Alaior militants de la CNT varen ocupar l’Ajuntament. Després d’unes hores de notable confusió, el general Bosch es va rendir a les tropes lleials al govern republicà i el 2 d’agost de 1936 va ser afusellat.

Les Pitiüses

Quan el 18 de juliol de 1936 el comandant general de Balears Manuel Goded s’afegeix al cop d’estat militar declarat el dia anterior, la situació a les Pitiüses és força tranquil·la. A Eivissa, una illa tradicionalment governada per les dretes -i on el moviment obrer organitzat es redueix al món saliner, al Port de Vila i a la fàbrica tèxtil de can Ventosa amb la Unión Obrera Femenina- se sumen al cop els comandaments militars de les Pitiüses (en aquell moment el capità Rafael García Ledesma exercia accidentalment com a comandant militar), tot declarant l’estat de guerra. L’alcalde de la gestora de Vila, el socialista Vicent Colom, seguint instruccions del governador civil de Balears, es negà a donar armes als militants anarcosindicalistes que les reclamaven. S’inicià llavors la repressió dels sectors republicans i d’esquerra. Molts militants i simpatitzants foren empresonats, però sense arribar al nivell repressor de la posterior ocupació franquista. Alguns militants intentaren una lleu oposició robant una considerable quantitat del polvorí de Talamanca, però no arribaren a utilitzar-la. Alhora s’inicià una vaga dels treballadors del moll i de la construcció, a la qual s’havia de sumar la de les treballadores de can Ventosa des de dia 13 per qüestions laborals.

A Formentera, tradicionalment dominada pel sindicat CNT i on l’esquerra havia guanyat les eleccions durant tot el període republicà -excepte el 1933- es produïren també algunes detencions de significats elements republicans, que fóren enviats setmanes després a la presó del castell de Dalt Vila.

Els colpistes ocuparen l’edifici de Telefònica, al Born de Palma.

Les autoritats militars varen destituir les comissions gestores que regien els ajuntaments des de març. El dia 20 es va càrrec de la situació el comandant Juli Mestre Martí. Comptava llavors amb una força militar i de guàrdia civil més que suficient per fer front a qualsevol intent d’oposició a l’illa, però del tot insuficient per oposar-se a un desembarcament massiu com ocurriria setmanes després.

Alguns militants destacats d’esqeurra aconseguiren fugir de l’illa aquells dies. Alguns d’ells foren els escriptors Rafael Alberti i Maria Teresa León, que narraren la seva situació en escrits posteriors a la guerra, ja des de l’exili.

Desorganització

Desorganitzades, sense armes, sense una presència obrera forta, les organitzacions i partits d’esquerra de Mallorca no varen poder aturar la insurrecció militar.

Els comunistes culparen del desastre els republicans que regien les institucions, que, tot i que estaven assabentats de la situació, no prengueren cap determinació.

Tot i així, l’arribada -dia 20 de juliol- de les notícies del fracàs de l’aixecament a Barcelona provocà una certa reacció dels sectors populars i una part de les forces militars i de seguretat, sobretot, el cos de Carrabiners. Així, a Palma es declarà una vaga general, amb una certa incidència en alguns sectors de població i en determinats municipis. Però durant els dies següents a aquetes mobilitzacions, tota l’oposició fou eliminada per la intervenció de tropes militars amb l’ajut incondicional de falangistes i requetès d’arreu de l’illa. A les zones on triomfà l’alçament nacional-Mallorca, Eivissa i Formentera- l’aparell repressiu va rebre el suport dels grups de poder (Falange, Guàrdia Civil, Església, etc.) i va ocasionar centenars de morts, milers d’empresonats i tot tipus de coercions i vexacions.

stats