Els homes continuen vivint al marge de la maternitat

PalmaSegons l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya només un 2,1% d’homes redueix la seva jornada laboral, davant un 31,1% de les dones, per dedicar aquest temps als fills. I de les famílies, el 7,4% dels pares renuncia a la seva ocupació més d’un any, davant del 38,2% de les mares. La falta de conciliació és una de les principals causes de l’escletxa de gènere que fa que la taxa d’activitat femenina sigui a la Unió Europea 9 punts inferior a la masculina. Les desigualtats salarials en un 16,3% són un dels factors que dificulten la conciliació, juntament amb el fet que les dones dediquen una mitjana de 22 hores setmanals a la cura dels fills, mentre que els homes, 12.

Marielva Risquez, doctora en Ciències Polítiques i Sociologia, i experta en Immigració, Exclusió i Polítiques d’Integració Social, denuncia que, socialment, el món afectiu correspon a la dona, mentre que el món productiu s’associa a l’home. Quan les dones lluiten per poder controlar i fer-se un espai dins el món productiu, comencen els problemes dins el món afectiu. I la dona és sotmesa a un judici popular.

A Alemanya, es qüestiona les dones que no demanen el permís de maternitat i se les considera Rabenmutter; la traducció seria mares corb. I Angela Merkel, de fet, és coneguda com a Mutti, la mare.

El debat no està allunyat de la nostra realitat: la difunta Carmen Chacón, primer, i després Soraya Sáenz de Santamaría varen ser jutjades socialment i mediàticament perquè escurçaren els seus permisos de maternitat.

La psicòloga Laura Frau reivindica que “cada mare és diferent i cada una té les seves pròpies necessitats”. Subratlla que la problemàtica va lligada a la falta de recursos per conciliar les diferents necessitats. Els primers mesos de vida el nadó necessita l’atenció plena de la mare, s’ha d’establir el vincle i reforçar, i afegeix: “Hi haurà mares que necessitaran incorporar-se abans a la feina, d’altres que necessitaran dos anys”, la problemàtica recau en la falta d’opcions i mesures de conciliació perquè les mares puguin dur a terme una criança respectuosa amb les seves necessitats i les de l’infant.

“La conciliació és mentida”

Risquez és més taxativa: “La conciliació és la major mentida”. Mentre les dones tinguin el monopoli de la cura, afirma, la responsabilitat sempre serà de la mare, per la qual cosa continuarà la dificultat per trobar altres espais de creixement personal. “Una dona que no segueix l’heteronormativitat patriarcal és qüestionada constantment. Vivim en una societat en què la publicitat ens diu no només com estimar, sinó també com cuidar”. I afegeix que la imatge d’amor sense límits que assumeix la mare implica una càrrega molt pesada, ja que limita els drets de la dona i queda sotmesa a una pressió contínua.