Alberto García-Alix, fotògraf

PalmaHi posa data sense dubtar-ho: “1990. Aquell estiu va ser molt important per a mi, en tots els sentits”. A Alberto García-Alix no li costa gaire fer una cronologia dels grans fets. “Al mes de juny va morir el meu pare. Al juliol vaig estrenar moto nova. I tot seguit, carretera de Madrid a Dénia, vaixell a Eivissa i altre cop embarcats, la moto i jo, cap a Formentera”. La moto, una Harley-Davidson, aquell any una Softail. Qualsevol que coneix el fotògraf el recorda amb una Harley entre les cames.

“Aquell estiu del 1990 vaig passar dos mesos llargs a Formentera, fins a mitjans de setembre. Amb uns amics, vam llogar una casa que havia sigut un prostíbul -en cert sentit encara ho era-. Li deien «la casa de la Palillos». Em vaig enamorar d’una francesa que després de fer l’amor m’interrogava. Volia saber si jo volia una família, una estabilitat, un futur, em deia. Jo li feia pena i les meves respostes li feien mal. Jo era conscient que no em veia seriós. Però qui volia ser seriós? Jo no, jo duia tatuat un dimoni. També hi havia la meva amiga Choni, anàvem amb el vaixell de l’Eric, passàvem hores infinites al Kiosko Anselmo (Formentera sense el Kiosko Anselmo no és la mateixa). Encara vivien el Teo i el Juliano. Tinc molt gravada la llum d’aquell estiu. L’illa estava pletòrica. Formentera era l’autèntic paradís per a mi”.

Començava la dècada i García-Alix vivia els moments inicials de la seva carrera de fotògraf. Podia estiuejar amb la moto i de manera una mica diferent a la dels primers estius a Eivissa, segons va escriure a Lo más cerca que estuve del paraíso (La Fábrica), una exposició a Es Baluard de Palma sobre les fotos fetes a les Balears: “Jo somiava poder-me moure sense rumb, sense lligams i sense misèria. «Tornaré en moto», em vaig dir una tarda de llangardaix al sol de ses Salines”. Però va ser la Susana qui el va convèncer perquè posés rumb a Formentera. Encara ara hi va, un parell de setmanes, potser hi és avui mateix. Diu que ara ja no és el paradís, però hi torna.

“L’aigua de Formentera és única. Regenera. Durant aquells anys, si arribava semiviu a l’any següent era perquè dividia l’any en dos. L’illa representava un parèntesi per carregar energies i abandonar vells hàbits. Què hauria sigut de mi sense l’illa? Hi he estimat i m’ha perdut. A les seves aigües hi flota el mar de la meva consciència. Bogeries, sotracs emocionals, afectes i amors. En aquesta roca de la Mediterrània -que García-Alix diu que té forma de llonza de vaca prima- vaig ser-hi més feliç i més trist que mai”.