PENSAMENT

David Mauas: “Hi ha una voluntat de vida en La fugida de Benjamin cap a Espanya”

David Mauas (Buenos Aires, 1968) és llicenciat en Belles Arts per l’Acadèmia d’Art i Disseny de Bezalel (Jerusalem), on s’especialitza en fotografia. Des del 1997 resideix a Barcelona, on arriba per cursar estudis de Doctorat en Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona, que abandona per dedicar-se a la creació audiovisual. Ha dirigit els documentals Goya, el secreto de la sombra (2011) i Quién mató a Walter Benjamin... (2005) i el curtmetratge Historias de un librero (2000). Entrevistam el cineasta aprofitant la seva recent estada a Palma, amb motiu de la presentació del seu documental sobre la mort del pensador i crític literari alemany Walter Benjamin. La pel·lícula s’ha projectat públicament en el cicle ‘El món jueu i el cinema’, organitzat per l’Institut de Relacions Culturals Balears-Israel, la Xarxa de Jueries d’Espanya, la Comunitat Jueva de les Illes Balears i l’Ajuntament de Palma.

Qui va matar Walter Benjamin... és el resultat d’un llarg treball d’investigació durant el qual heu consultat nombrosos arxius documentals, estudiat l’obra de Benjamin i realitzat diversos viatges a diversos països europeus, Israel i els Estats Units. Què destacaríeu d’aquests anys de preparació?

D’entrada, vull aclarir que no som un expert en Benjamin, que tot el que dic sobre ell està basat en la meva experiència personal. Quant a la pel·lícula, he de dir que és el resultat de molts d’anys d’investigació, entre tres i quatre, de consulta d’arxius, lectures i entrevistes. A la pel·lícula hi ha dues narratives distintes: una tracta sobre l’escenari, parla dels successos de Portbou; i l’altra està centrada en la figura de Walter Benjamin, intenta explicar qui és i què pensa. Hi ha hagut una sèrie de textos que m’han ajudat a construir la narració. En primer lloc, destacaria la lectura de les Tesis de la Filosofia de la Història de Benjamin, el darrer text que va escriure en vida i que és molt present en la seva ment en el moment de morir. De fet, la posada en escena de la pel·lícula està inspirada en aquest text. Hi ha dos textos més de Benjamin que m’han ajudat molt: El narrador i el llibre dels passatges.

Abans d’entrar a analitzar el misteri de la mort de Benjamin i conèixer el contingut concret del documental, m’agradaria que ens parleu de la relació de la pel·lícula amb el judaisme.

La relació de la pel·lícula amb el judaisme es pot plantejar a diferents nivells. Podem parlar del fet que som un director jueu, de la condició jueva de Benjamin o de la relació de la pel·lícula amb Israel. La meva primera aproximació a Benjamin, com a director, es produeix l’any 2000, quan la televisió israeliana m’encomana la realització d’un reportatge de set minuts sobre Benjamin, aprofitant la realització d’un Congrés Internacional a Portbou, amb motiu del 60è aniversari de la seva mort. Més endavant, retorn a la història de la mort de Benjamin a Portbou i pens en la possibilitat de fer quelcom més ambiciós com una pel·lícula. Inicialment, la pel·lícula havia de tractar del suïcidi de Benjamin i de la seva representació artística, de l’escultura ‘Passatges’ realitzada per Dani Karavan, una espècie de túnel que desemboca a la mar. A mesura que vaig investigant, el projecte canvia el seu aspecte i es converteix en el que és ara: una pel·lícula detectivesca, però no policial, que s’emmarca en el gènere del cinema i la novel·la negra i que intenta ser fidel a una posada en escena benjaminiana.

Us referiu a Benjamin com el protagonista absent de la pel·lícula, però no trobau que és molt present en la pel·lícula, tant en els aspectes formals i el llenguatge cinematogràfic com en els continguts mateixos, a través de la narració dels fets?

Aquesta ha estat la meva intenció, almanco. Quan algú s’enfronta a un personatge o a un fet històric en què hi ha un protagonista, sempre sorgeix la idea de fer un biopic. Jo no volia fer una pel·lícula sobre Benjamin amb el seu maletí travessant la frontera. No volia fer una recreació històrica. Benjamin és mort i no podia aparèixer a la pel·lícula. Només podien ser-hi presents testimonis de persones vives i qüestions relacionades amb documents i arxius del cas. La presència de Benjamin a la pel·lícula té molt a veure amb la manera en què està realitzada.

La memòria, a la pel·lícula, sembla assolir una dimensió històrica, política i moral, a través de la confrontació dels habitants de Portbou amb la Guerra Civil i el nazisme.

Portbou és un poble de frontera, està entre França i Espanya. La frontera va ser molt permeable. Existia el mite que la història europea s’aturava als Pirineus. Això és mentida, com demostra el fet que les forces alemanyes arribaren fins a Figueres. Retratar aquest moviment entre fronteres de nord a sud i de sud a nord era imprescindible per entendre la permeabilitat de la frontera i les seves possibilitats narratives cinematogràfiques i històriques. Benjamin travessa la frontera francesa en direcció a Espanya, però també hi ha exemples d’exiliats, com Antonio Machado, que fan el camí invers, d’Espanya cap a França.

Com relacionau la història singular de la mort de Benjamin amb la història en majúscules, representada per la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil i la geografia d’aquests conflictes?

Em va cridar molt l’atenció que els cercles acadèmics oficials relataven les circumstàncies de la mort de Benjamin sense prendre’s la molèstia d’anar fins a Portbou i demanar als veïns sobre allò que recordaven que havia succeït. Ara no queda més remei que parlar des del record, moltes de les persones que visqueren els fets són mortes, però hi va haver un moment en què es podia haver demanat als testimonis directes. No m’explic com els historiadors i experts en Benjamin, que coneixen a fons la seva obra, no varen verificar in situ allò que havia succeït. Durant l’etapa de recerca vaig arribar a pensar que els investigadors mantenien una mena de menystinença cap a allò que succeeix al sud d’Europa.

Percep en les vostres paraules una crítica als historiadors i a una determinada manera de fer història. A l’hora d’aclarir el misteri de la mort de Benjamin, heu confiat més en el testimoni dels veïns de Portbou que en les interpretacions acadèmiques? Preneu partit per la història contada i la cultura oral, en lloc de la història oficial escrita pels historiadors?

Més que prendre partit, a la pel·lícula faig una crítica gens dissimulada al discurs històric construït des dels despatxos acadèmics. Em sembla important mirar la realitat de manera calidoscòpica i recórrer a la memòria oral. Cal tenir en compte el context històric en el qual faig la pel·lícula. Ens hem de situar a l’any 2000, quan el tema de la memòria històrica encara estava als inicis. Quan vaig començar a documentar-me per realitzar la pel·lícula, em va sorprendre moltíssim que fins a Portbou no s’hi havia desplaçat cap historiador a demanar què havia passat amb Benjamin. També em va sorprendre el desinterès acadèmic per escriure sobre la Guerra Civil i desenterrar la memòria històrica. A la pel·lícula tenc les meves simpaties, però don veu a tothom: franquistes i republicans. M’interessava mostrar l’escenari on arriba Benjamin el 25 de setembre de 1940, un Portbou destruït, amb picabaralles, víctimes i exiliats.

La pel·lícula proporciona visions contraposades i fins i tot contradictòries de la mort de Benjamin. Hi ha arguments a favor del suïcidi, la mort natural i l’assassinat. Seria correcte interpretar que a la pel·lícula entren en disputa no només els fets, sinó també la manera com es construeix la veritat a partir de diferents punts de vista, de la mateixa manera que succeeix a la pel·lícula Rashomon del cineasta japonès Akira Kurosawa?

Rashomon és una referència per a qualsevol persona que faci cinema i documentals. Jo no interpret la veritat de manera postmoderna. La veritat no és un pastitx. La veritat és la veritat. El fet que només puguem aproximar-nos a la veritat no significa que hi hagi diverses veritats paral·leles. Benjamin es va morir, això és una realitat indiscutible. Podem interpretar la mort de Benjamin, però quan tinguem les proves, hi haurà una sola veritat sobre la seva mort. La pel·lícula tracta del discurs històric, de com es construeix la interpretació, la crítica i la veritat.

Pensau que el gènere documental és el més adient per reflectir el caràcter fragmentari del llenguatge filosòfic i literari de Benjamin, construït a força de cites?

El muntatge de la pel·lícula està molt fragmentat, amb escenes curtes i dinàmiques, que imiten l’escriptura de Benjamin. Es podria imitar l’estil de Benjamin també en una pel·lícula de ficció? No ho sé. No ho he intentat. Podria fer-se’n una instal·lació artística? Supòs que sí. No oblidem que fer cine és sobretot narrar una història, no només fer un assaig. El cinema ha d’arribar a un públic molt divers, ha de fer possible que tothom gaudeixi del film, afavorint que cadascú elabori la seva pròpia interpretació.

Les dificultats que va arribar a tenir Benjamin per consultar la seva biblioteca i dedicar-se a escriure, l’única activitat que realment li importava, podrien haver estat un motiu suficient perquè se suïcidàs, com sosté Hannah Arendt?

Arendt té una visió molt romàntica de la mort de Benjamin, que no compartesc. Si la seva teoria fos vera, per què Benjamin es decideix a travessar els Pirineus? Hi ha una voluntat de vida en la fugida de Benjamin cap a Espanya. Amb llibres o sense llibres, Benjamin vol viure.

Quan Bertolt Brecht va rebre la notícia de la mort de Benjamin, va manifestar que havia estat la primera víctima autèntica que Hitler havia causat a la literatura alemanya. Parlar de Benjamin com a víctima del nazisme pot contribuir a evitar que la història es repeteixi? Pot tenir el cinema una funció política pacificadora?

Un poeta, en la presentació de la pel·lícula a Nairobi (Kenya), em va fer una pregunta semblant, em va demanar si creia que la literatura o el cinema podien ser armes contra el feixisme. De manera intuïtiva i sense pensar gaire vaig respondre que no, que l’única arma eficaç contra del feixisme és un tanc. No faig una apologia de la violència, però cal parlar clar: la Biblioteca Nacional de París no va aturar l’avanç del feixisme, varen ser les armes. El cinema pot mostrar un moment històric, un record, però no pot fer res contra els totalitarismes, més que advertir de la seva presència. Els qui ens dedicam al món de la cultura hem de ser modestos i reconèixer que la nostra influència política és molt limitada. Benjamin és una víctima primerenca que uneix dues narratives: la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial. El fet que Benjamin i altres pensadors s’exiliïn, a causa de les seves idees, simbolitza un fracàs de la civilització.

Walter Benjamin va morir a 48 anys en un hotel de Portbou, un petit poble de pescadors del Pirineu català, el 26 de setembre del 1940, aproximadament 12 hores després de travessar a peu de manera clandestina la frontera entre França i Espanya, amb la intenció d’arribar a Portugal i embarcar cap als EUA. La història oficial diu que Benjamin es va suïcidar amb morfina, per por de ser extradit i ser enviat a un camp de concentració nazi. També s’especula que va morir de mort natural, a causa d’una hemorràgia cerebral. Hi ha una tercera hipòtesi que apunta que fou assassinat per membres de la Gestapo o agents d’Stalin. Va ser enterrat el 28 de setembre en un nínxol situat a la part catòlica del cementeri de Portbou. Qui estigui interessat a resseguir les passes de Benjamin a Portbou pot realitzar dues rutes senyalitzades: un recorregut urbà a través dels escenaris on Benjamin va viure les seves darreres hores i un itinerari transfronterer que condueix a peu des de Banyuls a Portbou a través del pas de la Rumpissa o Rumpisó. També es pot visitar el Centre Walter Benjamin, anomenat Espai de la Memòria, que conté una exposició permanent sobre la vida i l’obra del pensador alemany, a més del monument que en el seu homenatge va realitzar l’escultor Dani Karavan. És possible aproximar-se als darrers dies de Benjamin a través del cinema, veient Quien mató a Walter Benjamin..., de David Mauas, o L’última frontera (1991), de Manel Cussó-Ferrer. L’interès pel misteri de la mort de Benjamin també ha donat lloc a diverses novel·les: El pasajero Walter Benjamin (Igitur, 2000), de Ricardo Cano Gaviria; L’última frontera (Rosa dels Vents, 2003), de Bruno Arpaia, i L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62, 2017), d’Enric Umbert; i a l’estudi de Carlos Taibo titulat Walter Benjamin, la vida que se cierra (La Catarata, 2015).

Com va morir relament Walter Benjamin?

Walter Benjamin va morir a 48 anys en un hotel de Portbou, un petit poble de pescadors del Pirineu català, el 26 de setembre del 1940, aproximadament 12 hores després de travessar a peu de manera clandestina la frontera entre França i Espanya, amb la intenció d’arribar a Portugal i embarcar cap als EUA. La història oficial diu que Benjamin es va suïcidar amb morfina, per por de ser extradit i ser enviat a un camp de concentració nazi. També s’especula que va morir de mort natural, a causa d’una hemorràgia cerebral. Hi ha una tercera hipòtesi que apunta que fou assassinat per membres de la Gestapo o agents d’Stalin. Va ser enterrat el 28 de setembre en un nínxol situat a la part catòlica del cementeri de Portbou. Qui estigui interessat a resseguir les passes de Benjamin a Portbou pot realitzar dues rutes senyalitzades: un recorregut urbà a través dels escenaris on Benjamin va viure les seves darreres hores i un itinerari transfronterer que condueix a peu des de Banyuls a Portbou a través del pas de la Rumpissa o Rumpisó. També es pot visitar el Centre Walter Benjamin, anomenat Espai de la Memòria, que conté una exposició permanent sobre la vida i l’obra del pensador alemany, a més del monument que en el seu homenatge va realitzar l’escultor Dani Karavan. És possible aproximar-se als darrers dies de Benjamin a través del cinema, veient Quien mató a Walter Benjamin..., de David Mauas, o L’última frontera (1991), de Manel Cussó-Ferrer. L’interès pel misteri de la mort de Benjamin també ha donat lloc a diverses novel·les: El pasajero Walter Benjamin (Igitur, 2000), de Ricardo Cano Gaviria; L’última frontera (Rosa dels Vents, 2003), de Bruno Arpaia, i L’últim passatge de Walter Benjamin (Edicions 62, 2017), d’Enric Umbert; i a l’estudi de Carlos Taibo titulat Walter Benjamin, la vida que se cierra (La Catarata, 2015).